Avui ha estat un dia de Ple decebedor i esperançador alhora.
Decebedor perquè la ILP de transgènics ha iniciat i acabat el tràmit parlamentari. Perquè és decebedor que un tema tant “de país” tant important per la nostra salut, el nostre camp i els nostres pagesos, pel futur de la nostra agricultura hagi arribat al Parlament a instàncies de la ciutadania i el Parlament hagi decidit que no cal continuar el debat.
Però esperançador alhora. Per la gent que l’ha presentat. Per gent com l’Alexis Inglada que ha fet una intervenció brillant en el Ple defensant la pagesia, la modernitat i el futur... però sense transgènics.
Com en Gerard Batalla (en vaga de fam des de fa 4 dies) o l’Albert Serra... o tants altres que han impulsat la ILP. La nostra democràcia necessita saber casar millor la democràcia representativa i la participació. Avui en teníem una oportunitat i no ens en hem sortit.
No és casual doncs, que la comissió promotora marxés de la sala al crit de “Visca la terra! Mori el mal govern!” . També era el crit dels segadors durant el Corpus de Sang de 1640.
29.6.09
ILP Transgènics
Ahir era a la manifestació organitzada per SOM LO QUE SEMBREM contra els transgènics a Catalunya. ICV hi era, amb EUiA, com hi érem a la manifestació estatal.
Des d’ICV defensem una Catalunya lliure de transgènics i la ILP presentada amb més de 100.000 signatures al darrere és una oportunitat excel·lent per fer un debat en el Parlament d’allò que preocupa a la ciutadania.
Per contra del que a alguns pretenen instal·lar, el debat sobre els transgènics no és un debat tècnic ni científic, tot i que és cert que cal una informació mínima necessària i un coneixement bàsic sobre l’ús i les conseqüències dels productes modificats genèticament per poder plantejar el debat. Però el tema de fons és el model de producció de la nostra agricultura, és un tema plenament ciutadà, on hi tenen veu els productors i també els consumidors i consumidores. Té futur el camp català competint amb la seva producció en quantitat amb la resta de països productors? Tenim dret a conèixer quines modificacions han patit els productes que arriben a la nostra taula i com s'han alterat les seves condicions naturals? Podem decidir sobre la diversitat natural dels nostres cultius o hem d'apostar per un únic model de cultiu productivista? O és precisament la qualitat que dóna entre altres l’agricultura ecològica el que permetrà al nostre camp ser competitiu.
La no regulació de l’ús de transgènics a Catalunya és, de facto, un terreny abonat per la seva extensió i ha provocat que Catalunya sigui, després d'Aragó, la comunitat amb més blat de moro transgèncis de tota Europa! I a la pràcitica, impossibilita que es pugui conrear blat de moro ecològic.
Aquet és un debat existent als països europeus. Itàlia i França no han autoritzat mai encara cap cultiu. A Espanya, Balears, Canàries o el País Basc s’han declarat regions lliures de transgènics. És un debat present a la nostra agricultura però del que la ciutadania no en podrà dir res. Quan la ILP ofereix aquesta possibilitat, l’esmena de rebuig de PP, CiU i PSC farà impossible el debat en el Parlament.
I encara algú s’estranya de la incomprensió cap a la política institucional i la desafecció ciutadana?
Jo sóc signant de la ILP, jo el dijous votaré en contra de les esmenes a la totalitat. Però jo previsiblement perdré la votació. Què els haig de dir als altres 100.000 signants?
Des d’ICV defensem una Catalunya lliure de transgènics i la ILP presentada amb més de 100.000 signatures al darrere és una oportunitat excel·lent per fer un debat en el Parlament d’allò que preocupa a la ciutadania.
Per contra del que a alguns pretenen instal·lar, el debat sobre els transgènics no és un debat tècnic ni científic, tot i que és cert que cal una informació mínima necessària i un coneixement bàsic sobre l’ús i les conseqüències dels productes modificats genèticament per poder plantejar el debat. Però el tema de fons és el model de producció de la nostra agricultura, és un tema plenament ciutadà, on hi tenen veu els productors i també els consumidors i consumidores. Té futur el camp català competint amb la seva producció en quantitat amb la resta de països productors? Tenim dret a conèixer quines modificacions han patit els productes que arriben a la nostra taula i com s'han alterat les seves condicions naturals? Podem decidir sobre la diversitat natural dels nostres cultius o hem d'apostar per un únic model de cultiu productivista? O és precisament la qualitat que dóna entre altres l’agricultura ecològica el que permetrà al nostre camp ser competitiu.
La no regulació de l’ús de transgènics a Catalunya és, de facto, un terreny abonat per la seva extensió i ha provocat que Catalunya sigui, després d'Aragó, la comunitat amb més blat de moro transgèncis de tota Europa! I a la pràcitica, impossibilita que es pugui conrear blat de moro ecològic.
Aquet és un debat existent als països europeus. Itàlia i França no han autoritzat mai encara cap cultiu. A Espanya, Balears, Canàries o el País Basc s’han declarat regions lliures de transgènics. És un debat present a la nostra agricultura però del que la ciutadania no en podrà dir res. Quan la ILP ofereix aquesta possibilitat, l’esmena de rebuig de PP, CiU i PSC farà impossible el debat en el Parlament.
I encara algú s’estranya de la incomprensió cap a la política institucional i la desafecció ciutadana?
Jo sóc signant de la ILP, jo el dijous votaré en contra de les esmenes a la totalitat. Però jo previsiblement perdré la votació. Què els haig de dir als altres 100.000 signants?
19.1.09
Quan el futbol educa
Divendres 16 començàvem les compareixences de la Llei d’Educació. Dotze organitzacions (CCOO, UGT, USTEC, PIMEC, FMC, ACM, IEC...) es van posicionar sobre la llei.
M’ha donat voltes tot el cap de setmana una reflexió de la Montserrat Ros, Secretària General de la Federació d’Ensenyament de CCOO que ens feia parar atenció sobre els missatges contradictoris que reben nens i nenes dins i fora de l’escola. Venia a dir (sense ser literal): A l’escola parlem d’esforç, intentem explicar els nens i nenes que per aprendre s’han d’esforçar, treballar, que les coses costen i cal anar avançant... però a vegades el món de fora no ajuda i sovint emet missatges totalment contradictoris. “Si vols ho tens” és un eslògan publicitari de La Caixa que dóna un missatge totalment contrari a l’anterior. I això passa sovint.
El diumenge al vespre veia el partit del Barça amb el meu fill. Un partit esplèndid, ple de jugades, gols, amb golejada culé i rematant una primera volta històrica. La cara del meu fill s’il·luminava cada vegada que en Messi agafava la pilota i iniciava d’una d’aquelles jugades que és possible que et porti al cel (futbolístic). I saltava veient els seus herois, els seus referents, els homes amb els que s’emmiralla... perquè ell, que té 6 anys, de gran vol ser futbolista!
Molts són els debats i evidències de la influència que l’esport i el futbol especialment, tenen en els nens i nenes. Doncs haig de reconèixer que a mi el partit del diumenge, em va ajudar a educar el meu fill.
Li vaig poder explicar que malgrat la impotència que probablement sentien els jugadors que estaven perdent, no van recórrer a segar les cames dels davanters, que el joc del partit va ser net i així ha de ser. Vaig fer-li veure l’abraçada d’Eto’o a Juan Rodríguez, migcampista que va substituir Aranzubia expulsat, volent dir :”Noi, jo havia de marcar, però no és culpa teva, em sap greu”, i que això forma part de la noblesa dels bons jugadors, dels millors jugadors. Vaig poder fer-li notar que durant els darrers 5 minuts semblava ben bé i crec no equivocar-me, que els jugadors del Barça van intentar no fer cap jugada d’atac, el Barça ja guanyava per 5 a 0 i l’altre equip no tenia porter. Fins i tot l’àrbitre va fer córrer el temps més ràpid per acabar el partit i acabar amb una situació incòmode per tothom.
El meu fill va aprendre de patac què vol dir esportivitat, noblesa, què vol dir saber guanyar i respecte per l’adversari, què vol dir treball d’equip, què vol dir que el resultat no ho és tot, que també importa el com i no només el què, ... i quan a l’escola n’hi tornin a parlar, ell sabrà que es refereixen a allò que fan els seus Eto’o, Messi i Xavis admirats.
El diumenge al vespre el meu fill va rebre una lliçó perquè jo mirava el televisor al seu costat, i sobretot perquè aquells que ell admira es van comptar amb molta “educació”.
Sembla evident que a la Llei d’Educació no podrem parlar de l’actitud dels jugadors de futbol tot i la seva feina educadora (o deseducadora) ... però quina llàstima, no?
De moment, però, gràcies a tots els que vareu fer possible aquell partit.
M’ha donat voltes tot el cap de setmana una reflexió de la Montserrat Ros, Secretària General de la Federació d’Ensenyament de CCOO que ens feia parar atenció sobre els missatges contradictoris que reben nens i nenes dins i fora de l’escola. Venia a dir (sense ser literal): A l’escola parlem d’esforç, intentem explicar els nens i nenes que per aprendre s’han d’esforçar, treballar, que les coses costen i cal anar avançant... però a vegades el món de fora no ajuda i sovint emet missatges totalment contradictoris. “Si vols ho tens” és un eslògan publicitari de La Caixa que dóna un missatge totalment contrari a l’anterior. I això passa sovint.
El diumenge al vespre veia el partit del Barça amb el meu fill. Un partit esplèndid, ple de jugades, gols, amb golejada culé i rematant una primera volta històrica. La cara del meu fill s’il·luminava cada vegada que en Messi agafava la pilota i iniciava d’una d’aquelles jugades que és possible que et porti al cel (futbolístic). I saltava veient els seus herois, els seus referents, els homes amb els que s’emmiralla... perquè ell, que té 6 anys, de gran vol ser futbolista!
Molts són els debats i evidències de la influència que l’esport i el futbol especialment, tenen en els nens i nenes. Doncs haig de reconèixer que a mi el partit del diumenge, em va ajudar a educar el meu fill.
Li vaig poder explicar que malgrat la impotència que probablement sentien els jugadors que estaven perdent, no van recórrer a segar les cames dels davanters, que el joc del partit va ser net i així ha de ser. Vaig fer-li veure l’abraçada d’Eto’o a Juan Rodríguez, migcampista que va substituir Aranzubia expulsat, volent dir :”Noi, jo havia de marcar, però no és culpa teva, em sap greu”, i que això forma part de la noblesa dels bons jugadors, dels millors jugadors. Vaig poder fer-li notar que durant els darrers 5 minuts semblava ben bé i crec no equivocar-me, que els jugadors del Barça van intentar no fer cap jugada d’atac, el Barça ja guanyava per 5 a 0 i l’altre equip no tenia porter. Fins i tot l’àrbitre va fer córrer el temps més ràpid per acabar el partit i acabar amb una situació incòmode per tothom.
