Estimada Aminatou

Demà seré a Lanzarote per veure l'Aminetu Haidar. Hi vaig amb altres dones diputades i defensores dels drets humans. M'agradaria poder-li llegir aquestes paraules:

Estimada Aminatou, no estàs sola.

Avui, com a dones i defensores dels drets humans volem seure al teu costat i mostrar-te la nostra solidaritat. Volem manifestar-te que ens admira la fermesa de les teves conviccions i els teus ideals, i que ens espanta que la indiferència d’uns i el cinisme d’altres puguin ser tant sords davant el teu clam.

La paraula és la primera i la última de les armes de la lluita no violenta. La paraula i el gest. I el teu és un gest radical, valent i audaç que posa en perill tornar a tenir el que més estimes: la teva llibertat, el teu poble, els teus fills.

La teva perseverança és el crit silenciós de milers de sahrauís als campaments i als territoris ocupats que clamen per tornar a la seva terra i viure-hi en pau des de fa ja masses anys. El teu somriure afeblit d’aquests dies és la única llum d’esperança que han rebut entre tant oblit.

Per això et volem veure forta de nou, a El Aiún de nou, alçant desafiant la teva veu i el teu somriure, defensant el dret a viure a la teva terra, amb la teva gent, amb dignitat i en llibertat.

Per això exigim al Govern del Marroc que et deixi tornar i exigim al Govern espanyol que trobi les vies per fer-ho possible.

President Companys

Ahir mateix, el conseller de relacions institucionals, Joan Saura i el ministre de justícia del govern espanyol, Francisco Caamaño, entregaven a la néta de Lluis Companys la declaració de reparació del President afusellat, aprovada pel Govern espanyol.

Un acte necessari, però que arriba després de tant de temps! L'any 2009!

Som un país de memòria reprimida i repressora a vegades. La desmemòria i la negació del record i l’homenatge als que formen part del nostre passat, predecessors de la nostra democràcia i de les nostres lluites, ha estat una eina de repressió, de sometiment, de por i de combat a la nostra consciència col·lectiva i com a poble.

Ho anem esmenant mica en mica. I aquest Govern amb el recolzament del Parlament, el primer, ja que per primera vegada en aquest país desmemoriat tenim una política pública de memòria històrica. Recordo quan d'això la dreta a Catalunya en va dir "revisionisme històric".

Aquesta mateixa setmana, dimecres, recordàvem de nou, aquest cop a l’Ajuntament de Barcelona en el centenari de l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. Laïcitat, coeducació, racionalitat i lluita contra els dogmes i la ignorància. Aquests eren, entre altres, els arguments i les conviccions de Ferrer i Guàrdia. Tant present, tant oblidat.

I ho vàrem fer de nou ahir al vespre, al Palau Sant Jordi, en un multitudinari acte d’homenatge als represaliats pel franquisme, organitzat pel Govern de la Generalitat a través del Memorial Democràtic. Els hi devem, per fer possible amb la seva vida, molts fins a perdre-la, la nostra llibertat present. Per això el seu homenatge no pot ser patrimoni només d'uns. Ahir al Sant Jordi hi havia de ser tothom, totes les ideologies i no hi eren.

Ni els represaliats, ni el President Companys necessiten que els restituïm l’honor, perquè no els hi han pogut prendre mai, però la nostra democràcia sí que exigeix que l’anul·lació del seu judici, sigui la primera de totes les sentències franquistes dictades per tribunals declarats ja, il·legítims. Qui ha de restituir el seu honor, en tot cas, és la justícia espanyola.

La llei de la memòria històrica i la perseverança del Govern ens han portat fins aquí, però només la nul·litat d'aquells judicis que eren excuses per assassinar pot ser l'objectiu final.

Inici de curs i Diada

Encara no som a la Diada i les vacances ja semblen llunyanes. Aquest inici de curs promet ser intens per l’allau de temes que convé abordar necessariament o pels col·locats a les agendes de forma intencionada i perquè la remor del principal problema del país, la crisi econòmica, continua sent una remor però no un clam, com hauria.

