Sota aquest títol en Jaume Bosch, vicepresident d'ICV acaba de publicar un article al diari Avui. Us el recomano tal qual:
Casa comuna, de l’esquerra o del catalanisme, sembla ser la fórmula màgica per ampliar la força electoral dels partits majoritaris quan es troben a l’oposició: però ni el PSC va aconseguir incorporar totes les esquerres fa uns anys ni CiU pot ara representar tot el catalanisme.
Però que no s’encerti en la proposta no vol dir que no hi hagi una raó de fons que justifiqui el debat. El període de discussió de l’Estatut i la demostració en forma de crisi de determinades infraestructures que la inversió pública no ha preparat Catalunya per a les seves noves necessitats, obliguen a una reflexió profunda a totes les forces polítiques. Quin model de societat, de desenvolupament, d’autogovern ,volem?
Cal evitar un debat partidista. Si CiU tan sols pretén demostrar que tot és culpa del govern d’Entesa hi ha molt poc a parlar. Si ERC planteja, un any desprès de que la seva posició fos derrotada en el referèndum sobre l’Estatut, un referèndum d’autodeterminació el 2014, com a proposta equilibradora entre els diferents sectors del partit, també hi ha poc marge per al debat.
Però pot haver-hi molta gent i molts sectors polítics, interessats a discutir el futur del nostre país des d’una perspectiva catalanista.
El catalanisme no és patrimoni d’un partit en exclusiva, ni de dos. Catalunya avançarà en funció que el catalanisme sigui un element definitori de la majoria dels partits polítics. El que cal és una gran Pacte Nacional que inclogui la mateixa majoria política i social que va donar suport al projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. I aquest Pacte Nacional hauria de tenir per primer objectiu aconseguir l’aplicació plena de l’Estatut del 2006. Els sectors independentistes que hi varen votar en contra,haurien d’acatar el resultat del referèndum i defensar el text que Catalunya va aprovar. CiU hauria d’entendre que una cosa seria un Pacte Nacional i l’altre la legítima acció de govern de PSC, ERC i ICV, que disposen de tota la legislatura per aplicar un programa d’esquerres. I el PSC hauria de sostreure’s del condicionant de ser part del PSOE, sumant-se a la resta de forces polítiques catalanes alhora de ser exigents amb el Govern de l’Estat.
Tot això no vol dir deixar de mirar més enllà. ICV va explicar quan defensava el vot afirmatiu a l’Estatut que el nostre horitzó nacional no acabava aquí. L’autodeterminació forma part del nostre programa polític, però voldríem parlar-ne amb rigor. No és millor desprès de tres anys de tensió treure tot el suc al nou Estatut? No caldria analitzar que en pensa tota la societat civil?.Però tota: ja n’hi ha prou de definir com a societat civil els empresaris en exclusiva si parlem d’infraestructures i desqualificar les entitats que promouen la protecció del territori com exemples de la cultura del no.
L’autodeterminació de Catalunya com afectaria a la resta de territoris de parla catalana, més enllà de la visió idíl·lica dels que obtenen el 0’6 per cent dels vots al País Valencià o dels que criden independència a les manifestacions a Perpinyà quan les entitats de la Catalunya Nord volen que cridem “català a l’escola”?. I més encara: Autodeterminació és optar entre Comunitat Autònoma i Independència o és decidir el futur del país posant a debat també altres formules de relació amb l’Estat com un federalisme pluralista o una confederació?. I quina és la millor forma d’avençar cap a la sobirania sense pagar el preu d’una ruptura de la cohesió social o del sentiment de ser un sol poble?. Si el debat s’enfoca a partir de desqualificacions,el resultat serà un element més de desencís. Serem capaços d’enfocar-ho correctament, en la línea que ha demanat Òmnium Cultural, alhora que treballem en l’aplicació de l’Estatut i que alguns apostem per un model de desenvolupament diferent del que ha existit durant molts anys?
Jaume Bosch. Vicepresident d’ICV
31.8.07
Temes d'estiu
Dos dels temes protagonistes de les notícies aquest estiu han estat l’apagada a Barcelona amb la cerca de les responsabilitats del que ha passat i el col·lapse hipotecari als EEUU amb les repercussions d’abast planetari, o sigui global.
Dos fets aparentment ben diferents però que sense ànim de ser exhaustiva tenen a priori alguns elements comuns.
Ha coincidit en tots dos casos una demanda comuna de transparència. En el primer cas una exigència de conèixer què fan les empreses elèctriques, en què inverteixen els seus beneficis o com fan front a les obligacions de compliment de servei públic, però també exigència de transparència de les operacions d’alt risc financer que tenen repercussions a nivell global i que les institucions internacionals són incapaces de seguir o controlar.
La coincidència s’estén en una segona demanda, la necessitat de més mecanismes de control públic. És a dir a més capacitat de les institucions públiques (ja siguin nacionals o internacionals) per conèixer, controlar, exigir és a dir INTERVENIR en la gestió privada de servies bàsics.
Res a dir. Transparència i participació i control ciutadà, són dues de les receptes d’ICV pel bon govern i la bona gestió des de govern. No ens ha fet mai por reclamar que el poder públic ha de tenir més capacitat de control, superant fórmules caduques plantejades des de l’esquerra en altres èpoques, però garantint que des del govern (local, nacional o mundial) es pot intervenir per garantir els serveis i les prestacions bàsiques a la ciutadania encara que la seva gestió sigui privada.
El que sorprèn d’aquestes exigències és que ara la dreta també s’hi afegeixi. Des del senyor Sirera (PPC) al Sr. Mas (CiU) o el mateix president francès, el Sr. Sarkozy o la presidenta alemanya, Sra. Merkel han sortit aquests dies a reclamar més dret i instruments dels governs per conèixer, controlar i intervenir la gestió privada.
