La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general. És morir lliure.
Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.
JOAN MARGARIT
29.7.10
Intenstitat fins el darrer dia
No us puc negar que aquest mes de juliol ha estat molt llarg. Molt llarg i molt intens.
Probablement he viscut dels millor i dels pitjors moments de la meva vida parlamentària. I ho explico.
Dels pitjors arran de la comissió d’investigació del cas Palau. Els que heu anat seguint una mica les intervencions, les sessions... us ho podeu imaginar. Dia rere dia, amb una compareixença o amb un document arribat des dels actuals gestors de l’Orfeó, amb un CD còpia dels ordinadors del Palau... Hem anat posant evidències en allò que podien ser sospites.
Estem davant del cas de corrupció més evident de la nostra democràcia. Més de 35 milions d’euros (uns 5.840 milions de pessetes) que suposadament s’invertien en el Palau de la Música, que durant anys havien d’estar dedicats a la cultura catalana i que s’han fos. I en gran part, sabem on i com han anat a parar. Estan en mans de Millet i Montull i han servit per eixugar els deutes del Partit per la Independència de Colom, per pagar a la Fundació de Convergència o per pagar a empreses que mai han treballat pel Palau i que es dediquen, entre altres coses, a organitzar actes electorals i a enviar propaganda electoral, per CiU.
Fa molta ràbia. Jo vull fer política sense que sembli que tothom és igual. Sense la sospita de que el que fan uns, ho fan tots. Avui hem pogut aprovar al Parlament resolucions en la línia de disposar de més control, de més garanties pel diner públic... però la millor de les garanties, tal i com diu el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya al final del seu informe, és l’honestedat del servidor públic.
Tot el material de la comissió, tot, anirà al jutjat i a Fiscalia, la comissió ja ha fet tot el que estava a les seves mans.
Per contra, aquests darrers dies també hem viscut un dia màgic. L’aprovació de la ILP per abolir els braus a Catalunya. És una gran notícia per moltes raons però jo en poso en valor dues.
Una. Aquesta és la primera ILP que s’aprova al Parlament amb la nova llei, des de que es permet als promotors intervenir i decidir en el tràmit parlamentari. Sovint s’acusa al Parlament i les institucions de no escoltar la gent, de no entendre la ciutadania... doncs bé, aquesta vegada, la petició de la gent ha entrat al Parlament, ha parlat i ha convençut. En un exercici de desplegament d’arguments digne de les millors democràcies, tant per uns com per altres. I en un exercici de democràcia i llibertat.
I dues. Prohibir torturar un animal no és restringir cap llibertat, és fer-nos millors com a país. Puc entendre la gent que és aficionada als Toros, no ho comparteixo, però entenc que es sentin dolguts. Però haurien d’entendre, que eradicar el maltractament animal com a espectacle forma part d’allò que ja ens defineix com a societat. Sovint es parla de fenòmens que il•lustren els valors d’una societat, a Catalunya exhibim els Castellers, el top en les donacions d’òrgans o en les adopcions internacionals, per definir el caràcter de la societat catalana actual. Ara podem mostrar també que hem estat capaços de senyalar el camí en una actitud, que com deia Gandhi, ens fa més civilitzats.
Gandhi: La grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden ser jutjats per la manera en la que tracta als seus animals.
Probablement he viscut dels millor i dels pitjors moments de la meva vida parlamentària. I ho explico.
Dels pitjors arran de la comissió d’investigació del cas Palau. Els que heu anat seguint una mica les intervencions, les sessions... us ho podeu imaginar. Dia rere dia, amb una compareixença o amb un document arribat des dels actuals gestors de l’Orfeó, amb un CD còpia dels ordinadors del Palau... Hem anat posant evidències en allò que podien ser sospites.
Estem davant del cas de corrupció més evident de la nostra democràcia. Més de 35 milions d’euros (uns 5.840 milions de pessetes) que suposadament s’invertien en el Palau de la Música, que durant anys havien d’estar dedicats a la cultura catalana i que s’han fos. I en gran part, sabem on i com han anat a parar. Estan en mans de Millet i Montull i han servit per eixugar els deutes del Partit per la Independència de Colom, per pagar a la Fundació de Convergència o per pagar a empreses que mai han treballat pel Palau i que es dediquen, entre altres coses, a organitzar actes electorals i a enviar propaganda electoral, per CiU.
Fa molta ràbia. Jo vull fer política sense que sembli que tothom és igual. Sense la sospita de que el que fan uns, ho fan tots. Avui hem pogut aprovar al Parlament resolucions en la línia de disposar de més control, de més garanties pel diner públic... però la millor de les garanties, tal i com diu el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya al final del seu informe, és l’honestedat del servidor públic.
Tot el material de la comissió, tot, anirà al jutjat i a Fiscalia, la comissió ja ha fet tot el que estava a les seves mans.
Per contra, aquests darrers dies també hem viscut un dia màgic. L’aprovació de la ILP per abolir els braus a Catalunya. És una gran notícia per moltes raons però jo en poso en valor dues.
Una. Aquesta és la primera ILP que s’aprova al Parlament amb la nova llei, des de que es permet als promotors intervenir i decidir en el tràmit parlamentari. Sovint s’acusa al Parlament i les institucions de no escoltar la gent, de no entendre la ciutadania... doncs bé, aquesta vegada, la petició de la gent ha entrat al Parlament, ha parlat i ha convençut. En un exercici de desplegament d’arguments digne de les millors democràcies, tant per uns com per altres. I en un exercici de democràcia i llibertat.
I dues. Prohibir torturar un animal no és restringir cap llibertat, és fer-nos millors com a país. Puc entendre la gent que és aficionada als Toros, no ho comparteixo, però entenc que es sentin dolguts. Però haurien d’entendre, que eradicar el maltractament animal com a espectacle forma part d’allò que ja ens defineix com a societat. Sovint es parla de fenòmens que il•lustren els valors d’una societat, a Catalunya exhibim els Castellers, el top en les donacions d’òrgans o en les adopcions internacionals, per definir el caràcter de la societat catalana actual. Ara podem mostrar també que hem estat capaços de senyalar el camí en una actitud, que com deia Gandhi, ens fa més civilitzats.
Gandhi: La grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden ser jutjats per la manera en la que tracta als seus animals.
8.6.10
Agitat 8 de juny
Dia de vaga a la funció pública i de manifestació massiva a Barcelona contra unes retallades del Govern central que a banda de l’impacte en el poder adquisitiu dels treballadors i treballadores públics, el pitjor que té, és que els assenyala com a culpables de la situació de crisi econòmica.
L’Estat del Benestar està en perill si es qüestiona la universalitat dels serveis (accés a tothom sense pagament que diferenciï els que poden i els que no) i la seva qualitat (que es garanteix sobretot amb la feina dels treballadors i treballadores).
Alhora, al Parlament aprovàvem les compareixences que han de donar llum i veu a les irregularitats detectades en el Palau de la Música i acabar aclarint perquè la Fundació de Convergència Democràtica en treia diners, destinats inicialment a la Fundació i l’orfeó. Hem d’esbrinar perquè els diners del Palau van servir per pagar els deutes del Partit per la Independència i esbrinar també si: Finalment caldrà saber què ha fallat per a que durant anys el Millet i la colla de delinqüents que l’ajudaven poguessin robar durant anys.
I al matí la Mesa del Parlament ha resolt sobre dues peticions de consulta presentades a partir de la llei de consultes per via de Referèndum. La primera, presentada el 14 de maig amb la pregunta: “Està d’acord en què la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea”. La Mesa ho ha desestimat per unanimitat per considerar que està fora de l’abast d’una consulta permesa per la llei.
En el segon cas, la proposta presentada el 25 de maig enquadra la pregunta en el marc d’una iniciativa en el Parlament, diu: “Per tal que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per fer efectiva la voluntat popular ¿Està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?