Aquest inici de curs hem d’estar atents a la Grip A i la gestió de l’alarma, més que de la malaltia, de moment. Sembla que hem d’estar en permanent espera d’una sentència del TC sobre l’Estatut que digui el que digui no és benvinguda perquè no hauria d’haver existit mai. I ara hem de legislar corre cuita sobre prostitució, quan alguns fa anys que ho demanem com a única via per lluitar contra l’explotació i l’esclavatge més lucratiu i impune del segle XX i XXI.

Tindrem temps d’anar parlant de tots aquests temes i ben aviat de traduir-los en confrontació política i ideològica en el proper debat de política general que hi haurà els dies 29 i 30 de setembre i l’1 d’octubre.

Però aquesta és la setmana de la Diada. Des de que Pasqual Maragall accedí a la presidència de la Generalitat primer i Jose Montilla després, que els actes institucionals de la Diada tenen un aire ben diferent. La defensa del nostre autogovern a través de tot el procés de l’Estatut (elaboració, negociació, finançament i sentència) ha estat present cada any, però també la voluntat de trobar un marc més enllà de la reivindicació catalana institucional als actes. Enguany aquest marc és la Mediterrània. Amb aquesta intenció una de les actuacions previstes pel divendres és la de la cantant Noa (israeliana) amb l’orquestra àrab de Barcelona. Em sembla un error.

La cantant, havia estat una de les poques veus a favor de la pau i el diàleg a Orient que sortien del mateix Israel, però durant els sagnants bombardejos a Gaza del gener passat, va enviar una carta oberta als Palestins on va deixar clar es seu suport a l’atac de l’exèrcit israelià. Entre altres, molts catalans li van demanar que rectifiqués aquestes paraules quan va venir a Barcelona a actuar al Palau de la Música al mes de febrer. Ara li tornaran a dir el dia 11. La idea d’unir veus àrabs i palestines en l’acte de la Diada és encertada, però hi altres artistes israelians que haurien pogut participar amb aquest objectiu i que tenen un clar compromís real amb la pau.

Hem de poder dir clarament que no val ser imparcial en una guerra, mentre hi ha civils que pateixen bombardejos, bloquejos, aïllament o violència per a cada un dels actes quotidians de la seva vida. Això és el que passa a Gaza per anar a l’escola, al metge, a comprar pa a l’altra banda del mur o a buscar aigua. Una violència molt superior i constant a la que també pateixen altres pobles i ciutadans de la Mediterrània, també israelians, clar, també denunciable. Per tot això convé no oblidar-los ni el dia 11 ni mentre la seva situació continuï.

Amb Palestina la Cor, la Diada també.

Visca la terra! Mori el mal Govern!

Avui ha estat un dia de Ple decebedor i esperançador alhora.

Decebedor perquè la ILP de transgènics ha iniciat i acabat el tràmit parlamentari. Perquè és decebedor que un tema tant “de país” tant important per la nostra salut, el nostre camp i els nostres pagesos, pel futur de la nostra agricultura hagi arribat al Parlament a instàncies de la ciutadania i el Parlament hagi decidit que no cal continuar el debat.

Però esperançador alhora. Per la gent que l’ha presentat. Per gent com l’Alexis Inglada que ha fet una intervenció brillant en el Ple defensant la pagesia, la modernitat i el futur... però sense transgènics.

Com en Gerard Batalla (en vaga de fam des de fa 4 dies) o l’Albert Serra... o tants altres que han impulsat la ILP. La nostra democràcia necessita saber casar millor la democràcia representativa i la participació. Avui en teníem una oportunitat i no ens en hem sortit.

No és casual doncs, que la comissió promotora marxés de la sala al crit de “Visca la terra! Mori el mal govern!” . També era el crit dels segadors durant el Corpus de Sang de 1640.

ILP Transgènics

Ahir era a la manifestació organitzada per SOM LO QUE SEMBREM contra els transgènics a Catalunya. ICV hi era, amb EUiA, com hi érem a la manifestació estatal.

Des d’ICV defensem una Catalunya lliure de transgènics i la ILP presentada amb més de 100.000 signatures al darrere és una oportunitat excel·lent per fer un debat en el Parlament d’allò que preocupa a la ciutadania.

