A principis d’aquesta setmana en Lluís Tejedor, l'alcalde del Prat de Llobregat, quan presentava el Manifest d’ICV per a les eleccions municipals feia referència a la globalització. Les contradiccions a nivell global (la fam, la mobilitat de milions de persones, l’extrema pobresa i riquesa, la disponibilitat de recursos escassos...) per exemple, es tradueixen en problemes a nivell local. La complexitat de les nostres societats, és el dia a dia dels ajuntaments.
A ICV fugirem del reduccionisme, perquè els dèficits de convivència tenen causes complexes i per tant solucions complexes, transversals, des de diferents fronts. No hi ha solucions màgiques. Una ordenança no resol els problemes de civisme.
A ICV fugim del paternalisme, perquè els ciutadans i ciutadanes són persones adultes que entenen les dificultats de resoldre les situacions difícils si no se’ls enganya o se’ls diu veritats a mitges. Les solucions són progressives, de canvi de model i per tant no d’un dia per l’altre.
A ICV fugirem de la mera gestió. La política municipal és més que cap altra política, ideologia i confrontació de models. Sobre el creixement, els usos dels espais, del temps, sobre com han de ser les nostres ciutats i barris ara i demà. Perquè en contra del que alguns volen fer creure, la política municipal com a mera gestió i administració d’ajuntaments no resol les contradiccions que les nostres ciutats viuen. Les ciutats són projectes amb valors al darrere.
Estarà a l’alçada el debat de les municipals que alguns han volgut començar abans d’hora?
29.1.07
23.1.07
Canvi climàtic
L’alcalde de Paris, Bertrand Delanöe ha anunciat que destinarà 6 milions d’euros (1.000 milions pessetes) del pressupost municipal en replantar 2000 hectàrees d’arbres en un país del tercer món, seguint una de les recomanacions del protocol de Kyoto que insta a països rics a finançar la reforestació en països en vies de desenvolupament. També pretén augmentar les 1.850 hectàrees de bosc de la capital francesa fins a 8.000 en els propers 7 anys.
Sense dubte és una acció exemplar, però gairebé simbòlica i del tot insuficient per aportar elements reals a la lluita contra el canvi climàtic.
Però el senyor Delanöe, socialista, té sort de ser un alcalde francès i per això pot fer propostes com aquesta sense por de ser l’ase de tots els cops. França és un dels països europeus amb un índex més elevat de preocupació pel medi ambient, i entre aquestes preocupacions les del canvi climàtic. Partits de dretes i esquerres debaten amb rigor i seriositat les propostes i mesures a prendre i les iniciatives polítiques i socials que cal dur a terme per afrontar la reducció de les emissions de CO2 a l’atmosfera i els seus efectes en el medi i el clima.
Si algun alcalde català hagués tingut una proposta similar seria hores d’ara diana de totes les crítiques i objecte de tots els acudits de la setmana. Així s’ha reaccionat a Catalunya davant de qualsevol proposta que des d’ajuntaments o del propi govern s’ha proposat en aquesta direcció. Molts entenen l’ecologisme polític a casa nostra com una excentricitat urbana contrària al progrés i el desenvolupament econòmic.
Potser haurien d’anar de vacances a Paris aquests dies.
Sense dubte és una acció exemplar, però gairebé simbòlica i del tot insuficient per aportar elements reals a la lluita contra el canvi climàtic.
Però el senyor Delanöe, socialista, té sort de ser un alcalde francès i per això pot fer propostes com aquesta sense por de ser l’ase de tots els cops. França és un dels països europeus amb un índex més elevat de preocupació pel medi ambient, i entre aquestes preocupacions les del canvi climàtic. Partits de dretes i esquerres debaten amb rigor i seriositat les propostes i mesures a prendre i les iniciatives polítiques i socials que cal dur a terme per afrontar la reducció de les emissions de CO2 a l’atmosfera i els seus efectes en el medi i el clima.
Si algun alcalde català hagués tingut una proposta similar seria hores d’ara diana de totes les crítiques i objecte de tots els acudits de la setmana. Així s’ha reaccionat a Catalunya davant de qualsevol proposta que des d’ajuntaments o del propi govern s’ha proposat en aquesta direcció. Molts entenen l’ecologisme polític a casa nostra com una excentricitat urbana contrària al progrés i el desenvolupament econòmic.