Aquesta s’ha admès a tràmit. Són iguals? No. La diferència és que la primera clarament està fora de les competències de la Generalitat i la segona, toti que no ho vulgui semblar..... proposa una consulta per a que el Parlament iniciï un procediment de canvi de la Constitució (modificació constitucional per via autonòmica).
Dia de vaga a la funció pública i de manifestació massiva a Barcelona contra unes retallades del Govern central que a banda de l’impacte en el poder adquisitiu dels treballadors i treballadores públics, el pitjor que té, és que els assenyala com a culpables de la situació de crisi econòmica.
L’Estat del Benestar està en perill si es qüestiona la universalitat dels serveis (accés a tothom sense pagament que diferenciï els que poden i els que no) i la seva qualitat (que es garanteix sobretot amb la feina dels treballadors i treballadores).
Alhora, al Parlament aprovàvem les compareixences que han de donar llum i veu a les irregularitats detectades en el Palau de la Música i acabar aclarint perquè la Fundació de Convergència Democràtica en treia diners, destinats inicialment a la Fundació i l’orfeó. Hem d’esbrinar perquè els diners del Palau van servir per pagar els deutes del Partit per la Independència i esbrinar també si: Finalment caldrà saber què ha fallat per a que durant anys el Millet i la colla de delinqüents que l’ajudaven poguessin robar durant anys.
I al matí la Mesa del Parlament ha resolt sobre dues peticions de consulta presentades a partir de la llei de consultes per via de Referèndum. La primera, presentada el 14 de maig amb la pregunta: “Està d’acord en què la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea”. La Mesa ho ha desestimat per unanimitat per considerar que està fora de l’abast d’una consulta permesa per la llei.
En el segon cas, la proposta presentada el 25 de maig enquadra la pregunta en el marc d’una iniciativa en el Parlament, diu: “Per tal que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per fer efectiva la voluntat popular ¿Està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?
Aquesta s’ha admès a tràmit. Són iguals? No. La diferència és que la primera clarament està fora de les competències de la Generalitat i la segona, toti que no ho vulgui semblar..... proposa una consulta per a que el Parlament iniciï un procediment de canvi de la Constitució (modificació constitucional per via autonòmica).
1.6.10
DECLARACIÓ DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
1 de juny de 2010
El Parlament de Catalunya manifesta la seva ferma condemna per la violació de les més elementals normes de Dret internacional, Drets Humans i Dret internacional humanitari en l'atac de l'exèrcit d'Israel a la Flota per la Llibertat, un comboi internacional de nou vaixells amb 750 persones (amb la participació de cooperants catalans) i 10.000 tones d'ajuda humanitària que pretenia trencar el bloqueig israelià i entrar a la franja de Gaza per donar assistència a la població palestina. Més enllà que l'abordatge s'hagi comès en aigües internacionals, controlat per Israel, i de que no sapiguem en aquests moments tot l’abast de l’incident, l'ús desproporcionat de la força armada contra la població civil, interna o internacional, suposa una flagrant violació del Dret internacional.
El Parlament de Catalunya dóna suport i fa seva, la declaració de Nacions Unides respecte la situació produïda en front de les costes de Gaza, així com les altres resolucions aprovades fins ara sobre el conflicte israelo-palestí.
1 de juny de 2010
El Parlament de Catalunya manifesta la seva ferma condemna per la violació de les més elementals normes de Dret internacional, Drets Humans i Dret internacional humanitari en l'atac de l'exèrcit d'Israel a la Flota per la Llibertat, un comboi internacional de nou vaixells amb 750 persones (amb la participació de cooperants catalans) i 10.000 tones d'ajuda humanitària que pretenia trencar el bloqueig israelià i entrar a la franja de Gaza per donar assistència a la població palestina. Més enllà que l'abordatge s'hagi comès en aigües internacionals, controlat per Israel, i de que no sapiguem en aquests moments tot l’abast de l’incident, l'ús desproporcionat de la força armada contra la població civil, interna o internacional, suposa una flagrant violació del Dret internacional.
El Parlament de Catalunya dóna suport i fa seva, la declaració de Nacions Unides respecte la situació produïda en front de les costes de Gaza, així com les altres resolucions aprovades fins ara sobre el conflicte israelo-palestí.
28.4.10
Contra el racisme i la xenofòbia (II)
"Primer vingueren a buscar els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista. Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l'altra. Després vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi"
(1945, Martin Niemoeller (pastor protestant, 1892-1984). Erròniament atribuïda a Bertol Brecht).
(1945, Martin Niemoeller (pastor protestant, 1892-1984). Erròniament atribuïda a Bertol Brecht).
Contra el racisme i la xenofòbia
(text per la pregunta al President de la Generalitat en la sessió de control del 28 d'abril) La crisi econòmica té un impacte directe en les persones més febles de la nostra societat, els barris més populars i posa també en tensió els serveis públics i els drets socials. Es generen situacions de desigualtat creixent, que afavoreixen una fractura de la convivència i on la intolerància cultural o religiosa, es barregen i atien el racisme i la xenofòbia. Ho veiem arreu d’Europa i Catalunya no és un oasi en aquesta qüestió. El darrer dels exemples ens l’ha brindat el PP a Badalona, però no és l’únic. L’arribada de persones de fora, la gestió de la diferència... certament poden portar problemes sinó ho afrontem de forma clara, però és evident que la immigració genera oportunitats. Pels que arriben i pels que hi érem. Perquè el problema no és la immigració, sinó pobresa. El problema no és l’immigrant sinó el delinqüent. I no fer aquesta distinció, és xenofòbia. Els drets s’han de garantir per tothom, com els deures. També el dret a la seguretat. A passejar tranquil pel teu barri, però també a no ser explotat pel color de la teva pell. Dret a no patir per si l’ajuda que necessites et tocarà però també a no ser discriminat en l’accés a aquestes ajudes. Exigir aquesta igualtat de drets i deures ens permetrà continuar sent una societat cohesionada, com fins ara. I que ningú s’equivoqui. Aquesta defensa no és bonisme. El que no pot fer l’esquerra és justificar o permetre, mirant cap a una altra banda el racisme. Abandonant els principis que li són propis. El de la igualtat, el de la justícia, el de la protecció del més feble. Perquè igual que hi ha un racisme destraler i violent, també hi ha el racisme de saló, que mira cap a una altra banda, quan el primer actua. Per això hem dut el fulletó del PP als tribunals, perquè el nostre codi penal tipifica l’incitació a l’odi com a delicte. I celebrem també que el Govern estudiï la possibilitat de presentar una querella. Avui a Catalunya hem fet un pas endavant amb l’aprovació de la Llei d’Acollida que és un fet pioner a l’Estat, com ho va ser el Pacte Nacional per la Immigració. El govern ha d’entomar de cara l’arribada de persones nouvingudes, com a oportunitat, però també amb els riscos que pot suposar. I no deixar passar ni un intent de fractura de la convivència.
17.3.10
En Francesc Pané, diputat d'ICV-EUiA per Lleida, amb qui estic compartint la comissió de cultura em retreu que tingui tant abandonat el meu blog. Té raó, i no és l'únic que m'ho. Ho sento, però no arribo a tot. Per fer moltes coses se n'ha de saber o dormir poc. I jo sóc "poc sistemàtica" (que és una manera de dir desendreçada) i m'agrada dormir...
Al gra.
Que m'ho poso de nou a l'agenda.
(tot plegat era una excusa per penjar l'adreça del blog del Francesc)
Al gra.
Que m'ho poso de nou a l'agenda.
(tot plegat era una excusa per penjar l'adreça del blog del Francesc)
15.1.10
La tragèdia d’Haití era evitable
El drama a Haití, amb el centenar de milers de víctimes, persones desaparegudes i tantes vides destrossades és evitable. No el terratrèmol certament, però sí les seves conseqüències.