On són la seva indignació dels darrers dies quan es planteja que la llei pugui obligar a les elèctriques a invertir els beneficis en la xarxa (CiU, PP i PSOE voten en contra d’aquesta proposta d’IU-ICV). On és la seva virulència quan ICV reclama exigències a les empreses privades, quan reclamem condicions a les privatitzacions que no permetin monopolis encoberts (impulsades pel govern Aznar amb el suport de CiU, la d’Endesa, Telefònica...). Perquè la seva acusació més permanent cap a les propostes d’ICV és que som intervencionistes? Que no és precisament el que ara reclamen?
Malauradament en casos com aquest dol mirar enrere i veure que un potser tenia raó, i que les coses realment poden fer-se d’una altra manera.
Dos fets aparentment ben diferents però que sense ànim de ser exhaustiva tenen a priori alguns elements comuns.
Ha coincidit en tots dos casos una demanda comuna de transparència. En el primer cas una exigència de conèixer què fan les empreses elèctriques, en què inverteixen els seus beneficis o com fan front a les obligacions de compliment de servei públic, però també exigència de transparència de les operacions d’alt risc financer que tenen repercussions a nivell global i que les institucions internacionals són incapaces de seguir o controlar.
La coincidència s’estén en una segona demanda, la necessitat de més mecanismes de control públic. És a dir a més capacitat de les institucions públiques (ja siguin nacionals o internacionals) per conèixer, controlar, exigir és a dir INTERVENIR en la gestió privada de servies bàsics.
Res a dir. Transparència i participació i control ciutadà, són dues de les receptes d’ICV pel bon govern i la bona gestió des de govern. No ens ha fet mai por reclamar que el poder públic ha de tenir més capacitat de control, superant fórmules caduques plantejades des de l’esquerra en altres èpoques, però garantint que des del govern (local, nacional o mundial) es pot intervenir per garantir els serveis i les prestacions bàsiques a la ciutadania encara que la seva gestió sigui privada.
El que sorprèn d’aquestes exigències és que ara la dreta també s’hi afegeixi. Des del senyor Sirera (PPC) al Sr. Mas (CiU) o el mateix president francès, el Sr. Sarkozy o la presidenta alemanya, Sra. Merkel han sortit aquests dies a reclamar més dret i instruments dels governs per conèixer, controlar i intervenir la gestió privada.
On són la seva indignació dels darrers dies quan es planteja que la llei pugui obligar a les elèctriques a invertir els beneficis en la xarxa (CiU, PP i PSOE voten en contra d’aquesta proposta d’IU-ICV). On és la seva virulència quan ICV reclama exigències a les empreses privades, quan reclamem condicions a les privatitzacions que no permetin monopolis encoberts (impulsades pel govern Aznar amb el suport de CiU, la d’Endesa, Telefònica...). Perquè la seva acusació més permanent cap a les propostes d’ICV és que som intervencionistes? Que no és precisament el que ara reclamen?
Malauradament en casos com aquest dol mirar enrere i veure que un potser tenia raó, i que les coses realment poden fer-se d’una altra manera.
2.7.07
Falsos supòsits
El debat que aquests dies ens ofereix Convergència i Unió de titular en titlaur parteix d’un parell de supòsits inexactes o com a molt incerts.
On està escrit que CiU serà imprescindible després de les eleccions generals? Ja sabem els resultats d’uns i altres i ara només toca saber a quin dels dos partits majoritaris espanyols CiU beneeix amb el seu recolzament?
Pot passar com a la legislatura 2000-2004 en la que CiU se les prometia felices i finalment la majoria absoluta del PP i l’aritmètica al Parlament català els va obligar a dir amén a Madrid i a governar en minoria a Catalunya, pactant entre altres acords amb el PP, que no es tocaria l’Estatut a Catalunya.
Algú creu que el suport de CiU al govern central és neutral ideològicament? Hagués aprovat el PSOE la llei de matrimonis homosexuals o la llei de dependència amb els vots de Duran (liberals i demòcrata cristians)? Hagués retrocedit en el transvasament de l’Ebre o del Roine? Hagués retirat les tropes d’Irak, Duran de Ministre d’Exteriors? Aquesta legislatura el PSOE ha pactat la política social amb l’esquerra i la fiscal amb la dreta. Qui influeixi determinarà en la propera legislatura avançar o retrocedir des d’un punt de vista nacional, social, mediamabiental i d’esquerres.
On està escrit que CiU serà imprescindible després de les eleccions generals? Ja sabem els resultats d’uns i altres i ara només toca saber a quin dels dos partits majoritaris espanyols CiU beneeix amb el seu recolzament?
Pot passar com a la legislatura 2000-2004 en la que CiU se les prometia felices i finalment la majoria absoluta del PP i l’aritmètica al Parlament català els va obligar a dir amén a Madrid i a governar en minoria a Catalunya, pactant entre altres acords amb el PP, que no es tocaria l’Estatut a Catalunya.
Algú creu que el suport de CiU al govern central és neutral ideològicament? Hagués aprovat el PSOE la llei de matrimonis homosexuals o la llei de dependència amb els vots de Duran (liberals i demòcrata cristians)? Hagués retrocedit en el transvasament de l’Ebre o del Roine? Hagués retirat les tropes d’Irak, Duran de Ministre d’Exteriors? Aquesta legislatura el PSOE ha pactat la política social amb l’esquerra i la fiscal amb la dreta. Qui influeixi determinarà en la propera legislatura avançar o retrocedir des d’un punt de vista nacional, social, mediamabiental i d’esquerres.
25.6.07
Constitució decebedora
Tot en el procés per elaborar una Constitució Europea sembla decebedor.
En un primer moment, els objectius (racionalitat en els textos i l’organització de les institucions europees, més transparència i democràcia, objectius polítics al nivell dels econòmics, carta de drets fonamentals... ) i el procés (la fórmula de la Convenció enlloc de la clàssica Conferència intergovernamental, el paper del Parlament europeu...) van sembla un avenç, que el resultat final va mostrar insuficient. Decebedor.
Però més decebedor ha estat encara el pacte per sortir de l’aturada que el text va rebre amb el vot negatiu de França i Holanda.
