9.9.09

Inici de curs i Diada

Encara no som a la Diada i les vacances ja semblen llunyanes. Aquest inici de curs promet ser intens per l’allau de temes que convé abordar necessariament o pels col·locats a les agendes de forma intencionada i perquè la remor del principal problema del país, la crisi econòmica, continua sent una remor però no un clam, com hauria.

Aquest inici de curs hem d’estar atents a la Grip A i la gestió de l’alarma, més que de la malaltia, de moment. Sembla que hem d’estar en permanent espera d’una sentència del TC sobre l’Estatut que digui el que digui no és benvinguda perquè no hauria d’haver existit mai. I ara hem de legislar corre cuita sobre prostitució, quan alguns fa anys que ho demanem com a única via per lluitar contra l’explotació i l’esclavatge més lucratiu i impune del segle XX i XXI.

Tindrem temps d’anar parlant de tots aquests temes i ben aviat de traduir-los en confrontació política i ideològica en el proper debat de política general que hi haurà els dies 29 i 30 de setembre i l’1 d’octubre.

Però aquesta és la setmana de la Diada. Des de que Pasqual Maragall accedí a la presidència de la Generalitat primer i Jose Montilla després, que els actes institucionals de la Diada tenen un aire ben diferent. La defensa del nostre autogovern a través de tot el procés de l’Estatut (elaboració, negociació, finançament i sentència) ha estat present cada any, però també la voluntat de trobar un marc més enllà de la reivindicació catalana institucional als actes. Enguany aquest marc és la Mediterrània. Amb aquesta intenció una de les actuacions previstes pel divendres és la de la cantant Noa (israeliana) amb l’orquestra àrab de Barcelona. Em sembla un error.

La cantant, havia estat una de les poques veus a favor de la pau i el diàleg a Orient que sortien del mateix Israel, però durant els sagnants bombardejos a Gaza del gener passat, va enviar una carta oberta als Palestins on va deixar clar es seu suport a l’atac de l’exèrcit israelià. Entre altres, molts catalans li van demanar que rectifiqués aquestes paraules quan va venir a Barcelona a actuar al Palau de la Música al mes de febrer. Ara li tornaran a dir el dia 11. La idea d’unir veus àrabs i palestines en l’acte de la Diada és encertada, però hi altres artistes israelians que haurien pogut participar amb aquest objectiu i que tenen un clar compromís real amb la pau.

Hem de poder dir clarament que no val ser imparcial en una guerra, mentre hi ha civils que pateixen bombardejos, bloquejos, aïllament o violència per a cada un dels actes quotidians de la seva vida. Això és el que passa a Gaza per anar a l’escola, al metge, a comprar pa a l’altra banda del mur o a buscar aigua. Una violència molt superior i constant a la que també pateixen altres pobles i ciutadans de la Mediterrània, també israelians, clar, també denunciable. Per tot això convé no oblidar-los ni el dia 11 ni mentre la seva situació continuï.

Amb Palestina la Cor, la Diada també.