I el que ens hauria de desesperar no és només la tragèdia humanitària i econòmica d’un desastre natural imprevisible sinó que arriba a una població que passa gana, que no té Estat ni govern, en el sentit d’institucions capaces de representar la ciutadania i resoldre els problemes i les necessitats de la convivència i la vida en comunitat.
Una població que ja vivia amb la presència de forces internacionals sota el barret de les Nacions Unides i també que rebia ajuda internacional (òbviament insuficient, en quantitat però sobretot en contingut).
Ara cal ajudar a les persones, segur. La immediatesa reclama la urgència d’atenció mèdica (medicaments sí, però també atenció psicològica per superar el drama) i ajuda a la reconstrucció de les infraestructures bàsiques (potabilització i abastament d’aigua, subministrament energètic, distribució aliments...).
Però la millor ajuda de l’endemà és contribuir a la construcció d’una democràcia amb drets polítics i socials. Bastir el país amb institucions al servei de la gent, eradicar la fam i el desgovern només és possible si abans s’ha acabat amb la corrupció, la inseguretat (ni policia, ni justícia eficaces) i l’espoli sistemàtic del país.
Avui les societats occidentals demostrem tota la compassió pels haitians, i la traduïm en solidaritat i ajuda. Però el dia que algun d’ells decideixi que vol marxar del seu país i buscar una vida digne a algun altre lloc del món.... serà a ulls de la nostra legislació un immigrant il·legal més.
I el que ens hauria de desesperar no és només la tragèdia humanitària i econòmica d’un desastre natural imprevisible sinó que arriba a una població que passa gana, que no té Estat ni govern, en el sentit d’institucions capaces de representar la ciutadania i resoldre els problemes i les necessitats de la convivència i la vida en comunitat.
Una població que ja vivia amb la presència de forces internacionals sota el barret de les Nacions Unides i també que rebia ajuda internacional (òbviament insuficient, en quantitat però sobretot en contingut).
Ara cal ajudar a les persones, segur. La immediatesa reclama la urgència d’atenció mèdica (medicaments sí, però també atenció psicològica per superar el drama) i ajuda a la reconstrucció de les infraestructures bàsiques (potabilització i abastament d’aigua, subministrament energètic, distribució aliments...).
Però la millor ajuda de l’endemà és contribuir a la construcció d’una democràcia amb drets polítics i socials. Bastir el país amb institucions al servei de la gent, eradicar la fam i el desgovern només és possible si abans s’ha acabat amb la corrupció, la inseguretat (ni policia, ni justícia eficaces) i l’espoli sistemàtic del país.
Avui les societats occidentals demostrem tota la compassió pels haitians, i la traduïm en solidaritat i ajuda. Però el dia que algun d’ells decideixi que vol marxar del seu país i buscar una vida digne a algun altre lloc del món.... serà a ulls de la nostra legislació un immigrant il·legal més.
13.12.09
Estimada Aminatou
Demà seré a Lanzarote per veure l'Aminetu Haidar. Hi vaig amb altres dones diputades i defensores dels drets humans. M'agradaria poder-li llegir aquestes paraules:
Estimada Aminatou, no estàs sola.
Avui, com a dones i defensores dels drets humans volem seure al teu costat i mostrar-te la nostra solidaritat. Volem manifestar-te que ens admira la fermesa de les teves conviccions i els teus ideals, i que ens espanta que la indiferència d’uns i el cinisme d’altres puguin ser tant sords davant el teu clam.
La paraula és la primera i la última de les armes de la lluita no violenta. La paraula i el gest. I el teu és un gest radical, valent i audaç que posa en perill tornar a tenir el que més estimes: la teva llibertat, el teu poble, els teus fills.
La teva perseverança és el crit silenciós de milers de sahrauís als campaments i als territoris ocupats que clamen per tornar a la seva terra i viure-hi en pau des de fa ja masses anys. El teu somriure afeblit d’aquests dies és la única llum d’esperança que han rebut entre tant oblit.
Per això et volem veure forta de nou, a El Aiún de nou, alçant desafiant la teva veu i el teu somriure, defensant el dret a viure a la teva terra, amb la teva gent, amb dignitat i en llibertat.
Per això exigim al Govern del Marroc que et deixi tornar i exigim al Govern espanyol que trobi les vies per fer-ho possible.
Estimada Aminatou, no estàs sola.
Avui, com a dones i defensores dels drets humans volem seure al teu costat i mostrar-te la nostra solidaritat. Volem manifestar-te que ens admira la fermesa de les teves conviccions i els teus ideals, i que ens espanta que la indiferència d’uns i el cinisme d’altres puguin ser tant sords davant el teu clam.
La paraula és la primera i la última de les armes de la lluita no violenta. La paraula i el gest. I el teu és un gest radical, valent i audaç que posa en perill tornar a tenir el que més estimes: la teva llibertat, el teu poble, els teus fills.
La teva perseverança és el crit silenciós de milers de sahrauís als campaments i als territoris ocupats que clamen per tornar a la seva terra i viure-hi en pau des de fa ja masses anys. El teu somriure afeblit d’aquests dies és la única llum d’esperança que han rebut entre tant oblit.
Per això et volem veure forta de nou, a El Aiún de nou, alçant desafiant la teva veu i el teu somriure, defensant el dret a viure a la teva terra, amb la teva gent, amb dignitat i en llibertat.
Per això exigim al Govern del Marroc que et deixi tornar i exigim al Govern espanyol que trobi les vies per fer-ho possible.
15.10.09
President Companys
Ahir mateix, el conseller de relacions institucionals, Joan Saura i el ministre de justícia del govern espanyol, Francisco Caamaño, entregaven a la néta de Lluis Companys la declaració de reparació del President afusellat, aprovada pel Govern espanyol.
Un acte necessari, però que arriba després de tant de temps! L'any 2009!
Som un país de memòria reprimida i repressora a vegades. La desmemòria i la negació del record i l’homenatge als que formen part del nostre passat, predecessors de la nostra democràcia i de les nostres lluites, ha estat una eina de repressió, de sometiment, de por i de combat a la nostra consciència col·lectiva i com a poble.
Ho anem esmenant mica en mica. I aquest Govern amb el recolzament del Parlament, el primer, ja que per primera vegada en aquest país desmemoriat tenim una política pública de memòria històrica. Recordo quan d'això la dreta a Catalunya en va dir "revisionisme històric".
Aquesta mateixa setmana, dimecres, recordàvem de nou, aquest cop a l’Ajuntament de Barcelona en el centenari de l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. Laïcitat, coeducació, racionalitat i lluita contra els dogmes i la ignorància. Aquests eren, entre altres, els arguments i les conviccions de Ferrer i Guàrdia. Tant present, tant oblidat.
I ho vàrem fer de nou ahir al vespre, al Palau Sant Jordi, en un multitudinari acte d’homenatge als represaliats pel franquisme, organitzat pel Govern de la Generalitat a través del Memorial Democràtic. Els hi devem, per fer possible amb la seva vida, molts fins a perdre-la, la nostra llibertat present. Per això el seu homenatge no pot ser patrimoni només d'uns. Ahir al Sant Jordi hi havia de ser tothom, totes les ideologies i no hi eren.
Ni els represaliats, ni el President Companys necessiten que els restituïm l’honor, perquè no els hi han pogut prendre mai, però la nostra democràcia sí que exigeix que l’anul·lació del seu judici, sigui la primera de totes les sentències franquistes dictades per tribunals declarats ja, il·legítims. Qui ha de restituir el seu honor, en tot cas, és la justícia espanyola.
La llei de la memòria històrica i la perseverança del Govern ens han portat fins aquí, però només la nul·litat d'aquells judicis que eren excuses per assassinar pot ser l'objectiu final.
Un acte necessari, però que arriba després de tant de temps! L'any 2009!
Som un país de memòria reprimida i repressora a vegades. La desmemòria i la negació del record i l’homenatge als que formen part del nostre passat, predecessors de la nostra democràcia i de les nostres lluites, ha estat una eina de repressió, de sometiment, de por i de combat a la nostra consciència col·lectiva i com a poble.