El meu fill va aprendre de patac què vol dir esportivitat, noblesa, què vol dir saber guanyar i respecte per l’adversari, què vol dir treball d’equip, què vol dir que el resultat no ho és tot, que també importa el com i no només el què, ... i quan a l’escola n’hi tornin a parlar, ell sabrà que es refereixen a allò que fan els seus Eto’o, Messi i Xavis admirats.
El diumenge al vespre el meu fill va rebre una lliçó perquè jo mirava el televisor al seu costat, i sobretot perquè aquells que ell admira es van comptar amb molta “educació”.
Sembla evident que a la Llei d’Educació no podrem parlar de l’actitud dels jugadors de futbol tot i la seva feina educadora (o deseducadora) ... però quina llàstima, no?
De moment, però, gràcies a tots els que vareu fer possible aquell partit.
14.1.09
Declaració d’ICV davant l’assetjament polític, econòmic i mediàtic
ICV, en coalició amb EUiA és un partit d’esquerra verda nacional. És un partit català, d’esquerres, ecologista, feminista, pacifista i europeista.
La nostra opció estratègica és que a Catalunya les esquerres governin a les institucions. Als seus ajuntaments i òbviament al govern de la Generalitat.
Però la nostra opció no és governar per fer-hi qualsevol cosa, a qualsevol preu. Sinó per desenvolupar-hi polítiques transformadores, per modernitzar socialment i ecològica el nostre país. Per millorar la vida de la gent, especialment d’aquelles persones amb menys recursos i més vulnerables. La vida d’aquells que no poden agafar un telèfon i canviar una llei.
Nosaltres treballem les nostres polítiques i propostes amb la societat, perquè creiem que la participació social, la implicació de la ciutadania fa millorar la gestió pública.
Volem governar i prendre decisions des del rigor tècnic, des de la modernització del país i les polítiques. A vegades sent pioners, com en la política de participació del Govern (premiada per la UNESCO) o al desenvolupar mesures de la nova cultura de la l’aigua des de Medi Ambient. En altres ocasions, aprenent del que fan societats o governs més avançats en alguns temes, com en l’experiència d’anar a 80 km/h implantada amb èxit a tants països del nostre entorn europeu.
A ICV només sabem governar des de la defensa dels nostres valors i conviccions.
Ho fem quan el nostre president, avui Conseller, assisteix a una manifestació a favor de la Pau a Palestina. Exercint un dret que tants anys va costar d’assolir en aquest país, com és el dret a manifestar-se. En Joan Saura era a la manifestació per principis i per ètica.
Ho fem quan defensem la reducció de la contaminació, la qualitat de l’aire i la vida de la gent per sobre d’interessos polítics, econòmics o mediàtics.
Anar a 80 km/h produeix menys emissions de partícules contaminants que anar a 120km/h. De dia i de nit, en una carretera plena o buida.
La velocitat variable té avals tècnics, referents europeus, no som el primer país en instaurar-lo i a més es demostra eficaç per millorar la qualitat de l’aire, la circulació i també per reduir accidents i morts a les carreteres.
La mesura no és un capritx d’un conseller o d’un govern, sinó una mesura eficaç per salvar la vida a la gent.
Aquesta actitud del Grup parlamentari, dels nostres membres al govern i a les institucions, té com a resposta directa un assetjament polític i mediàtic que avui arriba a quotes que no podíem ni imaginar en el nostre país. Amb titulars que creiem que la maduresa política i democràtica a Catalunya ens evitaria veure, amb comentaris més propis de l’acarnissament personal que de la discrepància política o ideològica. Actituds que hem vist arreu de l’estat espanyol on qualsevol cosa val per derrotar l’enemic però que no creiem possibles a Catalunya.
Malgrat aquest assetjament que pretén que ICV deixi de ser el que és o deixi de defensar les seves conviccions i valors a les institucions quan governa els puc anunciar que no cedirem a aquestes pressions de grups d’interès polítics, econòmics i mediàtics per molts titulars que ens facin.
Nosaltres no canviarem bons titulars a canvi de les nostres conviccions. Seguirem defensant les nostres propostes amb arguments polítics i d’autoritat per molta demagògia i populisme amb el que se’ns ataqui.
ICV, en coalició amb EUiA és un partit d’esquerra verda nacional. És un partit català, d’esquerres, ecologista, feminista, pacifista i europeista.
La nostra opció estratègica és que a Catalunya les esquerres governin a les institucions. Als seus ajuntaments i òbviament al govern de la Generalitat.
Però la nostra opció no és governar per fer-hi qualsevol cosa, a qualsevol preu. Sinó per desenvolupar-hi polítiques transformadores, per modernitzar socialment i ecològica el nostre país. Per millorar la vida de la gent, especialment d’aquelles persones amb menys recursos i més vulnerables. La vida d’aquells que no poden agafar un telèfon i canviar una llei.
Nosaltres treballem les nostres polítiques i propostes amb la societat, perquè creiem que la participació social, la implicació de la ciutadania fa millorar la gestió pública.
Volem governar i prendre decisions des del rigor tècnic, des de la modernització del país i les polítiques. A vegades sent pioners, com en la política de participació del Govern (premiada per la UNESCO) o al desenvolupar mesures de la nova cultura de la l’aigua des de Medi Ambient. En altres ocasions, aprenent del que fan societats o governs més avançats en alguns temes, com en l’experiència d’anar a 80 km/h implantada amb èxit a tants països del nostre entorn europeu.
A ICV només sabem governar des de la defensa dels nostres valors i conviccions.
Ho fem quan el nostre president, avui Conseller, assisteix a una manifestació a favor de la Pau a Palestina. Exercint un dret que tants anys va costar d’assolir en aquest país, com és el dret a manifestar-se. En Joan Saura era a la manifestació per principis i per ètica.
Ho fem quan defensem la reducció de la contaminació, la qualitat de l’aire i la vida de la gent per sobre d’interessos polítics, econòmics o mediàtics.
Anar a 80 km/h produeix menys emissions de partícules contaminants que anar a 120km/h. De dia i de nit, en una carretera plena o buida.
La velocitat variable té avals tècnics, referents europeus, no som el primer país en instaurar-lo i a més es demostra eficaç per millorar la qualitat de l’aire, la circulació i també per reduir accidents i morts a les carreteres.
La mesura no és un capritx d’un conseller o d’un govern, sinó una mesura eficaç per salvar la vida a la gent.
Aquesta actitud del Grup parlamentari, dels nostres membres al govern i a les institucions, té com a resposta directa un assetjament polític i mediàtic que avui arriba a quotes que no podíem ni imaginar en el nostre país. Amb titulars que creiem que la maduresa política i democràtica a Catalunya ens evitaria veure, amb comentaris més propis de l’acarnissament personal que de la discrepància política o ideològica. Actituds que hem vist arreu de l’estat espanyol on qualsevol cosa val per derrotar l’enemic però que no creiem possibles a Catalunya.
Malgrat aquest assetjament que pretén que ICV deixi de ser el que és o deixi de defensar les seves conviccions i valors a les institucions quan governa els puc anunciar que no cedirem a aquestes pressions de grups d’interès polítics, econòmics i mediàtics per molts titulars que ens facin.
Nosaltres no canviarem bons titulars a canvi de les nostres conviccions. Seguirem defensant les nostres propostes amb arguments polítics i d’autoritat per molta demagògia i populisme amb el que se’ns ataqui.
29.9.08
El debat de demà
Seguint el fil del cap de setmana (ciutadania, política, participació....) vull comentar el Debat de Política General.
Demà comença al Parlament el debat parlamentari que ha d'orientar la política de la Generalitat en els propers mesos. Bé de fet comença avui a la tarda. El Parlament, o sigui els Grups parlamentaris i al capdavant els seus portaveus i les seves portaveus, té l’oportunitat de fer un debat que de debò prepari i esperoni el Govern i al seu President pel proper any, o bé de fer un debat de política-ficció.
En un moment de crisi econòmica ja instal·lada, amb la incertesa de la negociació del finançament català encara per aclarir, convé que des de la política es donin missatges de responsabilitat, és a dir de que som capaços de trobar diagnòstics i acordar solucions plegats i no culpant-nos els uns als altres. Convé que la política sàpiga oferir solucions que vagin més enllà de la immediatesa i que es prenguin decisions pensant en el futur i no només en tapar forats, convé que s’aprofiti la crisi per prendre decisions estructurals necessàries.
El Parlament té demà l’oportunitat d’acostar-se una mica més a les inquietuds dels catalans i catalanes i de fer-ho de manera entenedora. La premsa també té els propers dies un repte, saber traslladar els missatges que de debò es donin en el Ple i no només els que ofereixin un titular més cridaner perquè sigui el fons i les idees i no només la picabaralla el que arribi al carrer.
Serem capaços tots plegats?
Demà comença al Parlament el debat parlamentari que ha d'orientar la política de la Generalitat en els propers mesos. Bé de fet comença avui a la tarda. El Parlament, o sigui els Grups parlamentaris i al capdavant els seus portaveus i les seves portaveus, té l’oportunitat de fer un debat que de debò prepari i esperoni el Govern i al seu President pel proper any, o bé de fer un debat de política-ficció.
En un moment de crisi econòmica ja instal·lada, amb la incertesa de la negociació del finançament català encara per aclarir, convé que des de la política es donin missatges de responsabilitat, és a dir de que som capaços de trobar diagnòstics i acordar solucions plegats i no culpant-nos els uns als altres. Convé que la política sàpiga oferir solucions que vagin més enllà de la immediatesa i que es prenguin decisions pensant en el futur i no només en tapar forats, convé que s’aprofiti la crisi per prendre decisions estructurals necessàries.
El Parlament té demà l’oportunitat d’acostar-se una mica més a les inquietuds dels catalans i catalanes i de fer-ho de manera entenedora. La premsa també té els propers dies un repte, saber traslladar els missatges que de debò es donin en el Ple i no només els que ofereixin un titular més cridaner perquè sigui el fons i les idees i no només la picabaralla el que arribi al carrer.
Serem capaços tots plegats?
27.9.08
People and politics
- Durant un procés participatiu per decidir sobre aspectes concrets d’una comunitat poden aparèixer conflictes irresolubles,interessos contradictoris entre si... qui decideix aleshores si no hi ha consens?
- Com relacionem les decisions preses en un procés participatiu amb el sistema tradicional de presa de decisions de les democràcies participatives?
- Més important que tenir estratègies per la participació (experiències concretes....) és construir una cultura participativa (actitud de tothom, posar en valor que val la pena l’esforç...)
