Un dels temes recorrents en aquesta campanya del Referèndum per l’Estatut és recordar la negociació del text en el Congrés i fer-ho com si només des de la banda catalana s’haguessin fet cessions en el procés.
Només el Parlament català tenia un text, això és cert, però les “línies roges” del PSOE havien estat anunciades i anàvem avisats! El text finalment resultant està molt més aprop de l’aprovat el 30 de setembre que de les fronteres que teòricament no traspassaríem.
Com exemple només cal anar a les hemeroteques i recordar el mes de juny de l’any passat, quan el PSC va presentar una proposta al Parlament per compactar el Títol de competències. Aleshores el PSOE va ser molt clar: el sistema utilitzat pel blindatge de competències a l’Estatut no era acceptable (la descripció detallada de cada apartat i la definició per part de l’Estatut del que és exclusiu, compartit o executiu, bàsicament). El nou Estatut que votarem el dia 18 de juny manté el mateix sistema i en la negociació s’han modificat només competències concretes (algunes pactades a fora del text i recentment, com la gestió de ports i aeroports d’interès general) però no el sistema en si.
També destacats dirigents del PSOE asseguraven que el terme Nació només era aplicable a Espanya (ara es reconeix Catalunya com a Nació al Preàmbul) i que era del tot inacceptable la menció als símbols nacionals propis de Catalunya o als drets històrics. El nou Estatut estableix en l’article 5 que l’autogovern de Catalunya es fonamenta també en els seus drets històrics i l’article 8.1 reconeix com a símbols nacionals de Catalunya la bandera, la festa i l’himne.
Hem negociat l’Estatut, evidentment, aquestes eren les regles del joc, fer veure que es jugava una altra partida només pot generar confusió primer i frustració després. És aquesta l’estratègia d’ERC pel 19 de juny? El nou Estatut representa un avenç fonamental en reconeixement nacional, capacitat d’autogovern, estableix un nou sistema de finançament i juntament amb el procés engegat a Euskadi marca l’inici d’una nova etapa a nivell de la configuració de l’Estat espanyol.
El PP ho té clar i no li tremola el pols ni la consciència quan de forma no ja frívola sinó insultant s’atreveix a barrejar ETA amb l’Estatut o ara la Sra. Aguirre a comparar la situació del PP a Catalunya amb la persecució dels jueus a l’Alemanya nazi. Encara és hora que els feixistes espanyols demanin perdó a casa nostra per les barbaritats comeses.
Només un sí rotund els farà callar el dia 18.
15.5.06
He tornat
És tal la velocitat informativa i la successió de notícies polítiques que arriben amb cascada que he d’admetre que m’ha estat difícil reaccionar durant les darreres setmanes. Totes les disculpes perquè tot i que ja vaig advertir que no garantia ser-hi sempre, últimament no hi he estat gens.
Fins aviat.
Fins aviat.
Verds
No és la culminació de res sinó l’inici de moltes coses. L’entrada d’ICV com a membre del partit verd europeu per unanimitat és la ratificació del que la gent d’ICV estem treballant des de fa temps als ajuntaments, al Parlament, al Congrés i més recentment al govern català.
L’ecologisme polític a Catalunya ja no és una opció residual o extraparlamentària com passa a bona part de l’Estat espanyol, i alhora només es pot entendre des d’una opció radicalment transformadora des del punt de vista de l’esquerra. El pensament dominant al nostre país imposa la falsa equació de creixement econòmic com a sinònim de creixement i acumulació (més ciment, més asfalt, més Kw) i s’entossudeix a basar la competitivitat de la nostra indústria i la nostra economia en els costos laborals (acomiadaments flexibles, salaris baixos, temporalitat...).
El canvis en el sistema de producció només poden ser impulsats des de canvis de mentalitat empresarial, social i també política i avui només ICV assumeix aquest repte, perquè el canvi requereix una doble òptica, creixement sostenible i justícia social, no hipotecar el futur, no condemnar les condicions de vida del present, més verd, més roig.
Només com a mostra, atura't a pensar com es pot entendre que Navarra generi més energia eòlica que Catalunya o que la tecnologia puntera en plaques solars sigui alemanya i no catalana? Enlloc d’aquests debats alguns encara ens volen fer creure que ser modern és fer centrals nuclears!