Ho anem esmenant mica en mica. I aquest Govern amb el recolzament del Parlament, el primer, ja que per primera vegada en aquest país desmemoriat tenim una política pública de memòria històrica. Recordo quan d'això la dreta a Catalunya en va dir "revisionisme històric".
Aquesta mateixa setmana, dimecres, recordàvem de nou, aquest cop a l’Ajuntament de Barcelona en el centenari de l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. Laïcitat, coeducació, racionalitat i lluita contra els dogmes i la ignorància. Aquests eren, entre altres, els arguments i les conviccions de Ferrer i Guàrdia. Tant present, tant oblidat.
I ho vàrem fer de nou ahir al vespre, al Palau Sant Jordi, en un multitudinari acte d’homenatge als represaliats pel franquisme, organitzat pel Govern de la Generalitat a través del Memorial Democràtic. Els hi devem, per fer possible amb la seva vida, molts fins a perdre-la, la nostra llibertat present. Per això el seu homenatge no pot ser patrimoni només d'uns. Ahir al Sant Jordi hi havia de ser tothom, totes les ideologies i no hi eren.
Ni els represaliats, ni el President Companys necessiten que els restituïm l’honor, perquè no els hi han pogut prendre mai, però la nostra democràcia sí que exigeix que l’anul·lació del seu judici, sigui la primera de totes les sentències franquistes dictades per tribunals declarats ja, il·legítims. Qui ha de restituir el seu honor, en tot cas, és la justícia espanyola.
La llei de la memòria històrica i la perseverança del Govern ens han portat fins aquí, però només la nul·litat d'aquells judicis que eren excuses per assassinar pot ser l'objectiu final.
9.9.09
Inici de curs i Diada
Encara no som a la Diada i les vacances ja semblen llunyanes. Aquest inici de curs promet ser intens per l’allau de temes que convé abordar necessariament o pels col·locats a les agendes de forma intencionada i perquè la remor del principal problema del país, la crisi econòmica, continua sent una remor però no un clam, com hauria.
Aquest inici de curs hem d’estar atents a la Grip A i la gestió de l’alarma, més que de la malaltia, de moment. Sembla que hem d’estar en permanent espera d’una sentència del TC sobre l’Estatut que digui el que digui no és benvinguda perquè no hauria d’haver existit mai. I ara hem de legislar corre cuita sobre prostitució, quan alguns fa anys que ho demanem com a única via per lluitar contra l’explotació i l’esclavatge més lucratiu i impune del segle XX i XXI.
Tindrem temps d’anar parlant de tots aquests temes i ben aviat de traduir-los en confrontació política i ideològica en el proper debat de política general que hi haurà els dies 29 i 30 de setembre i l’1 d’octubre.
Però aquesta és la setmana de la Diada. Des de que Pasqual Maragall accedí a la presidència de la Generalitat primer i Jose Montilla després, que els actes institucionals de la Diada tenen un aire ben diferent. La defensa del nostre autogovern a través de tot el procés de l’Estatut (elaboració, negociació, finançament i sentència) ha estat present cada any, però també la voluntat de trobar un marc més enllà de la reivindicació catalana institucional als actes. Enguany aquest marc és la Mediterrània. Amb aquesta intenció una de les actuacions previstes pel divendres és la de la cantant Noa (israeliana) amb l’orquestra àrab de Barcelona. Em sembla un error.
La cantant, havia estat una de les poques veus a favor de la pau i el diàleg a Orient que sortien del mateix Israel, però durant els sagnants bombardejos a Gaza del gener passat, va enviar una carta oberta als Palestins on va deixar clar es seu suport a l’atac de l’exèrcit israelià. Entre altres, molts catalans li van demanar que rectifiqués aquestes paraules quan va venir a Barcelona a actuar al Palau de la Música al mes de febrer. Ara li tornaran a dir el dia 11. La idea d’unir veus àrabs i palestines en l’acte de la Diada és encertada, però hi altres artistes israelians que haurien pogut participar amb aquest objectiu i que tenen un clar compromís real amb la pau.
Hem de poder dir clarament que no val ser imparcial en una guerra, mentre hi ha civils que pateixen bombardejos, bloquejos, aïllament o violència per a cada un dels actes quotidians de la seva vida. Això és el que passa a Gaza per anar a l’escola, al metge, a comprar pa a l’altra banda del mur o a buscar aigua. Una violència molt superior i constant a la que també pateixen altres pobles i ciutadans de la Mediterrània, també israelians, clar, també denunciable. Per tot això convé no oblidar-los ni el dia 11 ni mentre la seva situació continuï.
Amb Palestina la Cor, la Diada també.
Aquest inici de curs hem d’estar atents a la Grip A i la gestió de l’alarma, més que de la malaltia, de moment. Sembla que hem d’estar en permanent espera d’una sentència del TC sobre l’Estatut que digui el que digui no és benvinguda perquè no hauria d’haver existit mai. I ara hem de legislar corre cuita sobre prostitució, quan alguns fa anys que ho demanem com a única via per lluitar contra l’explotació i l’esclavatge més lucratiu i impune del segle XX i XXI.
Tindrem temps d’anar parlant de tots aquests temes i ben aviat de traduir-los en confrontació política i ideològica en el proper debat de política general que hi haurà els dies 29 i 30 de setembre i l’1 d’octubre.
Però aquesta és la setmana de la Diada. Des de que Pasqual Maragall accedí a la presidència de la Generalitat primer i Jose Montilla després, que els actes institucionals de la Diada tenen un aire ben diferent. La defensa del nostre autogovern a través de tot el procés de l’Estatut (elaboració, negociació, finançament i sentència) ha estat present cada any, però també la voluntat de trobar un marc més enllà de la reivindicació catalana institucional als actes. Enguany aquest marc és la Mediterrània. Amb aquesta intenció una de les actuacions previstes pel divendres és la de la cantant Noa (israeliana) amb l’orquestra àrab de Barcelona. Em sembla un error.
La cantant, havia estat una de les poques veus a favor de la pau i el diàleg a Orient que sortien del mateix Israel, però durant els sagnants bombardejos a Gaza del gener passat, va enviar una carta oberta als Palestins on va deixar clar es seu suport a l’atac de l’exèrcit israelià. Entre altres, molts catalans li van demanar que rectifiqués aquestes paraules quan va venir a Barcelona a actuar al Palau de la Música al mes de febrer. Ara li tornaran a dir el dia 11. La idea d’unir veus àrabs i palestines en l’acte de la Diada és encertada, però hi altres artistes israelians que haurien pogut participar amb aquest objectiu i que tenen un clar compromís real amb la pau.
Hem de poder dir clarament que no val ser imparcial en una guerra, mentre hi ha civils que pateixen bombardejos, bloquejos, aïllament o violència per a cada un dels actes quotidians de la seva vida. Això és el que passa a Gaza per anar a l’escola, al metge, a comprar pa a l’altra banda del mur o a buscar aigua. Una violència molt superior i constant a la que també pateixen altres pobles i ciutadans de la Mediterrània, també israelians, clar, també denunciable. Per tot això convé no oblidar-los ni el dia 11 ni mentre la seva situació continuï.
Amb Palestina la Cor, la Diada també.
2.7.09
Visca la terra! Mori el mal Govern!
Avui ha estat un dia de Ple decebedor i esperançador alhora.
Decebedor perquè la ILP de transgènics ha iniciat i acabat el tràmit parlamentari. Perquè és decebedor que un tema tant “de país” tant important per la nostra salut, el nostre camp i els nostres pagesos, pel futur de la nostra agricultura hagi arribat al Parlament a instàncies de la ciutadania i el Parlament hagi decidit que no cal continuar el debat.
Però esperançador alhora. Per la gent que l’ha presentat. Per gent com l’Alexis Inglada que ha fet una intervenció brillant en el Ple defensant la pagesia, la modernitat i el futur... però sense transgènics.