L’únic element positiu d’aquest cap de setmana, ha estat el recuperar de nou el pols i el debat sobre el text, tant o més aturat pels processos electorals a Alemanya i França que per la dinàmica europea en si. Els acords concrets als que s’ha arribat són un pas enrera. Compromisos que no responen en absolut als No en els referèndums, sinó a les pors i recels dels de sempre, amb l’afegitó de Polònia.
Tot plegat, acords més tímids i a acomplir més tard.
L’Europa dels 25 ja ha demostrat que genera expectatives molt diferents a tots els socis. Ara potser que ens deixessin fer als que creiem en una forma possible de construir Europa, i els altres, ja aniran venint!
En un primer moment, els objectius (racionalitat en els textos i l’organització de les institucions europees, més transparència i democràcia, objectius polítics al nivell dels econòmics, carta de drets fonamentals... ) i el procés (la fórmula de la Convenció enlloc de la clàssica Conferència intergovernamental, el paper del Parlament europeu...) van sembla un avenç, que el resultat final va mostrar insuficient. Decebedor.
Però més decebedor ha estat encara el pacte per sortir de l’aturada que el text va rebre amb el vot negatiu de França i Holanda.
L’únic element positiu d’aquest cap de setmana, ha estat el recuperar de nou el pols i el debat sobre el text, tant o més aturat pels processos electorals a Alemanya i França que per la dinàmica europea en si. Els acords concrets als que s’ha arribat són un pas enrera. Compromisos que no responen en absolut als No en els referèndums, sinó a les pors i recels dels de sempre, amb l’afegitó de Polònia.
Tot plegat, acords més tímids i a acomplir més tard.
L’Europa dels 25 ja ha demostrat que genera expectatives molt diferents a tots els socis. Ara potser que ens deixessin fer als que creiem en una forma possible de construir Europa, i els altres, ja aniran venint!
22.6.07
TN a TV3
Cada vegada més, és habitual que els informatius de TV3, pateixin modificacions horàries, canvis en l’hora de l’emissió o reducció de la durada, sempre per causa de la realització de proves esportives que tenen una llarga durada.
Passa especialment els caps de setmana al migdia per l’emissió de la Fórmula-1 i als vespres entre setmana per l’emissió de partits de futbol. Cada setmana podem trobar un exemple.
Però probablement el més flagrant és el cas del dia 27 de maig. El dia de les eleccions municipals el TN migdia es va emetre passades les 16h de la tarda, quan havia acabat la cursa de la Fórmula-1.
Tant abans com després de les eleccions, recordo haver parlat del perill de l’abstenció. En actes de la nostra campanya però també en debats. La realitat ha estat encara pitjor del que temíem i és evidentment greu. Les raons són moltes, però segur que no ajuda en absolut que el mateix dia de les eleccions la informació del TN vagi amb més d’una hora de retarda i la gent no sàpiga on trobar les notícies.
Molta gent, m’ha comentat la decepció i fins i tot la indignació per aquest fet. No és en absolut la funció d’una televisió pública, de la televisió nacional de Catalunya, tenir aquest tipus de prioritat i donar aquest tipus de servei en general i el dia de les eleccions en concret.
Segur que TV3 valora el nombrós públic de les curses a l’hora de mirar si ha de canviar de cadena, i passar la Fórmula 1 al Canal 33, però insisteixo que malgrat les audiències, cal que TV3 continuï sent un referent a nivell d’informació i aquestes pràctiques segur que no ajuden.
Passa especialment els caps de setmana al migdia per l’emissió de la Fórmula-1 i als vespres entre setmana per l’emissió de partits de futbol. Cada setmana podem trobar un exemple.
Però probablement el més flagrant és el cas del dia 27 de maig. El dia de les eleccions municipals el TN migdia es va emetre passades les 16h de la tarda, quan havia acabat la cursa de la Fórmula-1.
Tant abans com després de les eleccions, recordo haver parlat del perill de l’abstenció. En actes de la nostra campanya però també en debats. La realitat ha estat encara pitjor del que temíem i és evidentment greu. Les raons són moltes, però segur que no ajuda en absolut que el mateix dia de les eleccions la informació del TN vagi amb més d’una hora de retarda i la gent no sàpiga on trobar les notícies.
Molta gent, m’ha comentat la decepció i fins i tot la indignació per aquest fet. No és en absolut la funció d’una televisió pública, de la televisió nacional de Catalunya, tenir aquest tipus de prioritat i donar aquest tipus de servei en general i el dia de les eleccions en concret.
Segur que TV3 valora el nombrós públic de les curses a l’hora de mirar si ha de canviar de cadena, i passar la Fórmula 1 al Canal 33, però insisteixo que malgrat les audiències, cal que TV3 continuï sent un referent a nivell d’informació i aquestes pràctiques segur que no ajuden.
19.3.07
Crispació
Molt es parla aquest dies de la crispació. Al meu entendre no és un problema de l’enduriment del debat polític al Congrés, ni tant sols de l’agressivitat amb la que es defensen uns i altres arguments. No és la primera vegada que es parla en aquests termes de la política estatal. Només cal recordar el “Vayase señor González” i tot el que va envoltar l’ascens del Sr. Aznar fins el govern per tenir clar que no és ara que la demagògia, el catastrofisme o l’agressivitat són recursos habituals en el debat polític.
El més sorprenent ara és la nul·la absència d’alternatives. El PP ha estat capaç de muntar tota la seva oposició al PSOE des de l’inici de la redacció de l’Estatut i fins les properes eleccions generals (siguin a la tardor, siguin abans d’un any) basat exclusivament en la unitat d’Espanya. Per ser més precisos, el PP ha aconseguit que quedi instal·lada la idea que o bé es defensa Espanya (amb totes les majúscules i senyals d’admiració que toca) o bé es defensa els territoris “històricament hostils”, reductes de tota mena de conspiracions (o sigui Catalunya i Euskadi). Per la dreta espanyola el discurs és sense matisos. Amb mi o contra mi, cap possibilitat de recuperar les voluntats que van fer possible acords, també respecte les nacionalitats, en moments teòricament més difícils.