- Les noves tecnologies i els instruments que ens ofereixen (Webs, correu electrònic, blocs, Facebook...) poden ajudar a augmentar la qualitat de la nostra democràcia però difícilment ens ajudaran a incrementar la quantitat de gent que segueix o coneix l’activitat política.
Totes aquestes preguntes i reflexions estan sorgint del treball que durant tres dies es fa en en el marc d’una trobada del projecte People and Politics.
People and Politics és un projecte en el que participen 6 organitzacions de diversos països europeus (Noruega, Dinamarca, Suècia, Hongria, Romania i Catalunya ) totes elles vinculades a la participació ciutadana. L’objectiu principal és intercanviar experiències i bones pràctiques en participació ciutadana, aprendre tècniques i recursos per dinamitzar grups, comunitats, col·lectius... que permetin millor contacte, comunicació i intercanvi entre els ciutadans i ciutadanes i els seus representants.
A Catalunya és la Fundació Desenvolupament Comunitari la que coordina el grup de treball local que agrupa entitats i institucions i la que ha considerat interessant que entre la delegació catalana hi hagi també una diputada.
Enmig de la trobada és difícil pair totes les idees i dubtes que venen al cap, però sí em queda una idea molt clara: en les nostres societats complexes (per la diversitat de la gent, per la diversitat d’interessos...) es poden prendre decisions sense comptar amb l’opinió de la gent, però és impossible un bon govern (unes bones polítiques, prendre bones decisions en definitiva) si no és comptant amb la gent (que conegui, opini i decideixi, per responsabilitzar-se, també).
10.7.08
Vergonya
Vergonyant és la imatge, no per reptida menys tràgica de persones arribant en pastera a les costes europees a punt de morir. Indigna pensar que la nostra reacció a aquest allau és el tancament de fronteres i aixecar murs més alts.
I no és un problema del paper dels nostres representants ni dels nostres governants, és un problema ètic i de justícia de la societat europea. Especialment dels ciutadans i ciutadanes que amb el nostre comportament (laboral, de consum, electoral...) permetem situacions com l'arribada de la pastera d'aquesta matinada.
Algú ha fet l'exercici de veure els nens que es queden pel camí amb la pell blanca i el cabell ros? Alehores tots els resorts de les nostres societats benestants s'accionarien per protegir els drets dels menors i de la infància, però sembla que no som capaços s'exigir el mateix si els nens que apareixen són negres i van despullats. No té drets aquesta infància?
Una bon exercici de la pràctica política és intentar posar-se en el lloc de l'altre. A mi m'és molt fàcil col·locar-me en el lloc d'una mare que intenta el millor pels seus fills, però em costa molt explicar al meu fill que si fos africana fer això podria voler dir arriscar la seva vida.
La foto és d'una nena senegalesa que m'envia la Mòncia Solé, del projecte de la Fundació Guné. Desitjaria per ella que pugués triar el seu futur sense jugar-se la vida.
23.5.08
Internet i Educació
Escola del segle XIX, Mestres del segle XX i Alumnes del segle XXI
Si divendres passat anava a Sant Boi a parlar de l’efecte d’Internet i en concret els blocs, a la política, avui he anat a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB a la taula de cloenda de les Converses pedagògiques 2008. Enguany amb el títol Educació, Tecnologia i Comunicació.
Per parlar-ne amb propietat m’he deixat aconsellar per l’Ismael Peña, gerent del Campus for Peace de la UOC i expert en TIC, que ahir mateix feia una provocativa conferència a BDigital Global Congress “Estudiants digitals, institucions analògiques, professorat en extinció”
Apunto algunes de les reflexions comentades:
Si parlem de TIC cal fer èmfasi en les T, la I i la C. Tecnologia i estar al dia de les noves eines, però també i sense oblidar que parlem d’INFORMACIÓ i COMUNICACIÓ també. I l’escola ha de posar les bases. És impossible dominar nous llenguatges si no domines el més bàsic (llegir, escriure i expressió oral).
INTERNET canvia COM estudiem (avui la major enciclopèdia per mestres i alumnes és Google!) però també QUÈ estudiem (cal formar en la capacitat crítica o de discernir entre la immensitat d’informació a la xarxa) i COM APRENEM (podem treballar amb alumnes d’altres centres i consultar professors de tot el món!).
Professorat i alumnes utilitzen les TIC però no a l’aula! (El 57% dels alumnes de l’OCDE les utilitza a casa cada dia i només el 3% a l’escola; el 70% del professorat usa el seu correu electrònic...) Es coneix la eina però no s’ensenya a usar-la. La majoria de la gent és autodidacta o aprèn del seu entorn.
De nou em preocupa un tema: la possibilitat de generar noves exclusions i noves diferències. En aquest cas amb l’accés (els alumnes que tenen connexió a casa) i amb la capacitat de cadascú d’espavilar-se sol (no tothom és capaç de ser autodidacta!)
Les alumnes de les converses d’avui ho han resumit amb la frase del principi, molt encertada:
Escola del segle XIX, Mestres del segle XX i Alumnes del segle XXI
Si divendres passat anava a Sant Boi a parlar de l’efecte d’Internet i en concret els blocs, a la política, avui he anat a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB a la taula de cloenda de les Converses pedagògiques 2008. Enguany amb el títol Educació, Tecnologia i Comunicació.
Per parlar-ne amb propietat m’he deixat aconsellar per l’Ismael Peña, gerent del Campus for Peace de la UOC i expert en TIC, que ahir mateix feia una provocativa conferència a BDigital Global Congress “Estudiants digitals, institucions analògiques, professorat en extinció”
Apunto algunes de les reflexions comentades:
Si parlem de TIC cal fer èmfasi en les T, la I i la C. Tecnologia i estar al dia de les noves eines, però també i sense oblidar que parlem d’INFORMACIÓ i COMUNICACIÓ també. I l’escola ha de posar les bases. És impossible dominar nous llenguatges si no domines el més bàsic (llegir, escriure i expressió oral).
INTERNET canvia COM estudiem (avui la major enciclopèdia per mestres i alumnes és Google!) però també QUÈ estudiem (cal formar en la capacitat crítica o de discernir entre la immensitat d’informació a la xarxa) i COM APRENEM (podem treballar amb alumnes d’altres centres i consultar professors de tot el món!).
Professorat i alumnes utilitzen les TIC però no a l’aula! (El 57% dels alumnes de l’OCDE les utilitza a casa cada dia i només el 3% a l’escola; el 70% del professorat usa el seu correu electrònic...) Es coneix la eina però no s’ensenya a usar-la. La majoria de la gent és autodidacta o aprèn del seu entorn.
De nou em preocupa un tema: la possibilitat de generar noves exclusions i noves diferències. En aquest cas amb l’accés (els alumnes que tenen connexió a casa) i amb la capacitat de cadascú d’espavilar-se sol (no tothom és capaç de ser autodidacta!)
Les alumnes de les converses d’avui ho han resumit amb la frase del principi, molt encertada:
Escola del segle XIX, Mestres del segle XX i Alumnes del segle XXI
22.5.08
Blocs i Política
Divendres 16 de maig la Xarxa Santboiana va organitzar en el marc de l’acabada d’estrenar Festa Major de Sant Boi un debat sobre Blocs i Política.
En una taula la gent de la política (Lourdes Muñoz, Carles Campuzano, Carme Porta i jo mateixa) i al costat en Marc Vidal presentant i en Saül Gordillo, aportant com sempre, idees des de la reflexió.
Algunes idees que van aparèixer:
Els blocs polítics són avui ja una font més d’informació per a interessats i periodistes. Que genera encara més immediatesa, opinió i a vegades (en els anònims) desinformació.
Els blocs no poden solucionar els problemes d’allunyament i descrèdit de la política però són un instrument de la relació entre ciutadà i polític. I no un canal més sinó tota una nova manera d’entendre la política.
Què interessa dels blocs polítics, les opinions personals, la vida de la persona, l'opinió general, els comentaris... Jo t'haig d'admetre que em costa escriure sobre temes personals.
Poden ser també una font de discriminació nova, ja que no tothom hi té accés, ja sigui per falta de connexió (territoris encara sense possibilitat) per manca de confiança (les dones per exemple tenen una presència molt inferior a la xarxa que els homes, menor a la que tenen en la política mateixa) per manca de formació (són noves eines que cal conèixer i aprendre)...
I moltes d’altres que el mateix Saül recull en el seu Bloc. Tot plegat per anar-hi pensant...
En una taula la gent de la política (Lourdes Muñoz, Carles Campuzano, Carme Porta i jo mateixa) i al costat en Marc Vidal presentant i en Saül Gordillo, aportant com sempre, idees des de la reflexió.
Algunes idees que van aparèixer:
Els blocs polítics són avui ja una font més d’informació per a interessats i periodistes. Que genera encara més immediatesa, opinió i a vegades (en els anònims) desinformació.
Els blocs no poden solucionar els problemes d’allunyament i descrèdit de la política però són un instrument de la relació entre ciutadà i polític. I no un canal més sinó tota una nova manera d’entendre la política.
Què interessa dels blocs polítics, les opinions personals, la vida de la persona, l'opinió general, els comentaris... Jo t'haig d'admetre que em costa escriure sobre temes personals.
Poden ser també una font de discriminació nova, ja que no tothom hi té accés, ja sigui per falta de connexió (territoris encara sense possibilitat) per manca de confiança (les dones per exemple tenen una presència molt inferior a la xarxa que els homes, menor a la que tenen en la política mateixa) per manca de formació (són noves eines que cal conèixer i aprendre)...
I moltes d’altres que el mateix Saül recull en el seu Bloc. Tot plegat per anar-hi pensant...
14.5.08
Contradiccions
Aquests dies és recurrent que de nou ens preguntin a la gent d’ICV si no tenim contradiccions per estar al Govern. Mostrant preocupació els que ho fan des de la bona fe i amb sordina els que desitjarien veure al partit sumit en un mar de dimissions, desercions i lluites internes a l’estil d’altres forces polítiques.
La resposta sembla evident. Clar que tenim contradiccions. I benvingudes siguin! Només qui té principis i governa en té. Però tenir responsabilitats de govern no és l’element determinant que provoca tensió entre partit i govern, sinó la manera en que s’està a les institucions i la força que s’hi té. I en ICV es combinen dos ingredients per fer un cocktail de difícil digestió: les màximes aspiracions de canviar les coses sent la força minoritària d’un govern de tres.