Potser haurien d’anar de vacances a Paris aquests dies.
18.1.07
Declaració d'Ahotsak del 10 de gener de 2007
Las mujeres de “ahotsak” hemos decidido seguir adelante con el trabajo iniciado y con los compromisos adquiridos.
Las mujeres sabemos mucho de violencia, por la violencia estructural que se ejerce sobre nosotras. Por eso nos ratificamos en la validez del documento del 8 de abril y posteriores.
Mostramos nuestra solidaridad con los familiares de Carlos Palate y Diego Armando Estacio; Víctimas de un atentado cuya valoración es distinta: para algunas es consecuencia de un conflicto, para otras un crimen injustificable.
Pero todas compartimos que construir un proceso de paz y soluciones políticas necesita de una realidad de no violencia, de respeto a todos los derechos. Ese es el único camino.Entendemos que el Diálogo debe ser la base para construir consensos políticos, llegar a acuerdos que verdaderamente supongan un nuevo directorio que garantice el ejercicio de derechos y libertades
Las mujeres sabemos mucho de violencia, por la violencia estructural que se ejerce sobre nosotras. Por eso nos ratificamos en la validez del documento del 8 de abril y posteriores.
Mostramos nuestra solidaridad con los familiares de Carlos Palate y Diego Armando Estacio; Víctimas de un atentado cuya valoración es distinta: para algunas es consecuencia de un conflicto, para otras un crimen injustificable.
Pero todas compartimos que construir un proceso de paz y soluciones políticas necesita de una realidad de no violencia, de respeto a todos los derechos. Ese es el único camino.Entendemos que el Diálogo debe ser la base para construir consensos políticos, llegar a acuerdos que verdaderamente supongan un nuevo directorio que garantice el ejercicio de derechos y libertades
Ahotsak, valentes i perilloses
El darrer número de la Revista de la Fundació Nous Horitzons és un monogràfic sobre el procés a Euskadi. De forma premonitòria potser, el número no té títol concret.
És un número que compta amb una participació diversa i plural. S’hi aporten veus diferents, sensibilitats i perspectives variades però sempre amb un fil comú, la confiança que el diàleg és la única sortida del conflicte.
Hi escriuen membres de l’esquerra basca amb diferents sensibilitats nacionals, a persones que dins i fora d’Euskadi fa temps que pensen i escriuen per trobar alternatives i sortides cap a la Pau i també l’aportació des d’iniciatives que lluiten per la pau en el seu dia a dia com Lokarri o la mateixa Ahotsak.
Els articles estan fets en un moment de treva, però sobretot en un moment d’esperança, d’il·lusió en el que podia passar. En un moment de pensar “ara és la bona”. Des del dia 30 de desembre és com si haguéssim despertat de cop d’aquest moment.
El dimecres 17 de gener Duñike Agirrezabalaga, d’Ezker Batua-Berdeak, Itziar Gómez, d’Aralar, membres de la plataforma Ahotsak i Gemma Calvet, de dones catalanes per Ahotsak, van presentar la revista.
Crec que va ser un encert portar-les en un moment com l’actual.
Des del moviments civils es pot anar treballant no només des del punt de vista de la reconciliació social, tant necessària sinó també per ajudar a construir camins cap a la pau buscada.
En el cas d’Ahotsak a més a més, és absolutament rellevant el fet que siguin dones. Les dones són un actiu per la pau, per aconseguir la pau però també per conservar-la, però cal que els seus acords i fites ocupin un lloc i sobretot que estiguin presents en els moments i espais de decisió formal.
Probablement per això la única iniciativa realment plural i que ha produït passos ferms en el camí cap al diàleg, la pau i la reconciliació social és, com “casualment” Ahotsak.
El 2 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar amb la trobada multitudinària de dones d’Ahotsak a Bilbao i de tornar-les a veure, després de l‘acte de suport que es va organitzar amb dones catalanes. Per això puc dir amb coneixement de causa que són dones compromeses amb la pau, que estimen el seu país i la seva gent, dones arriscades perquè s’hi juguen des de la pròpia integritat física en alguns casos fins a la seva projecció política, són també dones valentes, perquè als seus entorns no sempre entenen el què fan i el perquè ho fan i probablement les podem considerar molt perilloses perquè parlen de pau, diàleg, ponts, espais i mínims comuns, convivència, confiança... i n’hi ha molts que sentir a parlar d’això els fa molta por.