La pertinença al Partit Verd Europeu ens ajudarà a construir discurs i alternatives i segur que a crear nous debats però també ens obliga a mantenir-hi el nostre perfil nacional (som l’únic partit no Estatal membre de ple dret juntament amb els escocesos i el cas belga) transformador (per no renunciar a la nostra herència i militància d’esquerres) i alternatiu ("arrossegant" el Partit Verd a espais com el Fòrum Social Mundial on la presència dels verds fins ara és escassa)
L’ecologisme polític a Catalunya ja no és una opció residual o extraparlamentària com passa a bona part de l’Estat espanyol, i alhora només es pot entendre des d’una opció radicalment transformadora des del punt de vista de l’esquerra. El pensament dominant al nostre país imposa la falsa equació de creixement econòmic com a sinònim de creixement i acumulació (més ciment, més asfalt, més Kw) i s’entossudeix a basar la competitivitat de la nostra indústria i la nostra economia en els costos laborals (acomiadaments flexibles, salaris baixos, temporalitat...).
El canvis en el sistema de producció només poden ser impulsats des de canvis de mentalitat empresarial, social i també política i avui només ICV assumeix aquest repte, perquè el canvi requereix una doble òptica, creixement sostenible i justícia social, no hipotecar el futur, no condemnar les condicions de vida del present, més verd, més roig.
Només com a mostra, atura't a pensar com es pot entendre que Navarra generi més energia eòlica que Catalunya o que la tecnologia puntera en plaques solars sigui alemanya i no catalana? Enlloc d’aquests debats alguns encara ens volen fer creure que ser modern és fer centrals nuclears!
La pertinença al Partit Verd Europeu ens ajudarà a construir discurs i alternatives i segur que a crear nous debats però també ens obliga a mantenir-hi el nostre perfil nacional (som l’únic partit no Estatal membre de ple dret juntament amb els escocesos i el cas belga) transformador (per no renunciar a la nostra herència i militància d’esquerres) i alternatiu ("arrossegant" el Partit Verd a espais com el Fòrum Social Mundial on la presència dels verds fins ara és escassa)
27.3.06
L’orgull de ser d’ICV
Ja n’hi ha prou.
Durant més de dos anys des d’ICV hem estat defensant amb ungles i dents i explicant a tothom que ens ha volgut sentir, la necessitat de consolidar aquesta coalició de govern d’esquerres per a transformar el país. Només amb la pluralitat de les forces polítiques de l’esquerra catalana és possible tirar endavant polítiques valentes i de transformació (com la futura llei d’habitatge, com el pacte per l’educació, com l’obligació als metges de la sanitat pública de treballar més hores) i de fer-ho mentre es proposa a l’Estat un projecte d’Estatut que obre en canal l’Estat de les Autonomies, la seva organització política i institucional i el seu sistema de finançament.
I aquest govern ho ha fet alhora integrant-hi a CiU, el principal partit de l’oposició, que m’atreviria a dir que per davant de l’Estatut (que en el seu moment ja es van comprometre a no tocar davant del PP, per mantenir-se en el Govern) té com a objectiu prioritari fer caure el govern català.
Cap altre combinació de govern ho pot fer possible. Jo ho tinc clar. I molta gent d’esquerres del nostre país també. Però no tot s’hi val.
A banda del què, compte també el com i d’ençà del 14 de desembre de 2003 (Acord del Tinell) un ensurt darrera un altre cobreix la feina del govern. La pluralitat és rica i garanteix un govern més representatiu de la societat, la discrepància és sana i vacuna contra el dogmatisme, però tenen els canals on expressar-se en un govern de coalició. La immaduresa, es una altre cosa, confondre la responsabilitat i càrrec en el govern com a altaveu del partit, o directament contradir els acords del govern no haurien de formar part del bagatge del tripartit.
Avui algú em deia que ICV ha fet massa bondat durant aquests dos anys llargs. Segur que n’hem fet i en seguirem fent, perquè el bé a guanyar està per sobre del que volem per nosaltres o del que vol el nostre partit, el bé és una societat més justa i per tant més lliure.