ICV no en té prou amb haver fet una llei d’habitatge que porta per títol “Llei del DRET a l’habitatge” i que és pionera a l’Estat, no perquè permeti el lloguer forçós de pisos buits després d’oferir totes les alternatives als propietaris, que és una anècdota, sinó perquè posa l’accent en les polítiques i les mesures per a l’accés a l’habitatge, per a que les persones amb més dificultats (joves i persones grans, famílies sense recursos...) accedeixin a un habitatge en condicions. Algú pensa que fer una llei així és senzill? Que és senzill intentar canviar dinàmiques i maneres de fer a tots els agents implicats en la construcció i promoció immobiliàries?
El mateix ha passat amb la gestió de l’aigua. Des de que el Salvador Milà va ser nomenat conseller de Medi Ambient i Habitatge que bona part dels esforços van anar adreçats a redreçar la política de l’aigua. A engegar projectes que transformessin els valors d’una nova cultura de l’aigua en accions concretes. La primera i més dràstica va ser la derogació del PHN, òbviament, que el Govern català va defensar. I la segona la redacció de nous projectes que, aquests sí, obtinguessin el finançament europeu necessari. Les actuacions han estat abastament conegudes i difoses en les darreres setmanes: recuperació de pous, construcció de dessalinitzadores, sistemes de reutilització d’aigües, gestió de la demanda... Tot plegat ja dóna els seus fruits amb la reducció de la demanda i amb nous abastaments d’aigua i malgrat tot la sequera ens ha atrapat.
És contradictori en aquesta situació prendre decisions que no ens agraden? Ho seria si no s’hagués fet tot l’anterior. Però la principal responsabilitat del govern és garantir un subministrament d’aigua a tota la ciutadania. Seria un argument terrible contra totes les mesures anteriorment citades i contra la nova cultura de l’aigua si finalment hi hagués restriccions en les llars.
Potser algú altre davant de la mateixa situació estaria temptat a no prendre una decisió impopular, a mirar cap a una altra banda i a esperar que plogui. A mi, no m’agradaria que algú així em governés.
La resposta sembla evident. Clar que tenim contradiccions. I benvingudes siguin! Només qui té principis i governa en té. Però tenir responsabilitats de govern no és l’element determinant que provoca tensió entre partit i govern, sinó la manera en que s’està a les institucions i la força que s’hi té. I en ICV es combinen dos ingredients per fer un cocktail de difícil digestió: les màximes aspiracions de canviar les coses sent la força minoritària d’un govern de tres.
ICV no en té prou amb haver fet una llei d’habitatge que porta per títol “Llei del DRET a l’habitatge” i que és pionera a l’Estat, no perquè permeti el lloguer forçós de pisos buits després d’oferir totes les alternatives als propietaris, que és una anècdota, sinó perquè posa l’accent en les polítiques i les mesures per a l’accés a l’habitatge, per a que les persones amb més dificultats (joves i persones grans, famílies sense recursos...) accedeixin a un habitatge en condicions. Algú pensa que fer una llei així és senzill? Que és senzill intentar canviar dinàmiques i maneres de fer a tots els agents implicats en la construcció i promoció immobiliàries?
El mateix ha passat amb la gestió de l’aigua. Des de que el Salvador Milà va ser nomenat conseller de Medi Ambient i Habitatge que bona part dels esforços van anar adreçats a redreçar la política de l’aigua. A engegar projectes que transformessin els valors d’una nova cultura de l’aigua en accions concretes. La primera i més dràstica va ser la derogació del PHN, òbviament, que el Govern català va defensar. I la segona la redacció de nous projectes que, aquests sí, obtinguessin el finançament europeu necessari. Les actuacions han estat abastament conegudes i difoses en les darreres setmanes: recuperació de pous, construcció de dessalinitzadores, sistemes de reutilització d’aigües, gestió de la demanda... Tot plegat ja dóna els seus fruits amb la reducció de la demanda i amb nous abastaments d’aigua i malgrat tot la sequera ens ha atrapat.
És contradictori en aquesta situació prendre decisions que no ens agraden? Ho seria si no s’hagués fet tot l’anterior. Però la principal responsabilitat del govern és garantir un subministrament d’aigua a tota la ciutadania. Seria un argument terrible contra totes les mesures anteriorment citades i contra la nova cultura de l’aigua si finalment hi hagués restriccions en les llars.
Potser algú altre davant de la mateixa situació estaria temptat a no prendre una decisió impopular, a mirar cap a una altra banda i a esperar que plogui. A mi, no m’agradaria que algú així em governés.
12.3.08
El polític emprenyat
La política (o les eleccions) no és justa, ja ho sabem. No és qüestio de dret, ni de mèrits, sinó de vots i lleis electorals. Sinó, probablement en Joan Herrera seria Ministre de Foment i no un diputat del grup mixt.
Ironies a banda, el resultat de les eleccions generals és una gran decepció. Ho és per no haver aconseguit mantenir dos diputats i sobretot per no poder mantenir Grup al Congrés. I això no és un mal resultat perquè n’esperàvem més, no. És un mal resultat perquè per un partit polític que vol canviar les coses, el que hem perdut són eines per fer-ho.
ICV és una formació transformadora, a contracorrent, que parla del que és antipàtic (que cal pagar impostos i no baixar-los, que hem de començar a deixar el cotxe i agafar el tren, que no valen txecs de diners en ma sinó que el que cal són serveis...) i per tant som conscients que no arrossegarem majories a darrere d’aquestes propostes. Encara no com a mínim. Però creiem que una bona part de l’electorat (del que vota) i una part encara més gran dels abstencionistes (dels que no voten o no volen votar) pot estar d’acord i sentir-se representada amb el que proposem i defensem. El projecte d’una esquerra transformadora, ecologista, feminista i catalana pot ser el projecte de molta gent a Catalunya.
I aquestes eleccions són una decepció:
Perquè l’opció que ha arrossegat a més gent a votar a Catalunya és la por. El PSC ha mobilitzat a l’electorat (el que volia anar a votar, els abstencionistes s’han continuat quedant a casa) amb només la idea d’aturar el PP. Se’ls ha de felicitar pels seus resultats òbviament i perquè amb un sol eslògan han aconseguit 25 diputats.
Perquè el proper Congrés tindrà 320 diputats del PP i del PSOE i només una trentena de la resta de partits i per tant seran 4 anys d’un debat polític més pobre, menys representatiu, més polititzat i partiditzat i menys polític, i per tant més lluny de la gent. Perquè la pluralitat de l'Estat queda reduïda a l'anècdota (pluralitat nacional, lingüística, ideològica...)
Perquè el PP, tot i la seva campanya anticatalana, les seves propostes racistes, la seva tendència a l’adoctrinament moral... arrossega gairebé 10 milions de vots i creix en número d’escons.
Perquè més de 850.000 vots (els que té IU) tindran només un representat.
Perquè no es tocarà una llei electoral que ha permès el bipartidisme i si la toquen (ai!) serà per afavorir encara més els dos partits majoritaris en ares de l’estabilitat i per no dependre de “la perifèria”.
Perquè un diputat com en Joan Herrera, que s’ha partit la cara pels usuaris de rodalies des del primer dia (literalment des del 2004) que ha batallat en solitari per “enverdir” una mica la política espanyola (tancament de nuclears, energies renovables, ferrocarril, Kyoto...) que ha lluitat per la memòria dels lluitadors antifranquistes (aconseguint que per primer cop es condemni el Franquisme al Congrés amb la Llei de la memòria...) i que juntament amb la Carme Garcia han treballat per fer moure el PSOE cap a l’esquerra, ara tindrà menys força al Congrés.
N’han parlat molt aquets mesos del català emprenyat. No sé quants n’hi ha o si és un invent de les tertúlies, però tinc clar que si algun polític, avui pot estar emprenyat és en Joan Herrera. Però enlloc d'això el Joan ja pensa en la feina dels propers 4 anys.
La democràcia és això qüestió de vots i lleis electorals i no de mèrits, convé no oblidar-ho.
Gràcies Joan.
Ironies a banda, el resultat de les eleccions generals és una gran decepció. Ho és per no haver aconseguit mantenir dos diputats i sobretot per no poder mantenir Grup al Congrés. I això no és un mal resultat perquè n’esperàvem més, no. És un mal resultat perquè per un partit polític que vol canviar les coses, el que hem perdut són eines per fer-ho.
ICV és una formació transformadora, a contracorrent, que parla del que és antipàtic (que cal pagar impostos i no baixar-los, que hem de començar a deixar el cotxe i agafar el tren, que no valen txecs de diners en ma sinó que el que cal són serveis...) i per tant som conscients que no arrossegarem majories a darrere d’aquestes propostes. Encara no com a mínim. Però creiem que una bona part de l’electorat (del que vota) i una part encara més gran dels abstencionistes (dels que no voten o no volen votar) pot estar d’acord i sentir-se representada amb el que proposem i defensem. El projecte d’una esquerra transformadora, ecologista, feminista i catalana pot ser el projecte de molta gent a Catalunya.
I aquestes eleccions són una decepció:
Perquè l’opció que ha arrossegat a més gent a votar a Catalunya és la por. El PSC ha mobilitzat a l’electorat (el que volia anar a votar, els abstencionistes s’han continuat quedant a casa) amb només la idea d’aturar el PP. Se’ls ha de felicitar pels seus resultats òbviament i perquè amb un sol eslògan han aconseguit 25 diputats.
Perquè el proper Congrés tindrà 320 diputats del PP i del PSOE i només una trentena de la resta de partits i per tant seran 4 anys d’un debat polític més pobre, menys representatiu, més polititzat i partiditzat i menys polític, i per tant més lluny de la gent. Perquè la pluralitat de l'Estat queda reduïda a l'anècdota (pluralitat nacional, lingüística, ideològica...)
Perquè el PP, tot i la seva campanya anticatalana, les seves propostes racistes, la seva tendència a l’adoctrinament moral... arrossega gairebé 10 milions de vots i creix en número d’escons.
Perquè més de 850.000 vots (els que té IU) tindran només un representat.
Perquè no es tocarà una llei electoral que ha permès el bipartidisme i si la toquen (ai!) serà per afavorir encara més els dos partits majoritaris en ares de l’estabilitat i per no dependre de “la perifèria”.
Perquè un diputat com en Joan Herrera, que s’ha partit la cara pels usuaris de rodalies des del primer dia (literalment des del 2004) que ha batallat en solitari per “enverdir” una mica la política espanyola (tancament de nuclears, energies renovables, ferrocarril, Kyoto...) que ha lluitat per la memòria dels lluitadors antifranquistes (aconseguint que per primer cop es condemni el Franquisme al Congrés amb la Llei de la memòria...) i que juntament amb la Carme Garcia han treballat per fer moure el PSOE cap a l’esquerra, ara tindrà menys força al Congrés.
N’han parlat molt aquets mesos del català emprenyat. No sé quants n’hi ha o si és un invent de les tertúlies, però tinc clar que si algun polític, avui pot estar emprenyat és en Joan Herrera. Però enlloc d'això el Joan ja pensa en la feina dels propers 4 anys.