Com en Gerard Batalla (en vaga de fam des de fa 4 dies) o l’Albert Serra... o tants altres que han impulsat la ILP. La nostra democràcia necessita saber casar millor la democràcia representativa i la participació. Avui en teníem una oportunitat i no ens en hem sortit.
No és casual doncs, que la comissió promotora marxés de la sala al crit de “Visca la terra! Mori el mal govern!” . També era el crit dels segadors durant el Corpus de Sang de 1640.
Decebedor perquè la ILP de transgènics ha iniciat i acabat el tràmit parlamentari. Perquè és decebedor que un tema tant “de país” tant important per la nostra salut, el nostre camp i els nostres pagesos, pel futur de la nostra agricultura hagi arribat al Parlament a instàncies de la ciutadania i el Parlament hagi decidit que no cal continuar el debat.
Però esperançador alhora. Per la gent que l’ha presentat. Per gent com l’Alexis Inglada que ha fet una intervenció brillant en el Ple defensant la pagesia, la modernitat i el futur... però sense transgènics.
Com en Gerard Batalla (en vaga de fam des de fa 4 dies) o l’Albert Serra... o tants altres que han impulsat la ILP. La nostra democràcia necessita saber casar millor la democràcia representativa i la participació. Avui en teníem una oportunitat i no ens en hem sortit.
No és casual doncs, que la comissió promotora marxés de la sala al crit de “Visca la terra! Mori el mal govern!” . També era el crit dels segadors durant el Corpus de Sang de 1640.
29.6.09
ILP Transgènics
Ahir era a la manifestació organitzada per SOM LO QUE SEMBREM contra els transgènics a Catalunya. ICV hi era, amb EUiA, com hi érem a la manifestació estatal.
Des d’ICV defensem una Catalunya lliure de transgènics i la ILP presentada amb més de 100.000 signatures al darrere és una oportunitat excel·lent per fer un debat en el Parlament d’allò que preocupa a la ciutadania.
Per contra del que a alguns pretenen instal·lar, el debat sobre els transgènics no és un debat tècnic ni científic, tot i que és cert que cal una informació mínima necessària i un coneixement bàsic sobre l’ús i les conseqüències dels productes modificats genèticament per poder plantejar el debat. Però el tema de fons és el model de producció de la nostra agricultura, és un tema plenament ciutadà, on hi tenen veu els productors i també els consumidors i consumidores. Té futur el camp català competint amb la seva producció en quantitat amb la resta de països productors? Tenim dret a conèixer quines modificacions han patit els productes que arriben a la nostra taula i com s'han alterat les seves condicions naturals? Podem decidir sobre la diversitat natural dels nostres cultius o hem d'apostar per un únic model de cultiu productivista? O és precisament la qualitat que dóna entre altres l’agricultura ecològica el que permetrà al nostre camp ser competitiu.
La no regulació de l’ús de transgènics a Catalunya és, de facto, un terreny abonat per la seva extensió i ha provocat que Catalunya sigui, després d'Aragó, la comunitat amb més blat de moro transgèncis de tota Europa! I a la pràcitica, impossibilita que es pugui conrear blat de moro ecològic.
Aquet és un debat existent als països europeus. Itàlia i França no han autoritzat mai encara cap cultiu. A Espanya, Balears, Canàries o el País Basc s’han declarat regions lliures de transgènics. És un debat present a la nostra agricultura però del que la ciutadania no en podrà dir res. Quan la ILP ofereix aquesta possibilitat, l’esmena de rebuig de PP, CiU i PSC farà impossible el debat en el Parlament.
I encara algú s’estranya de la incomprensió cap a la política institucional i la desafecció ciutadana?
Jo sóc signant de la ILP, jo el dijous votaré en contra de les esmenes a la totalitat. Però jo previsiblement perdré la votació. Què els haig de dir als altres 100.000 signants?
Des d’ICV defensem una Catalunya lliure de transgènics i la ILP presentada amb més de 100.000 signatures al darrere és una oportunitat excel·lent per fer un debat en el Parlament d’allò que preocupa a la ciutadania.
Per contra del que a alguns pretenen instal·lar, el debat sobre els transgènics no és un debat tècnic ni científic, tot i que és cert que cal una informació mínima necessària i un coneixement bàsic sobre l’ús i les conseqüències dels productes modificats genèticament per poder plantejar el debat. Però el tema de fons és el model de producció de la nostra agricultura, és un tema plenament ciutadà, on hi tenen veu els productors i també els consumidors i consumidores. Té futur el camp català competint amb la seva producció en quantitat amb la resta de països productors? Tenim dret a conèixer quines modificacions han patit els productes que arriben a la nostra taula i com s'han alterat les seves condicions naturals? Podem decidir sobre la diversitat natural dels nostres cultius o hem d'apostar per un únic model de cultiu productivista? O és precisament la qualitat que dóna entre altres l’agricultura ecològica el que permetrà al nostre camp ser competitiu.
La no regulació de l’ús de transgènics a Catalunya és, de facto, un terreny abonat per la seva extensió i ha provocat que Catalunya sigui, després d'Aragó, la comunitat amb més blat de moro transgèncis de tota Europa! I a la pràcitica, impossibilita que es pugui conrear blat de moro ecològic.
Aquet és un debat existent als països europeus. Itàlia i França no han autoritzat mai encara cap cultiu. A Espanya, Balears, Canàries o el País Basc s’han declarat regions lliures de transgènics. És un debat present a la nostra agricultura però del que la ciutadania no en podrà dir res. Quan la ILP ofereix aquesta possibilitat, l’esmena de rebuig de PP, CiU i PSC farà impossible el debat en el Parlament.
I encara algú s’estranya de la incomprensió cap a la política institucional i la desafecció ciutadana?
Jo sóc signant de la ILP, jo el dijous votaré en contra de les esmenes a la totalitat. Però jo previsiblement perdré la votació. Què els haig de dir als altres 100.000 signants?
19.1.09
Quan el futbol educa
Divendres 16 començàvem les compareixences de la Llei d’Educació. Dotze organitzacions (CCOO, UGT, USTEC, PIMEC, FMC, ACM, IEC...) es van posicionar sobre la llei.
M’ha donat voltes tot el cap de setmana una reflexió de la Montserrat Ros, Secretària General de la Federació d’Ensenyament de CCOO que ens feia parar atenció sobre els missatges contradictoris que reben nens i nenes dins i fora de l’escola. Venia a dir (sense ser literal): A l’escola parlem d’esforç, intentem explicar els nens i nenes que per aprendre s’han d’esforçar, treballar, que les coses costen i cal anar avançant... però a vegades el món de fora no ajuda i sovint emet missatges totalment contradictoris. “Si vols ho tens” és un eslògan publicitari de La Caixa que dóna un missatge totalment contrari a l’anterior. I això passa sovint.
El diumenge al vespre veia el partit del Barça amb el meu fill. Un partit esplèndid, ple de jugades, gols, amb golejada culé i rematant una primera volta històrica. La cara del meu fill s’il·luminava cada vegada que en Messi agafava la pilota i iniciava d’una d’aquelles jugades que és possible que et porti al cel (futbolístic). I saltava veient els seus herois, els seus referents, els homes amb els que s’emmiralla... perquè ell, que té 6 anys, de gran vol ser futbolista!
Molts són els debats i evidències de la influència que l’esport i el futbol especialment, tenen en els nens i nenes. Doncs haig de reconèixer que a mi el partit del diumenge, em va ajudar a educar el meu fill.
Li vaig poder explicar que malgrat la impotència que probablement sentien els jugadors que estaven perdent, no van recórrer a segar les cames dels davanters, que el joc del partit va ser net i així ha de ser. Vaig fer-li veure l’abraçada d’Eto’o a Juan Rodríguez, migcampista que va substituir Aranzubia expulsat, volent dir :”Noi, jo havia de marcar, però no és culpa teva, em sap greu”, i que això forma part de la noblesa dels bons jugadors, dels millors jugadors. Vaig poder fer-li notar que durant els darrers 5 minuts semblava ben bé i crec no equivocar-me, que els jugadors del Barça van intentar no fer cap jugada d’atac, el Barça ja guanyava per 5 a 0 i l’altre equip no tenia porter. Fins i tot l’àrbitre va fer córrer el temps més ràpid per acabar el partit i acabar amb una situació incòmode per tothom.