Per contra del que a alguns pretenen instal·lar, el debat sobre els transgènics no és un debat tècnic ni científic, tot i que és cert que cal una informació mínima necessària i un coneixement bàsic sobre l’ús i les conseqüències dels productes modificats genèticament per poder plantejar el debat. Però el tema de fons és el model de producció de la nostra agricultura, és un tema plenament ciutadà, on hi tenen veu els productors i també els consumidors i consumidores. Té futur el camp català competint amb la seva producció en quantitat amb la resta de països productors? Tenim dret a conèixer quines modificacions han patit els productes que arriben a la nostra taula i com s'han alterat les seves condicions naturals? Podem decidir sobre la diversitat natural dels nostres cultius o hem d'apostar per un únic model de cultiu productivista? O és precisament la qualitat que dóna entre altres l’agricultura ecològica el que permetrà al nostre camp ser competitiu.

La no regulació de l’ús de transgènics a Catalunya és, de facto, un terreny abonat per la seva extensió i ha provocat que Catalunya sigui, després d'Aragó, la comunitat amb més blat de moro transgèncis de tota Europa! I a la pràcitica, impossibilita que es pugui conrear blat de moro ecològic.

Aquet és un debat existent als països europeus. Itàlia i França no han autoritzat mai encara cap cultiu. A Espanya, Balears, Canàries o el País Basc s’han declarat regions lliures de transgènics. És un debat present a la nostra agricultura però del que la ciutadania no en podrà dir res. Quan la ILP ofereix aquesta possibilitat, l’esmena de rebuig de PP, CiU i PSC farà impossible el debat en el Parlament.

I encara algú s’estranya de la incomprensió cap a la política institucional i la desafecció ciutadana?

Jo sóc signant de la ILP, jo el dijous votaré en contra de les esmenes a la totalitat. Però jo previsiblement perdré la votació. Què els haig de dir als altres 100.000 signants?

Quan el futbol educa

Divendres 16 començàvem les compareixences de la Llei d’Educació. Dotze organitzacions (CCOO, UGT, USTEC, PIMEC, FMC, ACM, IEC...) es van posicionar sobre la llei.

M’ha donat voltes tot el cap de setmana una reflexió de la Montserrat Ros, Secretària General de la Federació d’Ensenyament de CCOO que ens feia parar atenció sobre els missatges contradictoris que reben nens i nenes dins i fora de l’escola. Venia a dir (sense ser literal): A l’escola parlem d’esforç, intentem explicar els nens i nenes que per aprendre s’han d’esforçar, treballar, que les coses costen i cal anar avançant... però a vegades el món de fora no ajuda i sovint emet missatges totalment contradictoris. “Si vols ho tens” és un eslògan publicitari de La Caixa que dóna un missatge totalment contrari a l’anterior. I això passa sovint.

El diumenge al vespre veia el partit del Barça amb el meu fill. Un partit esplèndid, ple de jugades, gols, amb golejada culé i rematant una primera volta històrica. La cara del meu fill s’il·luminava cada vegada que en Messi agafava la pilota i iniciava d’una d’aquelles jugades que és possible que et porti al cel (futbolístic). I saltava veient els seus herois, els seus referents, els homes amb els que s’emmiralla... perquè ell, que té 6 anys, de gran vol ser futbolista!

Molts són els debats i evidències de la influència que l’esport i el futbol especialment, tenen en els nens i nenes. Doncs haig de reconèixer que a mi el partit del diumenge, em va ajudar a educar el meu fill.

Li vaig poder explicar que malgrat la impotència que probablement sentien els jugadors que estaven perdent, no van recórrer a segar les cames dels davanters, que el joc del partit va ser net i així ha de ser. Vaig fer-li veure l’abraçada d’Eto’o a Juan Rodríguez, migcampista que va substituir Aranzubia expulsat, volent dir :”Noi, jo havia de marcar, però no és culpa teva, em sap greu”, i que això forma part de la noblesa dels bons jugadors, dels millors jugadors. Vaig poder fer-li notar que durant els darrers 5 minuts semblava ben bé i crec no equivocar-me, que els jugadors del Barça van intentar no fer cap jugada d’atac, el Barça ja guanyava per 5 a 0 i l’altre equip no tenia porter. Fins i tot l’àrbitre va fer córrer el temps més ràpid per acabar el partit i acabar amb una situació incòmode per tothom.