La democràcia és això qüestió de vots i lleis electorals i no de mèrits, convé no oblidar-ho.
Gràcies Joan.
1.2.08
I diuen que el seu regne no és d'aquest món
Sens dubte la notícia del dia és el posicionament clar de l'Esglesia espanyola davant les eleccions del 9 de març. Per no tocar d'oïdes he anat a buscar el text original que adjunto. Al final, els meus comentaris.
Nota de la Comisión Permanente dela Conferencia Episcopal Española ante las elecciones generales de 2008
Madrid, 30 de enero de 2008
1. Los españoles hemos sido convocados a las urnas para el próximo 9 de marzo. Como en otras ocasiones semejantes, los Obispos ofrecemos a los católicos y a todos los que deseen escucharnos algunas consideraciones que estimulen el ejercicio responsable del voto. Hablamos como pastores de la Iglesia que tienen la obligación y el derecho de orientar el discernimiento moral que es necesario hacer cuando se toman decisiones que han de contribuir al pleno reconocimiento de los derechos fundamentales de todos y a la promoción del bien común.
2. Con tal finalidad pensamos que es éste un momento apropiado para leer y meditar de nuevo la Instrucción Pastoral aprobada el 23 de noviembre de 2006 por la Asamblea Plenaria de nuestra Conferencia Episcopal bajo el título de “Orientaciones morales ante la situación actual de España”. Recordamos algunas ideas fundamentales de esta Instrucción, que han de ser comprendidas, por tanto, en el conjunto de aquel relevante texto.
3. Respetamos a quienes ven las cosas de otra manera. Sólo pedimos libertad y respeto para proponer libremente nuestra manera de ver las cosas, sin que nadie se sienta amenazado ni nuestra intervención sea interpretada como una ofensa o como un peligro para la libertad de los demás. Deseamos colaborar sinceramente en el enriquecimiento espiritual de nuestra sociedad, en la consolidación de la auténtica tolerancia y de la convivencia en el mutuo respeto, la libertad y la justicia, como fundamento imprescindible de la paz verdadera (n. 81).
4. Si bien es verdad que los católicos pueden apoyar partidos diferentes y militar en ellos, también es cierto que no todos los programas son igualmente compatibles con la fe y las exigencias de la vida cristiana, ni son tampoco igualmente cercanos y proporcionados a los objetivos y valores que los cristianos deben promover en la vida pública (n. 50).
5. Los católicos y los ciudadanos que quieran actuar responsablemente, antes de apoyar con su voto una u otra propuesta, han de valorar las distintas ofertas políticas, teniendo en cuenta el aprecio que cada partido, cada programa y cada dirigente otorga a la dimensión moral de la vida. La calidad y exigencia moral de los ciudadanos en el ejercicio de su voto es el mejor medio para mantener el vigor y la autenticidad de las instituciones democráticas (n. 56). No se debe confundir la condición de aconfesionalidad o laicidad del Estado con la desvinculación moral y la exención de obligaciones morales objetivas. Al decir esto no pretendemos que los gobernantes se sometan a los criterios de la moral católica. Pero sí que se atengan al denominador común de la moral fundada en la recta razón y en la experiencia histórica de cada pueblo (n. 55).
6. “Es preciso afrontar - señala el Papa - con determinación y claridad de propósitos, el peligro de opciones políticas y legislativas que contradicen valores fundamentales y principios antropológicos y éticos arraigados en la naturaleza del ser humano, en particular con respecto a la defensa de la vida humana en todas sus etapas, desde la concepción hasta la muerte natural, y a la promoción de la familia fundada en el matrimonio, evitando introducir en el ordenamiento público otras formas de unión que contribuirían a desestabilizarla, oscureciendo su carácter peculiar y su insustituible función social” (n. 56). La legislación debe proteger al matrimonio, empezando por reconocerlo en su ser propio y específico (n. 41).
7. No es justo tratar de construir artificialmente una sociedad sin referencias religiosas, exclusivamente terrena, sin culto a Dios ni aspiración ninguna a la vida eterna (n. 13). En ese sentido parece que apuntan, entre otras cosas, las dificultades crecientes para incorporar el estudio libre de la religión católica en los currículos de la escuela pública, así como el programa de la nueva asignatura, de carácter obligatorio, denominada “Educación para la ciudadanía” (n.18), que lesiona el derecho de los padres - y de la escuela en colaboración con ellos - a formar a sus hijos de acuerdo con sus convicciones religiosas y morales. Es necesario promover un gran pacto de Estado sobre la base de la libertad de enseñanza y la educación de calidad para todos.
8. El terrorismo es una práctica intrínsecamente perversa, del todo incompatible con una visión moral de la vida justa y razonable. No sólo vulnera gravemente el derecho a la vida y a la libertad, sino que es muestra de la más dura intolerancia y totalitarismo (n. 65). Una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político (n. 68).
9. La Iglesia reconoce, en principio, la legitimidad de las posiciones nacionalistas que, sin recurrir a la violencia, por métodos democráticos, pretendan modificar la configuración política de la unidad de España (n. 73). Al mismo tiempo, enseña que, también en este caso, es necesario tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria y - en palabras de Juan Pablo II a los obispos italianos - “superar decididamente las tendencias corporativas y los peligros del separatismo con una actitud honrada de amor al bien de la propia nación y con comportamientos de solidaridad renovada” por parte de todos. Hay que evitar los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública en favor de pretensiones particularistas o reivindicaciones ideológicas (n. 74).
10. En este momento de la sociedad española, algunas situaciones concretas deben ser tenidas muy particularmente en cuenta. Nos parece que los inmigrantes necesitan especialmente atención y ayuda. Y, junto a los inmigrantes, los que no tienen trabajo, los que están solos, las jóvenes que pueden caer en las redes de la prostitución, las mujeres humilladas y amenazadas por la violencia doméstica, los niños, objeto de explotaciones y de abusos, y quienes no tienen casa ni familia donde acogerse. Hay que trabajar también para superar las injustas distancias y diferencias entre las personas y las comunidades autónomas, tratando de resolver los problemas más acuciantes, como son el trabajo, la vivienda accesible, o el disfrute equitativo de la naturaleza, compartiendo dones tan indispensables para la vida como el agua y cuidando con esmero el patrimonio común de la creación (n. 80). En el orden internacional, es necesario atender a la justa colaboración al desarrollo integral de los pueblos.
Que el Señor ilumine y fortalezca a todos para actuar en conciencia y conforme a las exigencias de la convivencia en justicia y libertad.
Nota de la Comisión Permanente dela Conferencia Episcopal Española ante las elecciones generales de 2008
Madrid, 30 de enero de 2008
1. Los españoles hemos sido convocados a las urnas para el próximo 9 de marzo. Como en otras ocasiones semejantes, los Obispos ofrecemos a los católicos y a todos los que deseen escucharnos algunas consideraciones que estimulen el ejercicio responsable del voto. Hablamos como pastores de la Iglesia que tienen la obligación y el derecho de orientar el discernimiento moral que es necesario hacer cuando se toman decisiones que han de contribuir al pleno reconocimiento de los derechos fundamentales de todos y a la promoción del bien común.
2. Con tal finalidad pensamos que es éste un momento apropiado para leer y meditar de nuevo la Instrucción Pastoral aprobada el 23 de noviembre de 2006 por la Asamblea Plenaria de nuestra Conferencia Episcopal bajo el título de “Orientaciones morales ante la situación actual de España”. Recordamos algunas ideas fundamentales de esta Instrucción, que han de ser comprendidas, por tanto, en el conjunto de aquel relevante texto.
3. Respetamos a quienes ven las cosas de otra manera. Sólo pedimos libertad y respeto para proponer libremente nuestra manera de ver las cosas, sin que nadie se sienta amenazado ni nuestra intervención sea interpretada como una ofensa o como un peligro para la libertad de los demás. Deseamos colaborar sinceramente en el enriquecimiento espiritual de nuestra sociedad, en la consolidación de la auténtica tolerancia y de la convivencia en el mutuo respeto, la libertad y la justicia, como fundamento imprescindible de la paz verdadera (n. 81).
4. Si bien es verdad que los católicos pueden apoyar partidos diferentes y militar en ellos, también es cierto que no todos los programas son igualmente compatibles con la fe y las exigencias de la vida cristiana, ni son tampoco igualmente cercanos y proporcionados a los objetivos y valores que los cristianos deben promover en la vida pública (n. 50).
5. Los católicos y los ciudadanos que quieran actuar responsablemente, antes de apoyar con su voto una u otra propuesta, han de valorar las distintas ofertas políticas, teniendo en cuenta el aprecio que cada partido, cada programa y cada dirigente otorga a la dimensión moral de la vida. La calidad y exigencia moral de los ciudadanos en el ejercicio de su voto es el mejor medio para mantener el vigor y la autenticidad de las instituciones democráticas (n. 56). No se debe confundir la condición de aconfesionalidad o laicidad del Estado con la desvinculación moral y la exención de obligaciones morales objetivas. Al decir esto no pretendemos que los gobernantes se sometan a los criterios de la moral católica. Pero sí que se atengan al denominador común de la moral fundada en la recta razón y en la experiencia histórica de cada pueblo (n. 55).
6. “Es preciso afrontar - señala el Papa - con determinación y claridad de propósitos, el peligro de opciones políticas y legislativas que contradicen valores fundamentales y principios antropológicos y éticos arraigados en la naturaleza del ser humano, en particular con respecto a la defensa de la vida humana en todas sus etapas, desde la concepción hasta la muerte natural, y a la promoción de la familia fundada en el matrimonio, evitando introducir en el ordenamiento público otras formas de unión que contribuirían a desestabilizarla, oscureciendo su carácter peculiar y su insustituible función social” (n. 56). La legislación debe proteger al matrimonio, empezando por reconocerlo en su ser propio y específico (n. 41).
7. No es justo tratar de construir artificialmente una sociedad sin referencias religiosas, exclusivamente terrena, sin culto a Dios ni aspiración ninguna a la vida eterna (n. 13). En ese sentido parece que apuntan, entre otras cosas, las dificultades crecientes para incorporar el estudio libre de la religión católica en los currículos de la escuela pública, así como el programa de la nueva asignatura, de carácter obligatorio, denominada “Educación para la ciudadanía” (n.18), que lesiona el derecho de los padres - y de la escuela en colaboración con ellos - a formar a sus hijos de acuerdo con sus convicciones religiosas y morales. Es necesario promover un gran pacto de Estado sobre la base de la libertad de enseñanza y la educación de calidad para todos.