Ens trobem un moment que de forma paradoxal deixa elements molt incerts i altres molt clars.
Incertesa entre l’esquerra abertzale, que per primera vegada mostra signes de dubtes i interrogants interns. A Ahotsak mateix, perquè ara és un moment dur pels que han treballat per fer irreversibles els avenços fins el moment i lluiten per la fi de la violència. Ara es passa la prova més dura.
I sembla que fins i tot el govern espanyol està desorientat.
En canvi altres ho tenen molt clar. El PP ja no mira a Euskadi, ni al procés, ni tan sols a ETA, mira de forma exclusiva a les eleccions generals i el rèdit que en pot treure.
És un número que compta amb una participació diversa i plural. S’hi aporten veus diferents, sensibilitats i perspectives variades però sempre amb un fil comú, la confiança que el diàleg és la única sortida del conflicte.
Hi escriuen membres de l’esquerra basca amb diferents sensibilitats nacionals, a persones que dins i fora d’Euskadi fa temps que pensen i escriuen per trobar alternatives i sortides cap a la Pau i també l’aportació des d’iniciatives que lluiten per la pau en el seu dia a dia com Lokarri o la mateixa Ahotsak.
Els articles estan fets en un moment de treva, però sobretot en un moment d’esperança, d’il·lusió en el que podia passar. En un moment de pensar “ara és la bona”. Des del dia 30 de desembre és com si haguéssim despertat de cop d’aquest moment.
El dimecres 17 de gener Duñike Agirrezabalaga, d’Ezker Batua-Berdeak, Itziar Gómez, d’Aralar, membres de la plataforma Ahotsak i Gemma Calvet, de dones catalanes per Ahotsak, van presentar la revista.
Crec que va ser un encert portar-les en un moment com l’actual.
Des del moviments civils es pot anar treballant no només des del punt de vista de la reconciliació social, tant necessària sinó també per ajudar a construir camins cap a la pau buscada.
En el cas d’Ahotsak a més a més, és absolutament rellevant el fet que siguin dones. Les dones són un actiu per la pau, per aconseguir la pau però també per conservar-la, però cal que els seus acords i fites ocupin un lloc i sobretot que estiguin presents en els moments i espais de decisió formal.
Probablement per això la única iniciativa realment plural i que ha produït passos ferms en el camí cap al diàleg, la pau i la reconciliació social és, com “casualment” Ahotsak.
El 2 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar amb la trobada multitudinària de dones d’Ahotsak a Bilbao i de tornar-les a veure, després de l‘acte de suport que es va organitzar amb dones catalanes. Per això puc dir amb coneixement de causa que són dones compromeses amb la pau, que estimen el seu país i la seva gent, dones arriscades perquè s’hi juguen des de la pròpia integritat física en alguns casos fins a la seva projecció política, són també dones valentes, perquè als seus entorns no sempre entenen el què fan i el perquè ho fan i probablement les podem considerar molt perilloses perquè parlen de pau, diàleg, ponts, espais i mínims comuns, convivència, confiança... i n’hi ha molts que sentir a parlar d’això els fa molta por.
Ens trobem un moment que de forma paradoxal deixa elements molt incerts i altres molt clars.
Incertesa entre l’esquerra abertzale, que per primera vegada mostra signes de dubtes i interrogants interns. A Ahotsak mateix, perquè ara és un moment dur pels que han treballat per fer irreversibles els avenços fins el moment i lluiten per la fi de la violència. Ara es passa la prova més dura.
I sembla que fins i tot el govern espanyol està desorientat.
En canvi altres ho tenen molt clar. El PP ja no mira a Euskadi, ni al procés, ni tan sols a ETA, mira de forma exclusiva a les eleccions generals i el rèdit que en pot treure.
13.1.07
Sense unitat
El dia 29 de desembre al vespre era a la tertúlia de COM Ràdio “La nit”. Era l’últim programa de l’any i en Ramon Miravitllas, el presentador ens demanava fer un repàs al més destacat de l’any que estàvem a punt d’acabar.
Els 6 tertulians, representants de cada un dels partits o coalicions presents al Parlament, varem coincidir en senyalar que el fet més destacat era la possibilitat d’acabar definitivament amb la violència a Euskadi. Formulat en termes diferents per cadascú òbviament, però assenyalant al mateix punt.