El meu fill va aprendre de patac què vol dir esportivitat, noblesa, què vol dir saber guanyar i respecte per l’adversari, què vol dir treball d’equip, què vol dir que el resultat no ho és tot, que també importa el com i no només el què, ... i quan a l’escola n’hi tornin a parlar, ell sabrà que es refereixen a allò que fan els seus Eto’o, Messi i Xavis admirats.
El diumenge al vespre el meu fill va rebre una lliçó perquè jo mirava el televisor al seu costat, i sobretot perquè aquells que ell admira es van comptar amb molta “educació”.
Sembla evident que a la Llei d’Educació no podrem parlar de l’actitud dels jugadors de futbol tot i la seva feina educadora (o deseducadora) ... però quina llàstima, no?
De moment, però, gràcies a tots els que vareu fer possible aquell partit.
M’ha donat voltes tot el cap de setmana una reflexió de la Montserrat Ros, Secretària General de la Federació d’Ensenyament de CCOO que ens feia parar atenció sobre els missatges contradictoris que reben nens i nenes dins i fora de l’escola. Venia a dir (sense ser literal): A l’escola parlem d’esforç, intentem explicar els nens i nenes que per aprendre s’han d’esforçar, treballar, que les coses costen i cal anar avançant... però a vegades el món de fora no ajuda i sovint emet missatges totalment contradictoris. “Si vols ho tens” és un eslògan publicitari de La Caixa que dóna un missatge totalment contrari a l’anterior. I això passa sovint.
El diumenge al vespre veia el partit del Barça amb el meu fill. Un partit esplèndid, ple de jugades, gols, amb golejada culé i rematant una primera volta històrica. La cara del meu fill s’il·luminava cada vegada que en Messi agafava la pilota i iniciava d’una d’aquelles jugades que és possible que et porti al cel (futbolístic). I saltava veient els seus herois, els seus referents, els homes amb els que s’emmiralla... perquè ell, que té 6 anys, de gran vol ser futbolista!
Molts són els debats i evidències de la influència que l’esport i el futbol especialment, tenen en els nens i nenes. Doncs haig de reconèixer que a mi el partit del diumenge, em va ajudar a educar el meu fill.
Li vaig poder explicar que malgrat la impotència que probablement sentien els jugadors que estaven perdent, no van recórrer a segar les cames dels davanters, que el joc del partit va ser net i així ha de ser. Vaig fer-li veure l’abraçada d’Eto’o a Juan Rodríguez, migcampista que va substituir Aranzubia expulsat, volent dir :”Noi, jo havia de marcar, però no és culpa teva, em sap greu”, i que això forma part de la noblesa dels bons jugadors, dels millors jugadors. Vaig poder fer-li notar que durant els darrers 5 minuts semblava ben bé i crec no equivocar-me, que els jugadors del Barça van intentar no fer cap jugada d’atac, el Barça ja guanyava per 5 a 0 i l’altre equip no tenia porter. Fins i tot l’àrbitre va fer córrer el temps més ràpid per acabar el partit i acabar amb una situació incòmode per tothom.
El meu fill va aprendre de patac què vol dir esportivitat, noblesa, què vol dir saber guanyar i respecte per l’adversari, què vol dir treball d’equip, què vol dir que el resultat no ho és tot, que també importa el com i no només el què, ... i quan a l’escola n’hi tornin a parlar, ell sabrà que es refereixen a allò que fan els seus Eto’o, Messi i Xavis admirats.
El diumenge al vespre el meu fill va rebre una lliçó perquè jo mirava el televisor al seu costat, i sobretot perquè aquells que ell admira es van comptar amb molta “educació”.
Sembla evident que a la Llei d’Educació no podrem parlar de l’actitud dels jugadors de futbol tot i la seva feina educadora (o deseducadora) ... però quina llàstima, no?
De moment, però, gràcies a tots els que vareu fer possible aquell partit.
14.1.09
Declaració d’ICV davant l’assetjament polític, econòmic i mediàtic
ICV, en coalició amb EUiA és un partit d’esquerra verda nacional. És un partit català, d’esquerres, ecologista, feminista, pacifista i europeista.
La nostra opció estratègica és que a Catalunya les esquerres governin a les institucions. Als seus ajuntaments i òbviament al govern de la Generalitat.
Però la nostra opció no és governar per fer-hi qualsevol cosa, a qualsevol preu. Sinó per desenvolupar-hi polítiques transformadores, per modernitzar socialment i ecològica el nostre país. Per millorar la vida de la gent, especialment d’aquelles persones amb menys recursos i més vulnerables. La vida d’aquells que no poden agafar un telèfon i canviar una llei.
Nosaltres treballem les nostres polítiques i propostes amb la societat, perquè creiem que la participació social, la implicació de la ciutadania fa millorar la gestió pública.
Volem governar i prendre decisions des del rigor tècnic, des de la modernització del país i les polítiques. A vegades sent pioners, com en la política de participació del Govern (premiada per la UNESCO) o al desenvolupar mesures de la nova cultura de la l’aigua des de Medi Ambient. En altres ocasions, aprenent del que fan societats o governs més avançats en alguns temes, com en l’experiència d’anar a 80 km/h implantada amb èxit a tants països del nostre entorn europeu.
A ICV només sabem governar des de la defensa dels nostres valors i conviccions.
Ho fem quan el nostre president, avui Conseller, assisteix a una manifestació a favor de la Pau a Palestina. Exercint un dret que tants anys va costar d’assolir en aquest país, com és el dret a manifestar-se. En Joan Saura era a la manifestació per principis i per ètica.
Ho fem quan defensem la reducció de la contaminació, la qualitat de l’aire i la vida de la gent per sobre d’interessos polítics, econòmics o mediàtics.
Anar a 80 km/h produeix menys emissions de partícules contaminants que anar a 120km/h. De dia i de nit, en una carretera plena o buida.
La velocitat variable té avals tècnics, referents europeus, no som el primer país en instaurar-lo i a més es demostra eficaç per millorar la qualitat de l’aire, la circulació i també per reduir accidents i morts a les carreteres.
La mesura no és un capritx d’un conseller o d’un govern, sinó una mesura eficaç per salvar la vida a la gent.
Aquesta actitud del Grup parlamentari, dels nostres membres al govern i a les institucions, té com a resposta directa un assetjament polític i mediàtic que avui arriba a quotes que no podíem ni imaginar en el nostre país. Amb titulars que creiem que la maduresa política i democràtica a Catalunya ens evitaria veure, amb comentaris més propis de l’acarnissament personal que de la discrepància política o ideològica. Actituds que hem vist arreu de l’estat espanyol on qualsevol cosa val per derrotar l’enemic però que no creiem possibles a Catalunya.
Malgrat aquest assetjament que pretén que ICV deixi de ser el que és o deixi de defensar les seves conviccions i valors a les institucions quan governa els puc anunciar que no cedirem a aquestes pressions de grups d’interès polítics, econòmics i mediàtics per molts titulars que ens facin.
Nosaltres no canviarem bons titulars a canvi de les nostres conviccions. Seguirem defensant les nostres propostes amb arguments polítics i d’autoritat per molta demagògia i populisme amb el que se’ns ataqui.
ICV, en coalició amb EUiA és un partit d’esquerra verda nacional. És un partit català, d’esquerres, ecologista, feminista, pacifista i europeista.
La nostra opció estratègica és que a Catalunya les esquerres governin a les institucions. Als seus ajuntaments i òbviament al govern de la Generalitat.
