23.5.08

Internet i Educació

Escola del segle XIX, Mestres del segle XX i Alumnes del segle XXI

Si divendres passat anava a Sant Boi a parlar de l’efecte d’Internet i en concret els blocs, a la política, avui he anat a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB a la taula de cloenda de les Converses pedagògiques 2008. Enguany amb el títol Educació, Tecnologia i Comunicació.

Per parlar-ne amb propietat m’he deixat aconsellar per l’Ismael Peña, gerent del Campus for Peace de la UOC i expert en TIC, que ahir mateix feia una provocativa conferència a BDigital Global Congress “Estudiants digitals, institucions analògiques, professorat en extinció”

Apunto algunes de les reflexions comentades:

Si parlem de TIC cal fer èmfasi en les T, la I i la C. Tecnologia i estar al dia de les noves eines, però també i sense oblidar que parlem d’INFORMACIÓ i COMUNICACIÓ també. I l’escola ha de posar les bases. És impossible dominar nous llenguatges si no domines el més bàsic (llegir, escriure i expressió oral).

INTERNET canvia COM estudiem (avui la major enciclopèdia per mestres i alumnes és Google!) però també QUÈ estudiem (cal formar en la capacitat crítica o de discernir entre la immensitat d’informació a la xarxa) i COM APRENEM (podem treballar amb alumnes d’altres centres i consultar professors de tot el món!).

Professorat i alumnes utilitzen les TIC però no a l’aula! (El 57% dels alumnes de l’OCDE les utilitza a casa cada dia i només el 3% a l’escola; el 70% del professorat usa el seu correu electrònic...) Es coneix la eina però no s’ensenya a usar-la. La majoria de la gent és autodidacta o aprèn del seu entorn.

De nou em preocupa un tema: la possibilitat de generar noves exclusions i noves diferències. En aquest cas amb l’accés (els alumnes que tenen connexió a casa) i amb la capacitat de cadascú d’espavilar-se sol (no tothom és capaç de ser autodidacta!)

Les alumnes de les converses d’avui ho han resumit amb la frase del principi, molt encertada:

Escola del segle XIX, Mestres del segle XX i Alumnes del segle XXI

22.5.08

Blocs i Política

Divendres 16 de maig la Xarxa Santboiana va organitzar en el marc de l’acabada d’estrenar Festa Major de Sant Boi un debat sobre Blocs i Política.

En una taula la gent de la política (Lourdes Muñoz, Carles Campuzano, Carme Porta i jo mateixa) i al costat en Marc Vidal presentant i en Saül Gordillo, aportant com sempre, idees des de la reflexió.

Algunes idees que van aparèixer:

Els blocs polítics són avui ja una font més d’informació per a interessats i periodistes. Que genera encara més immediatesa, opinió i a vegades (en els anònims) desinformació.

Els blocs no poden solucionar els problemes d’allunyament i descrèdit de la política però són un instrument de la relació entre ciutadà i polític. I no un canal més sinó tota una nova manera d’entendre la política.

Què interessa dels blocs polítics, les opinions personals, la vida de la persona, l'opinió general, els comentaris... Jo t'haig d'admetre que em costa escriure sobre temes personals.

Poden ser també una font de discriminació nova, ja que no tothom hi té accés, ja sigui per falta de connexió (territoris encara sense possibilitat) per manca de confiança (les dones per exemple tenen una presència molt inferior a la xarxa que els homes, menor a la que tenen en la política mateixa) per manca de formació (són noves eines que cal conèixer i aprendre)...

I moltes d’altres que el mateix Saül recull en el seu Bloc. Tot plegat per anar-hi pensant...

14.5.08

Contradiccions

Aquests dies és recurrent que de nou ens preguntin a la gent d’ICV si no tenim contradiccions per estar al Govern. Mostrant preocupació els que ho fan des de la bona fe i amb sordina els que desitjarien veure al partit sumit en un mar de dimissions, desercions i lluites internes a l’estil d’altres forces polítiques.

La resposta sembla evident. Clar que tenim contradiccions. I benvingudes siguin! Només qui té principis i governa en té. Però tenir responsabilitats de govern no és l’element determinant que provoca tensió entre partit i govern, sinó la manera en que s’està a les institucions i la força que s’hi té. I en ICV es combinen dos ingredients per fer un cocktail de difícil digestió: les màximes aspiracions de canviar les coses sent la força minoritària d’un govern de tres.

ICV no en té prou amb haver fet una llei d’habitatge que porta per títol “Llei del DRET a l’habitatge” i que és pionera a l’Estat, no perquè permeti el lloguer forçós de pisos buits després d’oferir totes les alternatives als propietaris, que és una anècdota, sinó perquè posa l’accent en les polítiques i les mesures per a l’accés a l’habitatge, per a que les persones amb més dificultats (joves i persones grans, famílies sense recursos...) accedeixin a un habitatge en condicions. Algú pensa que fer una llei així és senzill? Que és senzill intentar canviar dinàmiques i maneres de fer a tots els agents implicats en la construcció i promoció immobiliàries?

El mateix ha passat amb la gestió de l’aigua. Des de que el Salvador Milà va ser nomenat conseller de Medi Ambient i Habitatge que bona part dels esforços van anar adreçats a redreçar la política de l’aigua. A engegar projectes que transformessin els valors d’una nova cultura de l’aigua en accions concretes. La primera i més dràstica va ser la derogació del PHN, òbviament, que el Govern català va defensar. I la segona la redacció de nous projectes que, aquests sí, obtinguessin el finançament europeu necessari. Les actuacions han estat abastament conegudes i difoses en les darreres setmanes: recuperació de pous, construcció de dessalinitzadores, sistemes de reutilització d’aigües, gestió de la demanda... Tot plegat ja dóna els seus fruits amb la reducció de la demanda i amb nous abastaments d’aigua i malgrat tot la sequera ens ha atrapat.

És contradictori en aquesta situació prendre decisions que no ens agraden? Ho seria si no s’hagués fet tot l’anterior. Però la principal responsabilitat del govern és garantir un subministrament d’aigua a tota la ciutadania. Seria un argument terrible contra totes les mesures anteriorment citades i contra la nova cultura de l’aigua si finalment hi hagués restriccions en les llars.

Potser algú altre davant de la mateixa situació estaria temptat a no prendre una decisió impopular, a mirar cap a una altra banda i a esperar que plogui. A mi, no m’agradaria que algú així em governés.