Durant més de dos anys des d’ICV hem estat defensant amb ungles i dents i explicant a tothom que ens ha volgut sentir, la necessitat de consolidar aquesta coalició de govern d’esquerres per a transformar el país. Només amb la pluralitat de les forces polítiques de l’esquerra catalana és possible tirar endavant polítiques valentes i de transformació (com la futura llei d’habitatge, com el pacte per l’educació, com l’obligació als metges de la sanitat pública de treballar més hores) i de fer-ho mentre es proposa a l’Estat un projecte d’Estatut que obre en canal l’Estat de les Autonomies, la seva organització política i institucional i el seu sistema de finançament.
I aquest govern ho ha fet alhora integrant-hi a CiU, el principal partit de l’oposició, que m’atreviria a dir que per davant de l’Estatut (que en el seu moment ja es van comprometre a no tocar davant del PP, per mantenir-se en el Govern) té com a objectiu prioritari fer caure el govern català.
Cap altre combinació de govern ho pot fer possible. Jo ho tinc clar. I molta gent d’esquerres del nostre país també. Però no tot s’hi val.
A banda del què, compte també el com i d’ençà del 14 de desembre de 2003 (Acord del Tinell) un ensurt darrera un altre cobreix la feina del govern. La pluralitat és rica i garanteix un govern més representatiu de la societat, la discrepància és sana i vacuna contra el dogmatisme, però tenen els canals on expressar-se en un govern de coalició. La immaduresa, es una altre cosa, confondre la responsabilitat i càrrec en el govern com a altaveu del partit, o directament contradir els acords del govern no haurien de formar part del bagatge del tripartit.
Avui algú em deia que ICV ha fet massa bondat durant aquests dos anys llargs. Segur que n’hem fet i en seguirem fent, perquè el bé a guanyar està per sobre del que volem per nosaltres o del que vol el nostre partit, el bé és una societat més justa i per tant més lliure.
27.2.06
UN FÒRUM QUE MIRA LA POLÍTICA
Ara fa un mes erem a Caracas.
Juntament amb Bamako (Mali) ha estat la seu del VI Fòrum Social Mundial, la trobada global i anual de resistències i alternatives a una globalització entesa només des dels mercats i els guanys econòmics, que al 2006 s’ha descentralitzat per primer cop. Completarà la triple seu Karachi (Pakistan) si un altre terratrèmol (sísmic, polític o militar) noho impedeix.
Una de les incògnites al portar la VIa edició a Veneçuela era fins a quin punt es tenyia del chavisme que es respira per Caracas. La maduresa del FSM s’ha demostrat perquè és massa divers i complex perquè una sola veu el tapi, tot i l’entusiasme que els seguidors del president Chávez demostren a la primera ocasió que poden. Però avui, el Fòrum ja no és només aquell espai de resistència que neix com a contrapoder a la cimera de Davos, ara s’ha fet gran i és espai de trobada, de lluita però alhora també ha pres una doble consciència, la de procés i la de poder.
I des de Caracas és més fàcil identificar-ho. De taller en taller, de panel a concentració, repassant els títols però sobretot els protagonistes de les activitats que s'hanescampat per Caracas amb participants d’arreu del món, un es pot adonar que els canvis polítics dels darrers anys a Amèrica Llatina que han portat a la victòria de Chávez, de Lula, de Tavaré i fa ben poc d’Evo Morales tenen al darrera però sobretot al costat, els moviments socials, de base, comunitaris, camperols o indígenes.
Homes i dones, moltes dones i joves, que als seus països i sobretot al Fòrum reclamen una aliança duradora entre l’esquerra política i transformadora i el teixit social que l’ha recolzat, per evitar el fracàs que suposaria el desencís de les expectatives frustrades però sobretot perquè la seva esperança de justícia i d’igualtat passa per l’èxit d’aquests projectes polítics.
“Nosaltres no som d’Evo Morales, ell és nostre i ara és el President” així de clar ho deixava un dels representants indígenes ponent en la conferència que el segon dia analitzava la victòria d’Evo Morales a Bolívia.