8. El terrorismo es una práctica intrínsecamente perversa, del todo incompatible con una visión moral de la vida justa y razonable. No sólo vulnera gravemente el derecho a la vida y a la libertad, sino que es muestra de la más dura intolerancia y totalitarismo (n. 65). Una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político (n. 68).
9. La Iglesia reconoce, en principio, la legitimidad de las posiciones nacionalistas que, sin recurrir a la violencia, por métodos democráticos, pretendan modificar la configuración política de la unidad de España (n. 73). Al mismo tiempo, enseña que, también en este caso, es necesario tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria y - en palabras de Juan Pablo II a los obispos italianos - “superar decididamente las tendencias corporativas y los peligros del separatismo con una actitud honrada de amor al bien de la propia nación y con comportamientos de solidaridad renovada” por parte de todos. Hay que evitar los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública en favor de pretensiones particularistas o reivindicaciones ideológicas (n. 74).
10. En este momento de la sociedad española, algunas situaciones concretas deben ser tenidas muy particularmente en cuenta. Nos parece que los inmigrantes necesitan especialmente atención y ayuda. Y, junto a los inmigrantes, los que no tienen trabajo, los que están solos, las jóvenes que pueden caer en las redes de la prostitución, las mujeres humilladas y amenazadas por la violencia doméstica, los niños, objeto de explotaciones y de abusos, y quienes no tienen casa ni familia donde acogerse. Hay que trabajar también para superar las injustas distancias y diferencias entre las personas y las comunidades autónomas, tratando de resolver los problemas más acuciantes, como son el trabajo, la vivienda accesible, o el disfrute equitativo de la naturaleza, compartiendo dones tan indispensables para la vida como el agua y cuidando con esmero el patrimonio común de la creación (n. 80). En el orden internacional, es necesario atender a la justa colaboración al desarrollo integral de los pueblos.
Que el Señor ilumine y fortalezca a todos para actuar en conciencia y conforme a las exigencias de la convivencia en justicia y libertad.
Probablement una gran majoria de catòlics catalans estan decebuts amb aquesta Conferència Episcopal, però l'Esglesia catalana no pot dir res. El dia que es queixi també la titllaran de nacionalista com fan amb els bisbes bascos? També serà culpa dels separatistes? Qui està fent més per separar-se ara?
Més que mai hem de reclamar un Estat laïc, en el que ningú (i va per ells) confongui la fe amb l'adoctrinament, la moral amb la convivència o la religió amb la política. Conec molts creïents, gent que busca el bé i la justícia, que treballa i estima els altres i que estan molt, molt lluny del que diu la jerarquia de l'Esglesia catòlica. Això sí que és estar lluny de la gent.
30.1.08
Retorns
Un retorn més al blog, després de la darrera llaaaaaaaaaarga pausa. Ara amb un fill més, i per tant amb menys temps per blogs i webs. Continuaré fent l'esforç però. Intermitent probablement i ja aviso que a l'inici segurament molt sesgat cap a temes infantils.
Retorna també La Campanya Electoral. Ens pot semblar que aquesta és la de les Generals i l'anterior la de les Municipals, però són la mateixa. És sempre la Campanya que va començar al 2003, l'endemà que hi hagués un Govern d'esquerres a Catalunya de nou després de 70 anys i que no tenen intenció d'aturar fins que les esquerres (o el que quedi d'elles) sortin del govern. Només cal veure quins arguments fan servir PP i CiU d'ençà d'aleshores. Coincideixen, sigui qui sigui el candidat o candidata, la institució a governar o la proposta.
I retorna el carnestoltes. No us passa que aquests dies hi ha gent pel carrer que no sabeu si van disfressats o no? No és una mala senyal si hem arribat a aquests nivells de barreja, flexibilitat i diversitat. I no passa res, no? Tant de bó algunes ments puguessin assimilar la mateixa diversitat en temes més importants. La família per exemple.
Retorna també La Campanya Electoral. Ens pot semblar que aquesta és la de les Generals i l'anterior la de les Municipals, però són la mateixa. És sempre la Campanya que va començar al 2003, l'endemà que hi hagués un Govern d'esquerres a Catalunya de nou després de 70 anys i que no tenen intenció d'aturar fins que les esquerres (o el que quedi d'elles) sortin del govern. Només cal veure quins arguments fan servir PP i CiU d'ençà d'aleshores. Coincideixen, sigui qui sigui el candidat o candidata, la institució a governar o la proposta.
I retorna el carnestoltes. No us passa que aquests dies hi ha gent pel carrer que no sabeu si van disfressats o no? No és una mala senyal si hem arribat a aquests nivells de barreja, flexibilitat i diversitat. I no passa res, no? Tant de bó algunes ments puguessin assimilar la mateixa diversitat en temes més importants. La família per exemple.
16.9.07
Casa comuna o un gran pacte nacional?
Sota aquest títol en Jaume Bosch, vicepresident d'ICV acaba de publicar un article al diari Avui. Us el recomano tal qual:
Casa comuna, de l’esquerra o del catalanisme, sembla ser la fórmula màgica per ampliar la força electoral dels partits majoritaris quan es troben a l’oposició: però ni el PSC va aconseguir incorporar totes les esquerres fa uns anys ni CiU pot ara representar tot el catalanisme.
Però que no s’encerti en la proposta no vol dir que no hi hagi una raó de fons que justifiqui el debat. El període de discussió de l’Estatut i la demostració en forma de crisi de determinades infraestructures que la inversió pública no ha preparat Catalunya per a les seves noves necessitats, obliguen a una reflexió profunda a totes les forces polítiques. Quin model de societat, de desenvolupament, d’autogovern ,volem?
Cal evitar un debat partidista. Si CiU tan sols pretén demostrar que tot és culpa del govern d’Entesa hi ha molt poc a parlar. Si ERC planteja, un any desprès de que la seva posició fos derrotada en el referèndum sobre l’Estatut, un referèndum d’autodeterminació el 2014, com a proposta equilibradora entre els diferents sectors del partit, també hi ha poc marge per al debat.
Però pot haver-hi molta gent i molts sectors polítics, interessats a discutir el futur del nostre país des d’una perspectiva catalanista.
El catalanisme no és patrimoni d’un partit en exclusiva, ni de dos. Catalunya avançarà en funció que el catalanisme sigui un element definitori de la majoria dels partits polítics. El que cal és una gran Pacte Nacional que inclogui la mateixa majoria política i social que va donar suport al projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. I aquest Pacte Nacional hauria de tenir per primer objectiu aconseguir l’aplicació plena de l’Estatut del 2006. Els sectors independentistes que hi varen votar en contra,haurien d’acatar el resultat del referèndum i defensar el text que Catalunya va aprovar. CiU hauria d’entendre que una cosa seria un Pacte Nacional i l’altre la legítima acció de govern de PSC, ERC i ICV, que disposen de tota la legislatura per aplicar un programa d’esquerres. I el PSC hauria de sostreure’s del condicionant de ser part del PSOE, sumant-se a la resta de forces polítiques catalanes alhora de ser exigents amb el Govern de l’Estat.
Tot això no vol dir deixar de mirar més enllà. ICV va explicar quan defensava el vot afirmatiu a l’Estatut que el nostre horitzó nacional no acabava aquí. L’autodeterminació forma part del nostre programa polític, però voldríem parlar-ne amb rigor. No és millor desprès de tres anys de tensió treure tot el suc al nou Estatut? No caldria analitzar que en pensa tota la societat civil?.Però tota: ja n’hi ha prou de definir com a societat civil els empresaris en exclusiva si parlem d’infraestructures i desqualificar les entitats que promouen la protecció del territori com exemples de la cultura del no.
L’autodeterminació de Catalunya com afectaria a la resta de territoris de parla catalana, més enllà de la visió idíl·lica dels que obtenen el 0’6 per cent dels vots al País Valencià o dels que criden independència a les manifestacions a Perpinyà quan les entitats de la Catalunya Nord volen que cridem “català a l’escola”?. I més encara: Autodeterminació és optar entre Comunitat Autònoma i Independència o és decidir el futur del país posant a debat també altres formules de relació amb l’Estat com un federalisme pluralista o una confederació?. I quina és la millor forma d’avençar cap a la sobirania sense pagar el preu d’una ruptura de la cohesió social o del sentiment de ser un sol poble?. Si el debat s’enfoca a partir de desqualificacions,el resultat serà un element més de desencís. Serem capaços d’enfocar-ho correctament, en la línea que ha demanat Òmnium Cultural, alhora que treballem en l’aplicació de l’Estatut i que alguns apostem per un model de desenvolupament diferent del que ha existit durant molts anys?
Jaume Bosch. Vicepresident d’ICV
Casa comuna, de l’esquerra o del catalanisme, sembla ser la fórmula màgica per ampliar la força electoral dels partits majoritaris quan es troben a l’oposició: però ni el PSC va aconseguir incorporar totes les esquerres fa uns anys ni CiU pot ara representar tot el catalanisme.
Però que no s’encerti en la proposta no vol dir que no hi hagi una raó de fons que justifiqui el debat. El període de discussió de l’Estatut i la demostració en forma de crisi de determinades infraestructures que la inversió pública no ha preparat Catalunya per a les seves noves necessitats, obliguen a una reflexió profunda a totes les forces polítiques. Quin model de societat, de desenvolupament, d’autogovern ,volem?
Cal evitar un debat partidista. Si CiU tan sols pretén demostrar que tot és culpa del govern d’Entesa hi ha molt poc a parlar. Si ERC planteja, un any desprès de que la seva posició fos derrotada en el referèndum sobre l’Estatut, un referèndum d’autodeterminació el 2014, com a proposta equilibradora entre els diferents sectors del partit, també hi ha poc marge per al debat.
Però pot haver-hi molta gent i molts sectors polítics, interessats a discutir el futur del nostre país des d’una perspectiva catalanista.
El catalanisme no és patrimoni d’un partit en exclusiva, ni de dos. Catalunya avançarà en funció que el catalanisme sigui un element definitori de la majoria dels partits polítics. El que cal és una gran Pacte Nacional que inclogui la mateixa majoria política i social que va donar suport al projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. I aquest Pacte Nacional hauria de tenir per primer objectiu aconseguir l’aplicació plena de l’Estatut del 2006. Els sectors independentistes que hi varen votar en contra,haurien d’acatar el resultat del referèndum i defensar el text que Catalunya va aprovar. CiU hauria d’entendre que una cosa seria un Pacte Nacional i l’altre la legítima acció de govern de PSC, ERC i ICV, que disposen de tota la legislatura per aplicar un programa d’esquerres. I el PSC hauria de sostreure’s del condicionant de ser part del PSOE, sumant-se a la resta de forces polítiques catalanes alhora de ser exigents amb el Govern de l’Estat.