L’oposició és d’alta intensitat en aquest tema, el Tema i en la resta es fan rebaixes (l’abstenció en la Llei d’igualtat tot i ser contrària al que sempre defensa el PP o el vot a favor de la Llei de la Dependència, que eixampla l’Estat del Benestar que des de la dreta s’entesten en reduir).
Alguns ens queixem i amb raó que el marc de la Constitució espanyola està ja superat. Són molts els aspectes que caldria pactar de nou, per modernitzar un text que ja va fer prou amb ser aprovat el 1978. El meu temor és pensar si avui el PP, vist el que veiem, seria capaç d’aprovar un text similar o també l’enviaria al Tribunal Constitucional per anar en contra de “los Principios Fundalmentales del Movimineto”.
El més sorprenent ara és la nul·la absència d’alternatives. El PP ha estat capaç de muntar tota la seva oposició al PSOE des de l’inici de la redacció de l’Estatut i fins les properes eleccions generals (siguin a la tardor, siguin abans d’un any) basat exclusivament en la unitat d’Espanya. Per ser més precisos, el PP ha aconseguit que quedi instal·lada la idea que o bé es defensa Espanya (amb totes les majúscules i senyals d’admiració que toca) o bé es defensa els territoris “històricament hostils”, reductes de tota mena de conspiracions (o sigui Catalunya i Euskadi). Per la dreta espanyola el discurs és sense matisos. Amb mi o contra mi, cap possibilitat de recuperar les voluntats que van fer possible acords, també respecte les nacionalitats, en moments teòricament més difícils.
L’oposició és d’alta intensitat en aquest tema, el Tema i en la resta es fan rebaixes (l’abstenció en la Llei d’igualtat tot i ser contrària al que sempre defensa el PP o el vot a favor de la Llei de la Dependència, que eixampla l’Estat del Benestar que des de la dreta s’entesten en reduir).
Alguns ens queixem i amb raó que el marc de la Constitució espanyola està ja superat. Són molts els aspectes que caldria pactar de nou, per modernitzar un text que ja va fer prou amb ser aprovat el 1978. El meu temor és pensar si avui el PP, vist el que veiem, seria capaç d’aprovar un text similar o també l’enviaria al Tribunal Constitucional per anar en contra de “los Principios Fundalmentales del Movimineto”.
15.3.07
Música en viu
Les sales de música, els locals, tanquen. Els locals o sales de concert que encara avui s’atreveixen a programar música en viu són espais culturals, agents i a vegades fins i tot agitadors culturals gairebé de trinxera que resisteixen amb les seves programacions per fer un forat en el panorama musical catala`per sentir música en viu.
La música en directe, en sales de petit format és la porta d’entrada a l’actuació de molts músics i creadors novells i permet el contacte en viu amb l’artista, una experiència cada vegada més remota i que molta gent jove no coneix més enllà del gran concert-espectacle.
I per tant ajuden a formar i educar un públic musical que després serà també consumidor d’altres ofertes i productes musicals i culturals en general, i perquè no, creadors algun dia.
Aquestes sales de concert, tenen avui un encaix complex amb les nostres ciutats. Algunes han tancat, altres estan a punt (a Tarragona, a Berga, a Barcelona...) i és una aposta per la cultura i per la músic mirar que no passi. Ja entenc que hem de viure en ciutats sense soroll però les volem amb música!
Cal un esforç d’adaptació per garantir la conciliació d’aquests drets, un esforç de les sales però també dels poders públics. Els ajuts econòmics poden ser un avenç, un suport necessari, com les que ja existeixen per teatres o sales polivalents, que permetin a aquestes sales adaptar-se a les normatives locals i complir amb les exigències que estipulen (insonorització, normes de seguretat..)
Però amb la rehabilitació física dels espais no n’hi ha prou. Cal també garantir altres suports i mesures que transcendeixen l’adequació de les parets dels locals.
Mesures a nivell laboral, per la contractació d’artistes amb totes les garanties, de suport a les programacions estables i a la creació de circuits que permetin crear un la circulació i promoció d’artistes.
A les sales petites els passa el mateix que al Circ Cric aquests dies. Veuen com el Circ du Soleil té totes les facilitats per instal·lar-se arreu, i ja està bé, però al petit circ no el deixen establir-se enlloc.
La música en directe, en sales de petit format és la porta d’entrada a l’actuació de molts músics i creadors novells i permet el contacte en viu amb l’artista, una experiència cada vegada més remota i que molta gent jove no coneix més enllà del gran concert-espectacle.
I per tant ajuden a formar i educar un públic musical que després serà també consumidor d’altres ofertes i productes musicals i culturals en general, i perquè no, creadors algun dia.
Aquestes sales de concert, tenen avui un encaix complex amb les nostres ciutats. Algunes han tancat, altres estan a punt (a Tarragona, a Berga, a Barcelona...) i és una aposta per la cultura i per la músic mirar que no passi. Ja entenc que hem de viure en ciutats sense soroll però les volem amb música!
Cal un esforç d’adaptació per garantir la conciliació d’aquests drets, un esforç de les sales però també dels poders públics. Els ajuts econòmics poden ser un avenç, un suport necessari, com les que ja existeixen per teatres o sales polivalents, que permetin a aquestes sales adaptar-se a les normatives locals i complir amb les exigències que estipulen (insonorització, normes de seguretat..)
Però amb la rehabilitació física dels espais no n’hi ha prou. Cal també garantir altres suports i mesures que transcendeixen l’adequació de les parets dels locals.
Mesures a nivell laboral, per la contractació d’artistes amb totes les garanties, de suport a les programacions estables i a la creació de circuits que permetin crear un la circulació i promoció d’artistes.
A les sales petites els passa el mateix que al Circ Cric aquests dies. Veuen com el Circ du Soleil té totes les facilitats per instal·lar-se arreu, i ja està bé, però al petit circ no el deixen establir-se enlloc.