I el principal desig pel 2007 era la Pau. Jo ho deia amb aquestes mateixes paraules. Per necessitat mental gairebé, com a conseqüència d’una esperança continguda durant els mesos de la treva i empesa també, no puc negar-ho, per les declaracions del propi president del govern espanyol que aquell mateix dia afirmava que l’any vinent les coses estarien millor.
L’endemà al matí, ETA s’encarregava d’enfonsar aquesta barreja de desig i esperança a la T4 de Barajas.
Quinze dies després, encara sota l’efecte de tornar a parlar de víctimes mortals, de famílies que mai podran oblidar el terrorisme i les seves conseqüències, com tots desitgem, la política no és capaç de posar-se d’acord. Millor dit, la manca de política, la ceguesa que provoca una barreja de partidisme, e lectoralisme i afany de protagonisme impedeixen que tots plegats, des de partits, organitzacions i com a ciutadans i ciutadanes sortim al carrer i diguem prou, diguem pau.
El problema és una paraula de més o de menys en la pancarta diuen, i sincerament faria riure la resposta sinó és perquè a les alçades que estem, fa plorar.
Avui molta gent a Madrid i Bilbao sortirà al carrer, altres probablement es quedaran a casa amb recança per no fer-ho, amb el dubte de si és tant terrible demanar que d’una vegada per totes s’acabi ja amb la mort i la por.
I no me’n puc estar de dir també una altra cosa. Aquest dies en els que malauradament es torna a parlar tant del conflicte a Euskadi, del seu origen i recorregut, he sentit en diverses ocasions parlar-ne com la darrera herència del franquisme. Jo no hi estic d’acord. L’existència d’ETA l’any 2006 no és un conflicte del franquisme, és un conflicte de la democràcia, perquè només en un marc democràtic, de respecte per la pluralitat nacional i ideològica de l’Estat i diàleg sense prejudicis ni condicionants partidistes es pot resoldre i és obvi que de moment no ho hem aconseguit.
Els 6 tertulians, representants de cada un dels partits o coalicions presents al Parlament, varem coincidir en senyalar que el fet més destacat era la possibilitat d’acabar definitivament amb la violència a Euskadi. Formulat en termes diferents per cadascú òbviament, però assenyalant al mateix punt.
I el principal desig pel 2007 era la Pau. Jo ho deia amb aquestes mateixes paraules. Per necessitat mental gairebé, com a conseqüència d’una esperança continguda durant els mesos de la treva i empesa també, no puc negar-ho, per les declaracions del propi president del govern espanyol que aquell mateix dia afirmava que l’any vinent les coses estarien millor.
L’endemà al matí, ETA s’encarregava d’enfonsar aquesta barreja de desig i esperança a la T4 de Barajas.
Quinze dies després, encara sota l’efecte de tornar a parlar de víctimes mortals, de famílies que mai podran oblidar el terrorisme i les seves conseqüències, com tots desitgem, la política no és capaç de posar-se d’acord. Millor dit, la manca de política, la ceguesa que provoca una barreja de partidisme, e lectoralisme i afany de protagonisme impedeixen que tots plegats, des de partits, organitzacions i com a ciutadans i ciutadanes sortim al carrer i diguem prou, diguem pau.
El problema és una paraula de més o de menys en la pancarta diuen, i sincerament faria riure la resposta sinó és perquè a les alçades que estem, fa plorar.
Avui molta gent a Madrid i Bilbao sortirà al carrer, altres probablement es quedaran a casa amb recança per no fer-ho, amb el dubte de si és tant terrible demanar que d’una vegada per totes s’acabi ja amb la mort i la por.
I no me’n puc estar de dir també una altra cosa. Aquest dies en els que malauradament es torna a parlar tant del conflicte a Euskadi, del seu origen i recorregut, he sentit en diverses ocasions parlar-ne com la darrera herència del franquisme. Jo no hi estic d’acord. L’existència d’ETA l’any 2006 no és un conflicte del franquisme, és un conflicte de la democràcia, perquè només en un marc democràtic, de respecte per la pluralitat nacional i ideològica de l’Estat i diàleg sense prejudicis ni condicionants partidistes es pot resoldre i és obvi que de moment no ho hem aconseguit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)