Tot això no vol dir deixar de mirar més enllà. ICV va explicar quan defensava el vot afirmatiu a l’Estatut que el nostre horitzó nacional no acabava aquí. L’autodeterminació forma part del nostre programa polític, però voldríem parlar-ne amb rigor. No és millor desprès de tres anys de tensió treure tot el suc al nou Estatut? No caldria analitzar que en pensa tota la societat civil?.Però tota: ja n’hi ha prou de definir com a societat civil els empresaris en exclusiva si parlem d’infraestructures i desqualificar les entitats que promouen la protecció del territori com exemples de la cultura del no.
L’autodeterminació de Catalunya com afectaria a la resta de territoris de parla catalana, més enllà de la visió idíl·lica dels que obtenen el 0’6 per cent dels vots al País Valencià o dels que criden independència a les manifestacions a Perpinyà quan les entitats de la Catalunya Nord volen que cridem “català a l’escola”?. I més encara: Autodeterminació és optar entre Comunitat Autònoma i Independència o és decidir el futur del país posant a debat també altres formules de relació amb l’Estat com un federalisme pluralista o una confederació?. I quina és la millor forma d’avençar cap a la sobirania sense pagar el preu d’una ruptura de la cohesió social o del sentiment de ser un sol poble?. Si el debat s’enfoca a partir de desqualificacions,el resultat serà un element més de desencís. Serem capaços d’enfocar-ho correctament, en la línea que ha demanat Òmnium Cultural, alhora que treballem en l’aplicació de l’Estatut i que alguns apostem per un model de desenvolupament diferent del que ha existit durant molts anys?
Jaume Bosch. Vicepresident d’ICV
31.8.07
Temes d'estiu
Dos dels temes protagonistes de les notícies aquest estiu han estat l’apagada a Barcelona amb la cerca de les responsabilitats del que ha passat i el col·lapse hipotecari als EEUU amb les repercussions d’abast planetari, o sigui global.
Dos fets aparentment ben diferents però que sense ànim de ser exhaustiva tenen a priori alguns elements comuns.
Ha coincidit en tots dos casos una demanda comuna de transparència. En el primer cas una exigència de conèixer què fan les empreses elèctriques, en què inverteixen els seus beneficis o com fan front a les obligacions de compliment de servei públic, però també exigència de transparència de les operacions d’alt risc financer que tenen repercussions a nivell global i que les institucions internacionals són incapaces de seguir o controlar.
La coincidència s’estén en una segona demanda, la necessitat de més mecanismes de control públic. És a dir a més capacitat de les institucions públiques (ja siguin nacionals o internacionals) per conèixer, controlar, exigir és a dir INTERVENIR en la gestió privada de servies bàsics.
Res a dir. Transparència i participació i control ciutadà, són dues de les receptes d’ICV pel bon govern i la bona gestió des de govern. No ens ha fet mai por reclamar que el poder públic ha de tenir més capacitat de control, superant fórmules caduques plantejades des de l’esquerra en altres èpoques, però garantint que des del govern (local, nacional o mundial) es pot intervenir per garantir els serveis i les prestacions bàsiques a la ciutadania encara que la seva gestió sigui privada.
El que sorprèn d’aquestes exigències és que ara la dreta també s’hi afegeixi. Des del senyor Sirera (PPC) al Sr. Mas (CiU) o el mateix president francès, el Sr. Sarkozy o la presidenta alemanya, Sra. Merkel han sortit aquests dies a reclamar més dret i instruments dels governs per conèixer, controlar i intervenir la gestió privada.
On són la seva indignació dels darrers dies quan es planteja que la llei pugui obligar a les elèctriques a invertir els beneficis en la xarxa (CiU, PP i PSOE voten en contra d’aquesta proposta d’IU-ICV). On és la seva virulència quan ICV reclama exigències a les empreses privades, quan reclamem condicions a les privatitzacions que no permetin monopolis encoberts (impulsades pel govern Aznar amb el suport de CiU, la d’Endesa, Telefònica...). Perquè la seva acusació més permanent cap a les propostes d’ICV és que som intervencionistes? Que no és precisament el que ara reclamen?
Malauradament en casos com aquest dol mirar enrere i veure que un potser tenia raó, i que les coses realment poden fer-se d’una altra manera.
Dos fets aparentment ben diferents però que sense ànim de ser exhaustiva tenen a priori alguns elements comuns.
Ha coincidit en tots dos casos una demanda comuna de transparència. En el primer cas una exigència de conèixer què fan les empreses elèctriques, en què inverteixen els seus beneficis o com fan front a les obligacions de compliment de servei públic, però també exigència de transparència de les operacions d’alt risc financer que tenen repercussions a nivell global i que les institucions internacionals són incapaces de seguir o controlar.
La coincidència s’estén en una segona demanda, la necessitat de més mecanismes de control públic. És a dir a més capacitat de les institucions públiques (ja siguin nacionals o internacionals) per conèixer, controlar, exigir és a dir INTERVENIR en la gestió privada de servies bàsics.
Res a dir. Transparència i participació i control ciutadà, són dues de les receptes d’ICV pel bon govern i la bona gestió des de govern. No ens ha fet mai por reclamar que el poder públic ha de tenir més capacitat de control, superant fórmules caduques plantejades des de l’esquerra en altres èpoques, però garantint que des del govern (local, nacional o mundial) es pot intervenir per garantir els serveis i les prestacions bàsiques a la ciutadania encara que la seva gestió sigui privada.
El que sorprèn d’aquestes exigències és que ara la dreta també s’hi afegeixi. Des del senyor Sirera (PPC) al Sr. Mas (CiU) o el mateix president francès, el Sr. Sarkozy o la presidenta alemanya, Sra. Merkel han sortit aquests dies a reclamar més dret i instruments dels governs per conèixer, controlar i intervenir la gestió privada.
On són la seva indignació dels darrers dies quan es planteja que la llei pugui obligar a les elèctriques a invertir els beneficis en la xarxa (CiU, PP i PSOE voten en contra d’aquesta proposta d’IU-ICV). On és la seva virulència quan ICV reclama exigències a les empreses privades, quan reclamem condicions a les privatitzacions que no permetin monopolis encoberts (impulsades pel govern Aznar amb el suport de CiU, la d’Endesa, Telefònica...). Perquè la seva acusació més permanent cap a les propostes d’ICV és que som intervencionistes? Que no és precisament el que ara reclamen?
Malauradament en casos com aquest dol mirar enrere i veure que un potser tenia raó, i que les coses realment poden fer-se d’una altra manera.
2.7.07
Falsos supòsits
El debat que aquests dies ens ofereix Convergència i Unió de titular en titlaur parteix d’un parell de supòsits inexactes o com a molt incerts.
On està escrit que CiU serà imprescindible després de les eleccions generals? Ja sabem els resultats d’uns i altres i ara només toca saber a quin dels dos partits majoritaris espanyols CiU beneeix amb el seu recolzament?
Pot passar com a la legislatura 2000-2004 en la que CiU se les prometia felices i finalment la majoria absoluta del PP i l’aritmètica al Parlament català els va obligar a dir amén a Madrid i a governar en minoria a Catalunya, pactant entre altres acords amb el PP, que no es tocaria l’Estatut a Catalunya.
Algú creu que el suport de CiU al govern central és neutral ideològicament? Hagués aprovat el PSOE la llei de matrimonis homosexuals o la llei de dependència amb els vots de Duran (liberals i demòcrata cristians)? Hagués retrocedit en el transvasament de l’Ebre o del Roine? Hagués retirat les tropes d’Irak, Duran de Ministre d’Exteriors? Aquesta legislatura el PSOE ha pactat la política social amb l’esquerra i la fiscal amb la dreta. Qui influeixi determinarà en la propera legislatura avançar o retrocedir des d’un punt de vista nacional, social, mediamabiental i d’esquerres.
On està escrit que CiU serà imprescindible després de les eleccions generals? Ja sabem els resultats d’uns i altres i ara només toca saber a quin dels dos partits majoritaris espanyols CiU beneeix amb el seu recolzament?
Pot passar com a la legislatura 2000-2004 en la que CiU se les prometia felices i finalment la majoria absoluta del PP i l’aritmètica al Parlament català els va obligar a dir amén a Madrid i a governar en minoria a Catalunya, pactant entre altres acords amb el PP, que no es tocaria l’Estatut a Catalunya.
Algú creu que el suport de CiU al govern central és neutral ideològicament? Hagués aprovat el PSOE la llei de matrimonis homosexuals o la llei de dependència amb els vots de Duran (liberals i demòcrata cristians)? Hagués retrocedit en el transvasament de l’Ebre o del Roine? Hagués retirat les tropes d’Irak, Duran de Ministre d’Exteriors? Aquesta legislatura el PSOE ha pactat la política social amb l’esquerra i la fiscal amb la dreta. Qui influeixi determinarà en la propera legislatura avançar o retrocedir des d’un punt de vista nacional, social, mediamabiental i d’esquerres.
25.6.07
Constitució decebedora
Tot en el procés per elaborar una Constitució Europea sembla decebedor.
En un primer moment, els objectius (racionalitat en els textos i l’organització de les institucions europees, més transparència i democràcia, objectius polítics al nivell dels econòmics, carta de drets fonamentals... ) i el procés (la fórmula de la Convenció enlloc de la clàssica Conferència intergovernamental, el paper del Parlament europeu...) van sembla un avenç, que el resultat final va mostrar insuficient. Decebedor.
Però més decebedor ha estat encara el pacte per sortir de l’aturada que el text va rebre amb el vot negatiu de França i Holanda.
L’únic element positiu d’aquest cap de setmana, ha estat el recuperar de nou el pols i el debat sobre el text, tant o més aturat pels processos electorals a Alemanya i França que per la dinàmica europea en si. Els acords concrets als que s’ha arribat són un pas enrera. Compromisos que no responen en absolut als No en els referèndums, sinó a les pors i recels dels de sempre, amb l’afegitó de Polònia.
Tot plegat, acords més tímids i a acomplir més tard.
L’Europa dels 25 ja ha demostrat que genera expectatives molt diferents a tots els socis. Ara potser que ens deixessin fer als que creiem en una forma possible de construir Europa, i els altres, ja aniran venint!
En un primer moment, els objectius (racionalitat en els textos i l’organització de les institucions europees, més transparència i democràcia, objectius polítics al nivell dels econòmics, carta de drets fonamentals... ) i el procés (la fórmula de la Convenció enlloc de la clàssica Conferència intergovernamental, el paper del Parlament europeu...) van sembla un avenç, que el resultat final va mostrar insuficient. Decebedor.
Però més decebedor ha estat encara el pacte per sortir de l’aturada que el text va rebre amb el vot negatiu de França i Holanda.