13.3.07
El PP al carrer
Les manifestacions de divendres i dissabte em preocupen. M’és igual quanta gent hi havia, eren molts. I em preocupa sobretot que qui convoca és el principal partit de l’oposició, amb el suport a les darreres eleccions, de més de 9 milions de vots i aspiracions a tornar a governar.
Que quedi clar, jo no qüestiono el dret a manifestar-se pel que vulguin, o a discrepar de totes i cada una de les decisions del govern, entre altres coses avui poden sortir al carrer perquè molts demòcrates, entre ells molta gent d’esquerres a la que critiquen o a la que neguen la memòria i el reconeixement, van lluitar i van donar la vida per la llibertat d’expressió i per combatre la dictadura.
Però que siguin clars, dissabte no sortien al carrer per reclamar justícia sinó venjança i un Estat de dret no basa el seu sistema judicial en l’ull per ull i dent per dent, no basa la seva política anti-terrorista en el dolor de les víctimes i les seves famílies, per elles tot el respecte i comprensió.
El PP va disfressar la seva oposició sense treva al PSOE de manifestació “bonita”, en paraules de Mariano Rajoy. Va atiar els sentiments i les emocions contra una decisió polèmica i mal explicada contra el govern, la unitat davant el terrorisme, la política anti-terrorista de l’Estat i sobretot contra el ZP, que ja és la diana de les seves manifestacions fins el dia de les eleccions generals.
Avui, a partir de la compareixença de Pérez Rubalcaba al Congrés, el govern espanyol té l’oportunitat de demostrar que són capaços de demostrar el lideratge polític que fins ara els ha faltat i la pedagogia per explicar una decisió que té el suport de tots els partits del congrés excepte el PP. El PSOE no pot perdre cap altra oportunitat per recuperar la iniciativa.
Que quedi clar, jo no qüestiono el dret a manifestar-se pel que vulguin, o a discrepar de totes i cada una de les decisions del govern, entre altres coses avui poden sortir al carrer perquè molts demòcrates, entre ells molta gent d’esquerres a la que critiquen o a la que neguen la memòria i el reconeixement, van lluitar i van donar la vida per la llibertat d’expressió i per combatre la dictadura.
Però que siguin clars, dissabte no sortien al carrer per reclamar justícia sinó venjança i un Estat de dret no basa el seu sistema judicial en l’ull per ull i dent per dent, no basa la seva política anti-terrorista en el dolor de les víctimes i les seves famílies, per elles tot el respecte i comprensió.
El PP va disfressar la seva oposició sense treva al PSOE de manifestació “bonita”, en paraules de Mariano Rajoy. Va atiar els sentiments i les emocions contra una decisió polèmica i mal explicada contra el govern, la unitat davant el terrorisme, la política anti-terrorista de l’Estat i sobretot contra el ZP, que ja és la diana de les seves manifestacions fins el dia de les eleccions generals.
Avui, a partir de la compareixença de Pérez Rubalcaba al Congrés, el govern espanyol té l’oportunitat de demostrar que són capaços de demostrar el lideratge polític que fins ara els ha faltat i la pedagogia per explicar una decisió que té el suport de tots els partits del congrés excepte el PP. El PSOE no pot perdre cap altra oportunitat per recuperar la iniciativa.
9.2.07
Un any de "civisme"
Tot just ara fa un any que es va aprovar l’ordenança municipal del civisme a l’Ajuntament de Barcelona. Per “celebrar” l’esdeveniment dimecres a l’espai La Torna de Gràcia es va poder veure l’estrena del video que en Jordi Oriola ha fet durant el període de discussió del text i la seva aprovació.
Hi testimonis per tots els gustos. Ciutadans i ciutadanes anònims que donen la benvinguda a més ma dura, membres de les organitzacions que han acabat presentant un recurs a la norma i responsables de l’Ajuntament amb perles com la de Maite Fandos, de CiU, agraint a La Vanguardia la campanya prèvia per conscienciar d’una ciutat bruta i incívica (com a mínim li hem d’agrair la sinceritat!)
En poc més d’una hora en Jordi deixa en evidencia que la recepta de l’Ajuntament en el cas de l’ordenança és la d’amagar allò que es considera que ofèn la vista i la moral de la gent benpensant de la ciutat. I probablement en això radica el principal problema, en pensar que alguns tenen més dret a la ciutat que altres. Més dret a gaudir del carrer, de l’espai, de ser protegits, de ser escoltats, que altres.
No és només un bon documental, àgil i ple de sentit de l’humor (que tant ens convé) sinó també un document per pensar sobre els models de convivència que estem construint.
A les seves cartes, ara en Jordi Oriola afegeix els vídeos... la cosa promet.
Hi testimonis per tots els gustos. Ciutadans i ciutadanes anònims que donen la benvinguda a més ma dura, membres de les organitzacions que han acabat presentant un recurs a la norma i responsables de l’Ajuntament amb perles com la de Maite Fandos, de CiU, agraint a La Vanguardia la campanya prèvia per conscienciar d’una ciutat bruta i incívica (com a mínim li hem d’agrair la sinceritat!)
En poc més d’una hora en Jordi deixa en evidencia que la recepta de l’Ajuntament en el cas de l’ordenança és la d’amagar allò que es considera que ofèn la vista i la moral de la gent benpensant de la ciutat. I probablement en això radica el principal problema, en pensar que alguns tenen més dret a la ciutat que altres. Més dret a gaudir del carrer, de l’espai, de ser protegits, de ser escoltats, que altres.
No és només un bon documental, àgil i ple de sentit de l’humor (que tant ens convé) sinó també un document per pensar sobre els models de convivència que estem construint.
A les seves cartes, ara en Jordi Oriola afegeix els vídeos... la cosa promet.