El meu fill va aprendre de patac què vol dir esportivitat, noblesa, què vol dir saber guanyar i respecte per l’adversari, què vol dir treball d’equip, què vol dir que el resultat no ho és tot, que també importa el com i no només el què, ... i quan a l’escola n’hi tornin a parlar, ell sabrà que es refereixen a allò que fan els seus Eto’o, Messi i Xavis admirats.

El diumenge al vespre el meu fill va rebre una lliçó perquè jo mirava el televisor al seu costat, i sobretot perquè aquells que ell admira es van comptar amb molta “educació”.

Sembla evident que a la Llei d’Educació no podrem parlar de l’actitud dels jugadors de futbol tot i la seva feina educadora (o deseducadora) ... però quina llàstima, no?

De moment, però, gràcies a tots els que vareu fer possible aquell partit.

Declaració d’ICV davant l’assetjament polític, econòmic i mediàtic

ICV, en coalició amb EUiA és un partit d’esquerra verda nacional. És un partit català, d’esquerres, ecologista, feminista, pacifista i europeista.

La nostra opció estratègica és que a Catalunya les esquerres governin a les institucions. Als seus ajuntaments i òbviament al govern de la Generalitat.

Però la nostra opció no és governar per fer-hi qualsevol cosa, a qualsevol preu. Sinó per desenvolupar-hi polítiques transformadores, per modernitzar socialment i ecològica el nostre país. Per millorar la vida de la gent, especialment d’aquelles persones amb menys recursos i més vulnerables. La vida d’aquells que no poden agafar un telèfon i canviar una llei.

Nosaltres treballem les nostres polítiques i propostes amb la societat, perquè creiem que la participació social, la implicació de la ciutadania fa millorar la gestió pública.

Volem governar i prendre decisions des del rigor tècnic, des de la modernització del país i les polítiques. A vegades sent pioners, com en la política de participació del Govern (premiada per la UNESCO) o al desenvolupar mesures de la nova cultura de la l’aigua des de Medi Ambient. En altres ocasions, aprenent del que fan societats o governs més avançats en alguns temes, com en l’experiència d’anar a 80 km/h implantada amb èxit a tants països del nostre entorn europeu.

A ICV només sabem governar des de la defensa dels nostres valors i conviccions.

Ho fem quan el nostre president, avui Conseller, assisteix a una manifestació a favor de la Pau a Palestina. Exercint un dret que tants anys va costar d’assolir en aquest país, com és el dret a manifestar-se. En Joan Saura era a la manifestació per principis i per ètica.

Ho fem quan defensem la reducció de la contaminació, la qualitat de l’aire i la vida de la gent per sobre d’interessos polítics, econòmics o mediàtics.

Anar a 80 km/h produeix menys emissions de partícules contaminants que anar a 120km/h. De dia i de nit, en una carretera plena o buida.

La velocitat variable té avals tècnics, referents europeus, no som el primer país en instaurar-lo i a més es demostra eficaç per millorar la qualitat de l’aire, la circulació i també per reduir accidents i morts a les carreteres.

La mesura no és un capritx d’un conseller o d’un govern, sinó una mesura eficaç per salvar la vida a la gent.

Aquesta actitud del Grup parlamentari, dels nostres membres al govern i a les institucions, té com a resposta directa un assetjament polític i mediàtic que avui arriba a quotes que no podíem ni imaginar en el nostre país. Amb titulars que creiem que la maduresa política i democràtica a Catalunya ens evitaria veure, amb comentaris més propis de l’acarnissament personal que de la discrepància política o ideològica. Actituds que hem vist arreu de l’estat espanyol on qualsevol cosa val per derrotar l’enemic però que no creiem possibles a Catalunya.

Malgrat aquest assetjament que pretén que ICV deixi de ser el que és o deixi de defensar les seves conviccions i valors a les institucions quan governa els puc anunciar que no cedirem a aquestes pressions de grups d’interès polítics, econòmics i mediàtics per molts titulars que ens facin.

Nosaltres no canviarem bons titulars a canvi de les nostres conviccions. Seguirem defensant les nostres propostes amb arguments polítics i d’autoritat per molta demagògia i populisme amb el que se’ns ataqui.