L’únic element positiu d’aquest cap de setmana, ha estat el recuperar de nou el pols i el debat sobre el text, tant o més aturat pels processos electorals a Alemanya i França que per la dinàmica europea en si. Els acords concrets als que s’ha arribat són un pas enrera. Compromisos que no responen en absolut als No en els referèndums, sinó a les pors i recels dels de sempre, amb l’afegitó de Polònia.
Tot plegat, acords més tímids i a acomplir més tard.
L’Europa dels 25 ja ha demostrat que genera expectatives molt diferents a tots els socis. Ara potser que ens deixessin fer als que creiem en una forma possible de construir Europa, i els altres, ja aniran venint!
22.6.07
TN a TV3
Cada vegada més, és habitual que els informatius de TV3, pateixin modificacions horàries, canvis en l’hora de l’emissió o reducció de la durada, sempre per causa de la realització de proves esportives que tenen una llarga durada.
Passa especialment els caps de setmana al migdia per l’emissió de la Fórmula-1 i als vespres entre setmana per l’emissió de partits de futbol. Cada setmana podem trobar un exemple.
Però probablement el més flagrant és el cas del dia 27 de maig. El dia de les eleccions municipals el TN migdia es va emetre passades les 16h de la tarda, quan havia acabat la cursa de la Fórmula-1.
Tant abans com després de les eleccions, recordo haver parlat del perill de l’abstenció. En actes de la nostra campanya però també en debats. La realitat ha estat encara pitjor del que temíem i és evidentment greu. Les raons són moltes, però segur que no ajuda en absolut que el mateix dia de les eleccions la informació del TN vagi amb més d’una hora de retarda i la gent no sàpiga on trobar les notícies.
Molta gent, m’ha comentat la decepció i fins i tot la indignació per aquest fet. No és en absolut la funció d’una televisió pública, de la televisió nacional de Catalunya, tenir aquest tipus de prioritat i donar aquest tipus de servei en general i el dia de les eleccions en concret.
Segur que TV3 valora el nombrós públic de les curses a l’hora de mirar si ha de canviar de cadena, i passar la Fórmula 1 al Canal 33, però insisteixo que malgrat les audiències, cal que TV3 continuï sent un referent a nivell d’informació i aquestes pràctiques segur que no ajuden.
Passa especialment els caps de setmana al migdia per l’emissió de la Fórmula-1 i als vespres entre setmana per l’emissió de partits de futbol. Cada setmana podem trobar un exemple.
Però probablement el més flagrant és el cas del dia 27 de maig. El dia de les eleccions municipals el TN migdia es va emetre passades les 16h de la tarda, quan havia acabat la cursa de la Fórmula-1.
Tant abans com després de les eleccions, recordo haver parlat del perill de l’abstenció. En actes de la nostra campanya però també en debats. La realitat ha estat encara pitjor del que temíem i és evidentment greu. Les raons són moltes, però segur que no ajuda en absolut que el mateix dia de les eleccions la informació del TN vagi amb més d’una hora de retarda i la gent no sàpiga on trobar les notícies.
Molta gent, m’ha comentat la decepció i fins i tot la indignació per aquest fet. No és en absolut la funció d’una televisió pública, de la televisió nacional de Catalunya, tenir aquest tipus de prioritat i donar aquest tipus de servei en general i el dia de les eleccions en concret.
Segur que TV3 valora el nombrós públic de les curses a l’hora de mirar si ha de canviar de cadena, i passar la Fórmula 1 al Canal 33, però insisteixo que malgrat les audiències, cal que TV3 continuï sent un referent a nivell d’informació i aquestes pràctiques segur que no ajuden.
19.3.07
Crispació
Molt es parla aquest dies de la crispació. Al meu entendre no és un problema de l’enduriment del debat polític al Congrés, ni tant sols de l’agressivitat amb la que es defensen uns i altres arguments. No és la primera vegada que es parla en aquests termes de la política estatal. Només cal recordar el “Vayase señor González” i tot el que va envoltar l’ascens del Sr. Aznar fins el govern per tenir clar que no és ara que la demagògia, el catastrofisme o l’agressivitat són recursos habituals en el debat polític.
El més sorprenent ara és la nul·la absència d’alternatives. El PP ha estat capaç de muntar tota la seva oposició al PSOE des de l’inici de la redacció de l’Estatut i fins les properes eleccions generals (siguin a la tardor, siguin abans d’un any) basat exclusivament en la unitat d’Espanya. Per ser més precisos, el PP ha aconseguit que quedi instal·lada la idea que o bé es defensa Espanya (amb totes les majúscules i senyals d’admiració que toca) o bé es defensa els territoris “històricament hostils”, reductes de tota mena de conspiracions (o sigui Catalunya i Euskadi). Per la dreta espanyola el discurs és sense matisos. Amb mi o contra mi, cap possibilitat de recuperar les voluntats que van fer possible acords, també respecte les nacionalitats, en moments teòricament més difícils.
L’oposició és d’alta intensitat en aquest tema, el Tema i en la resta es fan rebaixes (l’abstenció en la Llei d’igualtat tot i ser contrària al que sempre defensa el PP o el vot a favor de la Llei de la Dependència, que eixampla l’Estat del Benestar que des de la dreta s’entesten en reduir).
Alguns ens queixem i amb raó que el marc de la Constitució espanyola està ja superat. Són molts els aspectes que caldria pactar de nou, per modernitzar un text que ja va fer prou amb ser aprovat el 1978. El meu temor és pensar si avui el PP, vist el que veiem, seria capaç d’aprovar un text similar o també l’enviaria al Tribunal Constitucional per anar en contra de “los Principios Fundalmentales del Movimineto”.
El més sorprenent ara és la nul·la absència d’alternatives. El PP ha estat capaç de muntar tota la seva oposició al PSOE des de l’inici de la redacció de l’Estatut i fins les properes eleccions generals (siguin a la tardor, siguin abans d’un any) basat exclusivament en la unitat d’Espanya. Per ser més precisos, el PP ha aconseguit que quedi instal·lada la idea que o bé es defensa Espanya (amb totes les majúscules i senyals d’admiració que toca) o bé es defensa els territoris “històricament hostils”, reductes de tota mena de conspiracions (o sigui Catalunya i Euskadi). Per la dreta espanyola el discurs és sense matisos. Amb mi o contra mi, cap possibilitat de recuperar les voluntats que van fer possible acords, també respecte les nacionalitats, en moments teòricament més difícils.
L’oposició és d’alta intensitat en aquest tema, el Tema i en la resta es fan rebaixes (l’abstenció en la Llei d’igualtat tot i ser contrària al que sempre defensa el PP o el vot a favor de la Llei de la Dependència, que eixampla l’Estat del Benestar que des de la dreta s’entesten en reduir).
Alguns ens queixem i amb raó que el marc de la Constitució espanyola està ja superat. Són molts els aspectes que caldria pactar de nou, per modernitzar un text que ja va fer prou amb ser aprovat el 1978. El meu temor és pensar si avui el PP, vist el que veiem, seria capaç d’aprovar un text similar o també l’enviaria al Tribunal Constitucional per anar en contra de “los Principios Fundalmentales del Movimineto”.
15.3.07
Música en viu
Les sales de música, els locals, tanquen. Els locals o sales de concert que encara avui s’atreveixen a programar música en viu són espais culturals, agents i a vegades fins i tot agitadors culturals gairebé de trinxera que resisteixen amb les seves programacions per fer un forat en el panorama musical catala`per sentir música en viu.
La música en directe, en sales de petit format és la porta d’entrada a l’actuació de molts músics i creadors novells i permet el contacte en viu amb l’artista, una experiència cada vegada més remota i que molta gent jove no coneix més enllà del gran concert-espectacle.
I per tant ajuden a formar i educar un públic musical que després serà també consumidor d’altres ofertes i productes musicals i culturals en general, i perquè no, creadors algun dia.
Aquestes sales de concert, tenen avui un encaix complex amb les nostres ciutats. Algunes han tancat, altres estan a punt (a Tarragona, a Berga, a Barcelona...) i és una aposta per la cultura i per la músic mirar que no passi. Ja entenc que hem de viure en ciutats sense soroll però les volem amb música!
Cal un esforç d’adaptació per garantir la conciliació d’aquests drets, un esforç de les sales però també dels poders públics. Els ajuts econòmics poden ser un avenç, un suport necessari, com les que ja existeixen per teatres o sales polivalents, que permetin a aquestes sales adaptar-se a les normatives locals i complir amb les exigències que estipulen (insonorització, normes de seguretat..)
Però amb la rehabilitació física dels espais no n’hi ha prou. Cal també garantir altres suports i mesures que transcendeixen l’adequació de les parets dels locals.
Mesures a nivell laboral, per la contractació d’artistes amb totes les garanties, de suport a les programacions estables i a la creació de circuits que permetin crear un la circulació i promoció d’artistes.
A les sales petites els passa el mateix que al Circ Cric aquests dies. Veuen com el Circ du Soleil té totes les facilitats per instal·lar-se arreu, i ja està bé, però al petit circ no el deixen establir-se enlloc.
La música en directe, en sales de petit format és la porta d’entrada a l’actuació de molts músics i creadors novells i permet el contacte en viu amb l’artista, una experiència cada vegada més remota i que molta gent jove no coneix més enllà del gran concert-espectacle.
I per tant ajuden a formar i educar un públic musical que després serà també consumidor d’altres ofertes i productes musicals i culturals en general, i perquè no, creadors algun dia.
Aquestes sales de concert, tenen avui un encaix complex amb les nostres ciutats. Algunes han tancat, altres estan a punt (a Tarragona, a Berga, a Barcelona...) i és una aposta per la cultura i per la músic mirar que no passi. Ja entenc que hem de viure en ciutats sense soroll però les volem amb música!
Cal un esforç d’adaptació per garantir la conciliació d’aquests drets, un esforç de les sales però també dels poders públics. Els ajuts econòmics poden ser un avenç, un suport necessari, com les que ja existeixen per teatres o sales polivalents, que permetin a aquestes sales adaptar-se a les normatives locals i complir amb les exigències que estipulen (insonorització, normes de seguretat..)
Però amb la rehabilitació física dels espais no n’hi ha prou. Cal també garantir altres suports i mesures que transcendeixen l’adequació de les parets dels locals.
Mesures a nivell laboral, per la contractació d’artistes amb totes les garanties, de suport a les programacions estables i a la creació de circuits que permetin crear un la circulació i promoció d’artistes.
A les sales petites els passa el mateix que al Circ Cric aquests dies. Veuen com el Circ du Soleil té totes les facilitats per instal·lar-se arreu, i ja està bé, però al petit circ no el deixen establir-se enlloc.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)