29.1.07
El debat municipal
A principis d’aquesta setmana en Lluís Tejedor, l'alcalde del Prat de Llobregat, quan presentava el Manifest d’ICV per a les eleccions municipals feia referència a la globalització. Les contradiccions a nivell global (la fam, la mobilitat de milions de persones, l’extrema pobresa i riquesa, la disponibilitat de recursos escassos...) per exemple, es tradueixen en problemes a nivell local. La complexitat de les nostres societats, és el dia a dia dels ajuntaments.
A ICV fugirem del reduccionisme, perquè els dèficits de convivència tenen causes complexes i per tant solucions complexes, transversals, des de diferents fronts. No hi ha solucions màgiques. Una ordenança no resol els problemes de civisme.
A ICV fugim del paternalisme, perquè els ciutadans i ciutadanes són persones adultes que entenen les dificultats de resoldre les situacions difícils si no se’ls enganya o se’ls diu veritats a mitges. Les solucions són progressives, de canvi de model i per tant no d’un dia per l’altre.
A ICV fugirem de la mera gestió. La política municipal és més que cap altra política, ideologia i confrontació de models. Sobre el creixement, els usos dels espais, del temps, sobre com han de ser les nostres ciutats i barris ara i demà. Perquè en contra del que alguns volen fer creure, la política municipal com a mera gestió i administració d’ajuntaments no resol les contradiccions que les nostres ciutats viuen. Les ciutats són projectes amb valors al darrere.
Estarà a l’alçada el debat de les municipals que alguns han volgut començar abans d’hora?
A ICV fugirem del reduccionisme, perquè els dèficits de convivència tenen causes complexes i per tant solucions complexes, transversals, des de diferents fronts. No hi ha solucions màgiques. Una ordenança no resol els problemes de civisme.
A ICV fugim del paternalisme, perquè els ciutadans i ciutadanes són persones adultes que entenen les dificultats de resoldre les situacions difícils si no se’ls enganya o se’ls diu veritats a mitges. Les solucions són progressives, de canvi de model i per tant no d’un dia per l’altre.
A ICV fugirem de la mera gestió. La política municipal és més que cap altra política, ideologia i confrontació de models. Sobre el creixement, els usos dels espais, del temps, sobre com han de ser les nostres ciutats i barris ara i demà. Perquè en contra del que alguns volen fer creure, la política municipal com a mera gestió i administració d’ajuntaments no resol les contradiccions que les nostres ciutats viuen. Les ciutats són projectes amb valors al darrere.
Estarà a l’alçada el debat de les municipals que alguns han volgut començar abans d’hora?
23.1.07
Canvi climàtic
L’alcalde de Paris, Bertrand Delanöe ha anunciat que destinarà 6 milions d’euros (1.000 milions pessetes) del pressupost municipal en replantar 2000 hectàrees d’arbres en un país del tercer món, seguint una de les recomanacions del protocol de Kyoto que insta a països rics a finançar la reforestació en països en vies de desenvolupament. També pretén augmentar les 1.850 hectàrees de bosc de la capital francesa fins a 8.000 en els propers 7 anys.
Sense dubte és una acció exemplar, però gairebé simbòlica i del tot insuficient per aportar elements reals a la lluita contra el canvi climàtic.
Però el senyor Delanöe, socialista, té sort de ser un alcalde francès i per això pot fer propostes com aquesta sense por de ser l’ase de tots els cops. França és un dels països europeus amb un índex més elevat de preocupació pel medi ambient, i entre aquestes preocupacions les del canvi climàtic. Partits de dretes i esquerres debaten amb rigor i seriositat les propostes i mesures a prendre i les iniciatives polítiques i socials que cal dur a terme per afrontar la reducció de les emissions de CO2 a l’atmosfera i els seus efectes en el medi i el clima.
Si algun alcalde català hagués tingut una proposta similar seria hores d’ara diana de totes les crítiques i objecte de tots els acudits de la setmana. Així s’ha reaccionat a Catalunya davant de qualsevol proposta que des d’ajuntaments o del propi govern s’ha proposat en aquesta direcció. Molts entenen l’ecologisme polític a casa nostra com una excentricitat urbana contrària al progrés i el desenvolupament econòmic.
Potser haurien d’anar de vacances a Paris aquests dies.
Sense dubte és una acció exemplar, però gairebé simbòlica i del tot insuficient per aportar elements reals a la lluita contra el canvi climàtic.
Però el senyor Delanöe, socialista, té sort de ser un alcalde francès i per això pot fer propostes com aquesta sense por de ser l’ase de tots els cops. França és un dels països europeus amb un índex més elevat de preocupació pel medi ambient, i entre aquestes preocupacions les del canvi climàtic. Partits de dretes i esquerres debaten amb rigor i seriositat les propostes i mesures a prendre i les iniciatives polítiques i socials que cal dur a terme per afrontar la reducció de les emissions de CO2 a l’atmosfera i els seus efectes en el medi i el clima.
Si algun alcalde català hagués tingut una proposta similar seria hores d’ara diana de totes les crítiques i objecte de tots els acudits de la setmana. Així s’ha reaccionat a Catalunya davant de qualsevol proposta que des d’ajuntaments o del propi govern s’ha proposat en aquesta direcció. Molts entenen l’ecologisme polític a casa nostra com una excentricitat urbana contrària al progrés i el desenvolupament econòmic.
Potser haurien d’anar de vacances a Paris aquests dies.
18.1.07
Declaració d'Ahotsak del 10 de gener de 2007
Las mujeres de “ahotsak” hemos decidido seguir adelante con el trabajo iniciado y con los compromisos adquiridos.
Las mujeres sabemos mucho de violencia, por la violencia estructural que se ejerce sobre nosotras. Por eso nos ratificamos en la validez del documento del 8 de abril y posteriores.
Mostramos nuestra solidaridad con los familiares de Carlos Palate y Diego Armando Estacio; Víctimas de un atentado cuya valoración es distinta: para algunas es consecuencia de un conflicto, para otras un crimen injustificable.
