A Catalunya no existeix un conflicte lingüístic, si per això s’entén la pertorbació de la convivència quotidiana per motius de llengua. Una altra cosa és que a vegades algú pot patir una situació desagradable, perquè de maleducats n’hi ha a tot arreu i en totes les llengües.
D’altra banda, sí que hi ha entorns en els que la llengua és realment un element problemàtic.
El més destacat, pels anys que fa que el patim i el volum que suposa, és el de la presència del català a la Justícia. Encara tinc cartes del Josep Manel Fondevila, en Sefi, de Tremp, explicant-me les noves etapes de la seva vicissitud per reclamar en el seu moment un requeriment de l’Agència Tributària en català.
I és també una situació a abordar l’arribada de tantes persones a casa nostra que desconeixen per complert el català i el castellà. Mentre que a nivell escolar la situació està encarrilada, tot i que continuarà requerint molta atenció i recursos en els propers anys, és més problemàtic pel que fa a persones adultes, fora de l’etapa d’educació obligatòria on l’aprenentatge de les llengües depèn molt més de les seves circumstàncies i entorns laborals. I aquí de nou el català surt amb desavantatge.
Però aquests no són normalment els comentaris que sentim quan es parla del “conflicte lingüístic”, per això em sembla tant greu que des de la política o la representació institucional s’intenti atiar qualsevol mena de malestar o aprofitar qualsevol mena de dubte o incertesa per provocar una situació de conflicte que el dia a dia desmenteix.
Pel que fa al “Real Decreto 1513/2006 pel que s’estableixen els ensenyaments mínims de l’Educació primària”, que aquets dies ha aixecat tanta polseguera, el primer que cal és que el Govern asseguri que no vulnera de cap de les maneres les competències que en matèria educativa té la Generalitat i en cas de vulneració, evitar-ho!
El nou marc jurídic és tant el nou Estatut com la nova LOE, però està clar que cal filar molt prim per no obrir cap precedent que permeti a l’Estat continuar amb una pràctica “laminatòira” de les competències de la Generalitat. I aquest decret no pot ser la primera mostra de la nova etapa que obre el present Estatut.
D’altra banda el ministeri no amaga que al darrera del decret hi ha també la voluntat de millorar els resultats escolars de l’alumnat espanyol que en les diferents avaluacions de l’Informe Pisa presenten mancances comparativament amb els alumnes europeus especialment en llengua i matemàtiques.
Fer més hores pot ajudar, però un increment d’hores en aquestes matèries, no és garantia directa d’una millora dels resultats i el ministeri ho sap, ja que no falten anàlisis a aquestes alçades que demostren clarament que el rendiment acadèmic dels alumnes té més relació amb el seu entorn socioeconòmic o amb la formació i nivell d’estudis de la mare que amb altres elements de caràcter acadèmic o amb la llengua d’origen, com alguns volen fer creure.
D’altra banda, algunes mesures del decret ens semblen més preocupants que l’augment d’hores de llengua, com per exemple el fet que les hores de religió al primer cicle (105) són les mateixes que les hores d’activitat física o d’ensenyaments artístics.
A Catalunya el model d’immersió lingüística existent, ha permès l’aprenentatge i el coneixement, del català i del castellà als alumnes independentment de la seva llengua d’origen i per tant és la garantia per la competència lingüística en les dues llengües (un dret i un deure segons l’Estatut) i un pilar de la cohesió social a la Catalunya dels darrers 20 anys i també del futur.
En cap dels supòsits d’aplicació del nou Real Decreto s’ha de trencar aquest model d’aprenentatge i en darrer terme el que sí fa, és reconèixer el model actual, permetent l’ensenyament en català de les estructures lingüístiques comunes (gramàtica del català i castellà) com s’ha estat fent en els centres catalans. Això sí, estableix que si no es fan en castellà caldrà impartir “de” castellà o “en” castellà aquest temps.