Però la nostra opció no és governar per fer-hi qualsevol cosa, a qualsevol preu. Sinó per desenvolupar-hi polítiques transformadores, per modernitzar socialment i ecològica el nostre país. Per millorar la vida de la gent, especialment d’aquelles persones amb menys recursos i més vulnerables. La vida d’aquells que no poden agafar un telèfon i canviar una llei.
Nosaltres treballem les nostres polítiques i propostes amb la societat, perquè creiem que la participació social, la implicació de la ciutadania fa millorar la gestió pública.
Volem governar i prendre decisions des del rigor tècnic, des de la modernització del país i les polítiques. A vegades sent pioners, com en la política de participació del Govern (premiada per la UNESCO) o al desenvolupar mesures de la nova cultura de la l’aigua des de Medi Ambient. En altres ocasions, aprenent del que fan societats o governs més avançats en alguns temes, com en l’experiència d’anar a 80 km/h implantada amb èxit a tants països del nostre entorn europeu.
A ICV només sabem governar des de la defensa dels nostres valors i conviccions.
Ho fem quan el nostre president, avui Conseller, assisteix a una manifestació a favor de la Pau a Palestina. Exercint un dret que tants anys va costar d’assolir en aquest país, com és el dret a manifestar-se. En Joan Saura era a la manifestació per principis i per ètica.
Ho fem quan defensem la reducció de la contaminació, la qualitat de l’aire i la vida de la gent per sobre d’interessos polítics, econòmics o mediàtics.
Anar a 80 km/h produeix menys emissions de partícules contaminants que anar a 120km/h. De dia i de nit, en una carretera plena o buida.
La velocitat variable té avals tècnics, referents europeus, no som el primer país en instaurar-lo i a més es demostra eficaç per millorar la qualitat de l’aire, la circulació i també per reduir accidents i morts a les carreteres.
La mesura no és un capritx d’un conseller o d’un govern, sinó una mesura eficaç per salvar la vida a la gent.
Aquesta actitud del Grup parlamentari, dels nostres membres al govern i a les institucions, té com a resposta directa un assetjament polític i mediàtic que avui arriba a quotes que no podíem ni imaginar en el nostre país. Amb titulars que creiem que la maduresa política i democràtica a Catalunya ens evitaria veure, amb comentaris més propis de l’acarnissament personal que de la discrepància política o ideològica. Actituds que hem vist arreu de l’estat espanyol on qualsevol cosa val per derrotar l’enemic però que no creiem possibles a Catalunya.
Malgrat aquest assetjament que pretén que ICV deixi de ser el que és o deixi de defensar les seves conviccions i valors a les institucions quan governa els puc anunciar que no cedirem a aquestes pressions de grups d’interès polítics, econòmics i mediàtics per molts titulars que ens facin.
Nosaltres no canviarem bons titulars a canvi de les nostres conviccions. Seguirem defensant les nostres propostes amb arguments polítics i d’autoritat per molta demagògia i populisme amb el que se’ns ataqui.
29.9.08
El debat de demà
Seguint el fil del cap de setmana (ciutadania, política, participació....) vull comentar el Debat de Política General.
Demà comença al Parlament el debat parlamentari que ha d'orientar la política de la Generalitat en els propers mesos. Bé de fet comença avui a la tarda. El Parlament, o sigui els Grups parlamentaris i al capdavant els seus portaveus i les seves portaveus, té l’oportunitat de fer un debat que de debò prepari i esperoni el Govern i al seu President pel proper any, o bé de fer un debat de política-ficció.
En un moment de crisi econòmica ja instal·lada, amb la incertesa de la negociació del finançament català encara per aclarir, convé que des de la política es donin missatges de responsabilitat, és a dir de que som capaços de trobar diagnòstics i acordar solucions plegats i no culpant-nos els uns als altres. Convé que la política sàpiga oferir solucions que vagin més enllà de la immediatesa i que es prenguin decisions pensant en el futur i no només en tapar forats, convé que s’aprofiti la crisi per prendre decisions estructurals necessàries.
El Parlament té demà l’oportunitat d’acostar-se una mica més a les inquietuds dels catalans i catalanes i de fer-ho de manera entenedora. La premsa també té els propers dies un repte, saber traslladar els missatges que de debò es donin en el Ple i no només els que ofereixin un titular més cridaner perquè sigui el fons i les idees i no només la picabaralla el que arribi al carrer.
Serem capaços tots plegats?
Demà comença al Parlament el debat parlamentari que ha d'orientar la política de la Generalitat en els propers mesos. Bé de fet comença avui a la tarda. El Parlament, o sigui els Grups parlamentaris i al capdavant els seus portaveus i les seves portaveus, té l’oportunitat de fer un debat que de debò prepari i esperoni el Govern i al seu President pel proper any, o bé de fer un debat de política-ficció.
En un moment de crisi econòmica ja instal·lada, amb la incertesa de la negociació del finançament català encara per aclarir, convé que des de la política es donin missatges de responsabilitat, és a dir de que som capaços de trobar diagnòstics i acordar solucions plegats i no culpant-nos els uns als altres. Convé que la política sàpiga oferir solucions que vagin més enllà de la immediatesa i que es prenguin decisions pensant en el futur i no només en tapar forats, convé que s’aprofiti la crisi per prendre decisions estructurals necessàries.
El Parlament té demà l’oportunitat d’acostar-se una mica més a les inquietuds dels catalans i catalanes i de fer-ho de manera entenedora. La premsa també té els propers dies un repte, saber traslladar els missatges que de debò es donin en el Ple i no només els que ofereixin un titular més cridaner perquè sigui el fons i les idees i no només la picabaralla el que arribi al carrer.
Serem capaços tots plegats?
27.9.08
People and politics
- Durant un procés participatiu per decidir sobre aspectes concrets d’una comunitat poden aparèixer conflictes irresolubles,interessos contradictoris entre si... qui decideix aleshores si no hi ha consens?
- Com relacionem les decisions preses en un procés participatiu amb el sistema tradicional de presa de decisions de les democràcies participatives?
- Més important que tenir estratègies per la participació (experiències concretes....) és construir una cultura participativa (actitud de tothom, posar en valor que val la pena l’esforç...)
- Les noves tecnologies i els instruments que ens ofereixen (Webs, correu electrònic, blocs, Facebook...) poden ajudar a augmentar la qualitat de la nostra democràcia però difícilment ens ajudaran a incrementar la quantitat de gent que segueix o coneix l’activitat política.
Totes aquestes preguntes i reflexions estan sorgint del treball que durant tres dies es fa en en el marc d’una trobada del projecte People and Politics.
People and Politics és un projecte en el que participen 6 organitzacions de diversos països europeus (Noruega, Dinamarca, Suècia, Hongria, Romania i Catalunya ) totes elles vinculades a la participació ciutadana. L’objectiu principal és intercanviar experiències i bones pràctiques en participació ciutadana, aprendre tècniques i recursos per dinamitzar grups, comunitats, col·lectius... que permetin millor contacte, comunicació i intercanvi entre els ciutadans i ciutadanes i els seus representants.
A Catalunya és la Fundació Desenvolupament Comunitari la que coordina el grup de treball local que agrupa entitats i institucions i la que ha considerat interessant que entre la delegació catalana hi hagi també una diputada.
Enmig de la trobada és difícil pair totes les idees i dubtes que venen al cap, però sí em queda una idea molt clara: en les nostres societats complexes (per la diversitat de la gent, per la diversitat d’interessos...) es poden prendre decisions sense comptar amb l’opinió de la gent, però és impossible un bon govern (unes bones polítiques, prendre bones decisions en definitiva) si no és comptant amb la gent (que conegui, opini i decideixi, per responsabilitzar-se, també).
10.7.08
Vergonya
Vergonyant és la imatge, no per reptida menys tràgica de persones arribant en pastera a les costes europees a punt de morir. Indigna pensar que la nostra reacció a aquest allau és el tancament de fronteres i aixecar murs més alts.