Pero todas compartimos que construir un proceso de paz y soluciones políticas necesita de una realidad de no violencia, de respeto a todos los derechos. Ese es el único camino.Entendemos que el Diálogo debe ser la base para construir consensos políticos, llegar a acuerdos que verdaderamente supongan un nuevo directorio que garantice el ejercicio de derechos y libertades
Las mujeres sabemos mucho de violencia, por la violencia estructural que se ejerce sobre nosotras. Por eso nos ratificamos en la validez del documento del 8 de abril y posteriores.
Mostramos nuestra solidaridad con los familiares de Carlos Palate y Diego Armando Estacio; Víctimas de un atentado cuya valoración es distinta: para algunas es consecuencia de un conflicto, para otras un crimen injustificable.
Pero todas compartimos que construir un proceso de paz y soluciones políticas necesita de una realidad de no violencia, de respeto a todos los derechos. Ese es el único camino.Entendemos que el Diálogo debe ser la base para construir consensos políticos, llegar a acuerdos que verdaderamente supongan un nuevo directorio que garantice el ejercicio de derechos y libertades
Ahotsak, valentes i perilloses
El darrer número de la Revista de la Fundació Nous Horitzons és un monogràfic sobre el procés a Euskadi. De forma premonitòria potser, el número no té títol concret.
És un número que compta amb una participació diversa i plural. S’hi aporten veus diferents, sensibilitats i perspectives variades però sempre amb un fil comú, la confiança que el diàleg és la única sortida del conflicte.
Hi escriuen membres de l’esquerra basca amb diferents sensibilitats nacionals, a persones que dins i fora d’Euskadi fa temps que pensen i escriuen per trobar alternatives i sortides cap a la Pau i també l’aportació des d’iniciatives que lluiten per la pau en el seu dia a dia com Lokarri o la mateixa Ahotsak.
Els articles estan fets en un moment de treva, però sobretot en un moment d’esperança, d’il·lusió en el que podia passar. En un moment de pensar “ara és la bona”. Des del dia 30 de desembre és com si haguéssim despertat de cop d’aquest moment.
El dimecres 17 de gener Duñike Agirrezabalaga, d’Ezker Batua-Berdeak, Itziar Gómez, d’Aralar, membres de la plataforma Ahotsak i Gemma Calvet, de dones catalanes per Ahotsak, van presentar la revista.
Crec que va ser un encert portar-les en un moment com l’actual.
Des del moviments civils es pot anar treballant no només des del punt de vista de la reconciliació social, tant necessària sinó també per ajudar a construir camins cap a la pau buscada.
En el cas d’Ahotsak a més a més, és absolutament rellevant el fet que siguin dones. Les dones són un actiu per la pau, per aconseguir la pau però també per conservar-la, però cal que els seus acords i fites ocupin un lloc i sobretot que estiguin presents en els moments i espais de decisió formal.
Probablement per això la única iniciativa realment plural i que ha produït passos ferms en el camí cap al diàleg, la pau i la reconciliació social és, com “casualment” Ahotsak.
El 2 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar amb la trobada multitudinària de dones d’Ahotsak a Bilbao i de tornar-les a veure, després de l‘acte de suport que es va organitzar amb dones catalanes. Per això puc dir amb coneixement de causa que són dones compromeses amb la pau, que estimen el seu país i la seva gent, dones arriscades perquè s’hi juguen des de la pròpia integritat física en alguns casos fins a la seva projecció política, són també dones valentes, perquè als seus entorns no sempre entenen el què fan i el perquè ho fan i probablement les podem considerar molt perilloses perquè parlen de pau, diàleg, ponts, espais i mínims comuns, convivència, confiança... i n’hi ha molts que sentir a parlar d’això els fa molta por.
Ens trobem un moment que de forma paradoxal deixa elements molt incerts i altres molt clars.
Incertesa entre l’esquerra abertzale, que per primera vegada mostra signes de dubtes i interrogants interns. A Ahotsak mateix, perquè ara és un moment dur pels que han treballat per fer irreversibles els avenços fins el moment i lluiten per la fi de la violència. Ara es passa la prova més dura.
I sembla que fins i tot el govern espanyol està desorientat.
En canvi altres ho tenen molt clar. El PP ja no mira a Euskadi, ni al procés, ni tan sols a ETA, mira de forma exclusiva a les eleccions generals i el rèdit que en pot treure.
És un número que compta amb una participació diversa i plural. S’hi aporten veus diferents, sensibilitats i perspectives variades però sempre amb un fil comú, la confiança que el diàleg és la única sortida del conflicte.
Hi escriuen membres de l’esquerra basca amb diferents sensibilitats nacionals, a persones que dins i fora d’Euskadi fa temps que pensen i escriuen per trobar alternatives i sortides cap a la Pau i també l’aportació des d’iniciatives que lluiten per la pau en el seu dia a dia com Lokarri o la mateixa Ahotsak.
Els articles estan fets en un moment de treva, però sobretot en un moment d’esperança, d’il·lusió en el que podia passar. En un moment de pensar “ara és la bona”. Des del dia 30 de desembre és com si haguéssim despertat de cop d’aquest moment.
El dimecres 17 de gener Duñike Agirrezabalaga, d’Ezker Batua-Berdeak, Itziar Gómez, d’Aralar, membres de la plataforma Ahotsak i Gemma Calvet, de dones catalanes per Ahotsak, van presentar la revista.
Crec que va ser un encert portar-les en un moment com l’actual.
Des del moviments civils es pot anar treballant no només des del punt de vista de la reconciliació social, tant necessària sinó també per ajudar a construir camins cap a la pau buscada.
En el cas d’Ahotsak a més a més, és absolutament rellevant el fet que siguin dones. Les dones són un actiu per la pau, per aconseguir la pau però també per conservar-la, però cal que els seus acords i fites ocupin un lloc i sobretot que estiguin presents en els moments i espais de decisió formal.
Probablement per això la única iniciativa realment plural i que ha produït passos ferms en el camí cap al diàleg, la pau i la reconciliació social és, com “casualment” Ahotsak.
El 2 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar amb la trobada multitudinària de dones d’Ahotsak a Bilbao i de tornar-les a veure, després de l‘acte de suport que es va organitzar amb dones catalanes. Per això puc dir amb coneixement de causa que són dones compromeses amb la pau, que estimen el seu país i la seva gent, dones arriscades perquè s’hi juguen des de la pròpia integritat física en alguns casos fins a la seva projecció política, són també dones valentes, perquè als seus entorns no sempre entenen el què fan i el perquè ho fan i probablement les podem considerar molt perilloses perquè parlen de pau, diàleg, ponts, espais i mínims comuns, convivència, confiança... i n’hi ha molts que sentir a parlar d’això els fa molta por.
Ens trobem un moment que de forma paradoxal deixa elements molt incerts i altres molt clars.
Incertesa entre l’esquerra abertzale, que per primera vegada mostra signes de dubtes i interrogants interns. A Ahotsak mateix, perquè ara és un moment dur pels que han treballat per fer irreversibles els avenços fins el moment i lluiten per la fi de la violència. Ara es passa la prova més dura.
I sembla que fins i tot el govern espanyol està desorientat.
En canvi altres ho tenen molt clar. El PP ja no mira a Euskadi, ni al procés, ni tan sols a ETA, mira de forma exclusiva a les eleccions generals i el rèdit que en pot treure.
13.1.07
Sense unitat
El dia 29 de desembre al vespre era a la tertúlia de COM Ràdio “La nit”. Era l’últim programa de l’any i en Ramon Miravitllas, el presentador ens demanava fer un repàs al més destacat de l’any que estàvem a punt d’acabar.
Els 6 tertulians, representants de cada un dels partits o coalicions presents al Parlament, varem coincidir en senyalar que el fet més destacat era la possibilitat d’acabar definitivament amb la violència a Euskadi. Formulat en termes diferents per cadascú òbviament, però assenyalant al mateix punt.
I el principal desig pel 2007 era la Pau. Jo ho deia amb aquestes mateixes paraules. Per necessitat mental gairebé, com a conseqüència d’una esperança continguda durant els mesos de la treva i empesa també, no puc negar-ho, per les declaracions del propi president del govern espanyol que aquell mateix dia afirmava que l’any vinent les coses estarien millor.
L’endemà al matí, ETA s’encarregava d’enfonsar aquesta barreja de desig i esperança a la T4 de Barajas.
Quinze dies després, encara sota l’efecte de tornar a parlar de víctimes mortals, de famílies que mai podran oblidar el terrorisme i les seves conseqüències, com tots desitgem, la política no és capaç de posar-se d’acord. Millor dit, la manca de política, la ceguesa que provoca una barreja de partidisme, e lectoralisme i afany de protagonisme impedeixen que tots plegats, des de partits, organitzacions i com a ciutadans i ciutadanes sortim al carrer i diguem prou, diguem pau.
El problema és una paraula de més o de menys en la pancarta diuen, i sincerament faria riure la resposta sinó és perquè a les alçades que estem, fa plorar.
Avui molta gent a Madrid i Bilbao sortirà al carrer, altres probablement es quedaran a casa amb recança per no fer-ho, amb el dubte de si és tant terrible demanar que d’una vegada per totes s’acabi ja amb la mort i la por.
I no me’n puc estar de dir també una altra cosa. Aquest dies en els que malauradament es torna a parlar tant del conflicte a Euskadi, del seu origen i recorregut, he sentit en diverses ocasions parlar-ne com la darrera herència del franquisme. Jo no hi estic d’acord. L’existència d’ETA l’any 2006 no és un conflicte del franquisme, és un conflicte de la democràcia, perquè només en un marc democràtic, de respecte per la pluralitat nacional i ideològica de l’Estat i diàleg sense prejudicis ni condicionants partidistes es pot resoldre i és obvi que de moment no ho hem aconseguit.
Els 6 tertulians, representants de cada un dels partits o coalicions presents al Parlament, varem coincidir en senyalar que el fet més destacat era la possibilitat d’acabar definitivament amb la violència a Euskadi. Formulat en termes diferents per cadascú òbviament, però assenyalant al mateix punt.
I el principal desig pel 2007 era la Pau. Jo ho deia amb aquestes mateixes paraules. Per necessitat mental gairebé, com a conseqüència d’una esperança continguda durant els mesos de la treva i empesa també, no puc negar-ho, per les declaracions del propi president del govern espanyol que aquell mateix dia afirmava que l’any vinent les coses estarien millor.
L’endemà al matí, ETA s’encarregava d’enfonsar aquesta barreja de desig i esperança a la T4 de Barajas.
Quinze dies després, encara sota l’efecte de tornar a parlar de víctimes mortals, de famílies que mai podran oblidar el terrorisme i les seves conseqüències, com tots desitgem, la política no és capaç de posar-se d’acord. Millor dit, la manca de política, la ceguesa que provoca una barreja de partidisme, e lectoralisme i afany de protagonisme impedeixen que tots plegats, des de partits, organitzacions i com a ciutadans i ciutadanes sortim al carrer i diguem prou, diguem pau.
El problema és una paraula de més o de menys en la pancarta diuen, i sincerament faria riure la resposta sinó és perquè a les alçades que estem, fa plorar.
Avui molta gent a Madrid i Bilbao sortirà al carrer, altres probablement es quedaran a casa amb recança per no fer-ho, amb el dubte de si és tant terrible demanar que d’una vegada per totes s’acabi ja amb la mort i la por.
I no me’n puc estar de dir també una altra cosa. Aquest dies en els que malauradament es torna a parlar tant del conflicte a Euskadi, del seu origen i recorregut, he sentit en diverses ocasions parlar-ne com la darrera herència del franquisme. Jo no hi estic d’acord. L’existència d’ETA l’any 2006 no és un conflicte del franquisme, és un conflicte de la democràcia, perquè només en un marc democràtic, de respecte per la pluralitat nacional i ideològica de l’Estat i diàleg sense prejudicis ni condicionants partidistes es pot resoldre i és obvi que de moment no ho hem aconseguit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)