I no és un problema del paper dels nostres representants ni dels nostres governants, és un problema ètic i de justícia de la societat europea. Especialment dels ciutadans i ciutadanes que amb el nostre comportament (laboral, de consum, electoral...) permetem situacions com l'arribada de la pastera d'aquesta matinada.
Algú ha fet l'exercici de veure els nens que es queden pel camí amb la pell blanca i el cabell ros? Alehores tots els resorts de les nostres societats benestants s'accionarien per protegir els drets dels menors i de la infància, però sembla que no som capaços s'exigir el mateix si els nens que apareixen són negres i van despullats. No té drets aquesta infància?
Una bon exercici de la pràctica política és intentar posar-se en el lloc de l'altre. A mi m'és molt fàcil col·locar-me en el lloc d'una mare que intenta el millor pels seus fills, però em costa molt explicar al meu fill que si fos africana fer això podria voler dir arriscar la seva vida.
La foto és d'una nena senegalesa que m'envia la Mòncia Solé, del projecte de la Fundació Guné. Desitjaria per ella que pugués triar el seu futur sense jugar-se la vida.
23.5.08
Internet i Educació
Escola del segle XIX, Mestres del segle XX i Alumnes del segle XXI
Si divendres passat anava a Sant Boi a parlar de l’efecte d’Internet i en concret els blocs, a la política, avui he anat a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB a la taula de cloenda de les Converses pedagògiques 2008. Enguany amb el títol Educació, Tecnologia i Comunicació.
Per parlar-ne amb propietat m’he deixat aconsellar per l’Ismael Peña, gerent del Campus for Peace de la UOC i expert en TIC, que ahir mateix feia una provocativa conferència a BDigital Global Congress “Estudiants digitals, institucions analògiques, professorat en extinció”
Apunto algunes de les reflexions comentades:
Si parlem de TIC cal fer èmfasi en les T, la I i la C. Tecnologia i estar al dia de les noves eines, però també i sense oblidar que parlem d’INFORMACIÓ i COMUNICACIÓ també. I l’escola ha de posar les bases. És impossible dominar nous llenguatges si no domines el més bàsic (llegir, escriure i expressió oral).
INTERNET canvia COM estudiem (avui la major enciclopèdia per mestres i alumnes és Google!) però també QUÈ estudiem (cal formar en la capacitat crítica o de discernir entre la immensitat d’informació a la xarxa) i COM APRENEM (podem treballar amb alumnes d’altres centres i consultar professors de tot el món!).
Professorat i alumnes utilitzen les TIC però no a l’aula! (El 57% dels alumnes de l’OCDE les utilitza a casa cada dia i només el 3% a l’escola; el 70% del professorat usa el seu correu electrònic...) Es coneix la eina però no s’ensenya a usar-la. La majoria de la gent és autodidacta o aprèn del seu entorn.
De nou em preocupa un tema: la possibilitat de generar noves exclusions i noves diferències. En aquest cas amb l’accés (els alumnes que tenen connexió a casa) i amb la capacitat de cadascú d’espavilar-se sol (no tothom és capaç de ser autodidacta!)
Les alumnes de les converses d’avui ho han resumit amb la frase del principi, molt encertada:
Escola del segle XIX, Mestres del segle XX i Alumnes del segle XXI
Si divendres passat anava a Sant Boi a parlar de l’efecte d’Internet i en concret els blocs, a la política, avui he anat a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB a la taula de cloenda de les Converses pedagògiques 2008. Enguany amb el títol Educació, Tecnologia i Comunicació.
Per parlar-ne amb propietat m’he deixat aconsellar per l’Ismael Peña, gerent del Campus for Peace de la UOC i expert en TIC, que ahir mateix feia una provocativa conferència a BDigital Global Congress “Estudiants digitals, institucions analògiques, professorat en extinció”
Apunto algunes de les reflexions comentades:
Si parlem de TIC cal fer èmfasi en les T, la I i la C. Tecnologia i estar al dia de les noves eines, però també i sense oblidar que parlem d’INFORMACIÓ i COMUNICACIÓ també. I l’escola ha de posar les bases. És impossible dominar nous llenguatges si no domines el més bàsic (llegir, escriure i expressió oral).
INTERNET canvia COM estudiem (avui la major enciclopèdia per mestres i alumnes és Google!) però també QUÈ estudiem (cal formar en la capacitat crítica o de discernir entre la immensitat d’informació a la xarxa) i COM APRENEM (podem treballar amb alumnes d’altres centres i consultar professors de tot el món!).
Professorat i alumnes utilitzen les TIC però no a l’aula! (El 57% dels alumnes de l’OCDE les utilitza a casa cada dia i només el 3% a l’escola; el 70% del professorat usa el seu correu electrònic...) Es coneix la eina però no s’ensenya a usar-la. La majoria de la gent és autodidacta o aprèn del seu entorn.
De nou em preocupa un tema: la possibilitat de generar noves exclusions i noves diferències. En aquest cas amb l’accés (els alumnes que tenen connexió a casa) i amb la capacitat de cadascú d’espavilar-se sol (no tothom és capaç de ser autodidacta!)
Les alumnes de les converses d’avui ho han resumit amb la frase del principi, molt encertada:
Escola del segle XIX, Mestres del segle XX i Alumnes del segle XXI
22.5.08
Blocs i Política
Divendres 16 de maig la Xarxa Santboiana va organitzar en el marc de l’acabada d’estrenar Festa Major de Sant Boi un debat sobre Blocs i Política.
En una taula la gent de la política (Lourdes Muñoz, Carles Campuzano, Carme Porta i jo mateixa) i al costat en Marc Vidal presentant i en Saül Gordillo, aportant com sempre, idees des de la reflexió.
Algunes idees que van aparèixer:
Els blocs polítics són avui ja una font més d’informació per a interessats i periodistes. Que genera encara més immediatesa, opinió i a vegades (en els anònims) desinformació.
Els blocs no poden solucionar els problemes d’allunyament i descrèdit de la política però són un instrument de la relació entre ciutadà i polític. I no un canal més sinó tota una nova manera d’entendre la política.
Què interessa dels blocs polítics, les opinions personals, la vida de la persona, l'opinió general, els comentaris... Jo t'haig d'admetre que em costa escriure sobre temes personals.
Poden ser també una font de discriminació nova, ja que no tothom hi té accés, ja sigui per falta de connexió (territoris encara sense possibilitat) per manca de confiança (les dones per exemple tenen una presència molt inferior a la xarxa que els homes, menor a la que tenen en la política mateixa) per manca de formació (són noves eines que cal conèixer i aprendre)...
I moltes d’altres que el mateix Saül recull en el seu Bloc. Tot plegat per anar-hi pensant...
En una taula la gent de la política (Lourdes Muñoz, Carles Campuzano, Carme Porta i jo mateixa) i al costat en Marc Vidal presentant i en Saül Gordillo, aportant com sempre, idees des de la reflexió.
Algunes idees que van aparèixer:
Els blocs polítics són avui ja una font més d’informació per a interessats i periodistes. Que genera encara més immediatesa, opinió i a vegades (en els anònims) desinformació.
Els blocs no poden solucionar els problemes d’allunyament i descrèdit de la política però són un instrument de la relació entre ciutadà i polític. I no un canal més sinó tota una nova manera d’entendre la política.
Què interessa dels blocs polítics, les opinions personals, la vida de la persona, l'opinió general, els comentaris... Jo t'haig d'admetre que em costa escriure sobre temes personals.
Poden ser també una font de discriminació nova, ja que no tothom hi té accés, ja sigui per falta de connexió (territoris encara sense possibilitat) per manca de confiança (les dones per exemple tenen una presència molt inferior a la xarxa que els homes, menor a la que tenen en la política mateixa) per manca de formació (són noves eines que cal conèixer i aprendre)...
I moltes d’altres que el mateix Saül recull en el seu Bloc. Tot plegat per anar-hi pensant...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)