Morales té a la seva disposició l’experiència de la Revolució bolivariana, li diuen, i haurà de sospesar com ho administra, però podrà comptar també amb el recolzament del govern brasiler, tal i com va fer durant el boicot empresarial a Veneçuela. Una solidaritat que no és aliena a les xarxes i complicitats que aquests anys han anat teixint el Fòrum, que no és aliena a la necessitat de definir estratègies comunes com a regió i en definitiva que no amaga que un altre món és possible i que estan començant a canviar-lo. Procés i poder.
Sens dubte la capacitat de transformació real, d’arribar i afectar la vida de les persones, la lluita contra la misèria en totes les seves formes d’indignitat, contra l’analfabetisme i l’exclusió, l’empoderament de les dones, la creació d’una ciutadania també pels indígenes, l’establiment de models de creixement econòmic i de generació de riquesa sostenibles... seran el termòmetre per avaluar si les expectatives generades fins ara es van assolint. La nova esquerra que ha anat ocupant el poder polític a Amèrica Llatina té la possibilitat de posar les bases per nous models de relacions econòmiques, socials i culturals.
Amb totes les diferències de context que calgui, tot plegat no està tant lluny del repte que alguns, des de l’esquerra transformadora ens plantegem a Catalunya i moltes ciutats del nostre país. Governar a les institucions per millorar la vida de les persones, afrontant els límits del nostre model de creixement avui, per no hipotecar el demà i conscients que cal fer-ho amb la gent, perquè la participació és un instrument per a un millor govern.
A Caracas, un Fòrum més madur i més polític que mai és capaç de reconèixer els seus límits i identificar els seus reptes, però sobretot de prendre consciència de les seves capacitats. El futur és més obert que mai, però també més a prop.
Juntament amb Bamako (Mali) ha estat la seu del VI Fòrum Social Mundial, la trobada global i anual de resistències i alternatives a una globalització entesa només des dels mercats i els guanys econòmics, que al 2006 s’ha descentralitzat per primer cop. Completarà la triple seu Karachi (Pakistan) si un altre terratrèmol (sísmic, polític o militar) noho impedeix.
Una de les incògnites al portar la VIa edició a Veneçuela era fins a quin punt es tenyia del chavisme que es respira per Caracas. La maduresa del FSM s’ha demostrat perquè és massa divers i complex perquè una sola veu el tapi, tot i l’entusiasme que els seguidors del president Chávez demostren a la primera ocasió que poden. Però avui, el Fòrum ja no és només aquell espai de resistència que neix com a contrapoder a la cimera de Davos, ara s’ha fet gran i és espai de trobada, de lluita però alhora també ha pres una doble consciència, la de procés i la de poder.
I des de Caracas és més fàcil identificar-ho. De taller en taller, de panel a concentració, repassant els títols però sobretot els protagonistes de les activitats que s'hanescampat per Caracas amb participants d’arreu del món, un es pot adonar que els canvis polítics dels darrers anys a Amèrica Llatina que han portat a la victòria de Chávez, de Lula, de Tavaré i fa ben poc d’Evo Morales tenen al darrera però sobretot al costat, els moviments socials, de base, comunitaris, camperols o indígenes.
Homes i dones, moltes dones i joves, que als seus països i sobretot al Fòrum reclamen una aliança duradora entre l’esquerra política i transformadora i el teixit social que l’ha recolzat, per evitar el fracàs que suposaria el desencís de les expectatives frustrades però sobretot perquè la seva esperança de justícia i d’igualtat passa per l’èxit d’aquests projectes polítics.
“Nosaltres no som d’Evo Morales, ell és nostre i ara és el President” així de clar ho deixava un dels representants indígenes ponent en la conferència que el segon dia analitzava la victòria d’Evo Morales a Bolívia.
Morales té a la seva disposició l’experiència de la Revolució bolivariana, li diuen, i haurà de sospesar com ho administra, però podrà comptar també amb el recolzament del govern brasiler, tal i com va fer durant el boicot empresarial a Veneçuela. Una solidaritat que no és aliena a les xarxes i complicitats que aquests anys han anat teixint el Fòrum, que no és aliena a la necessitat de definir estratègies comunes com a regió i en definitiva que no amaga que un altre món és possible i que estan començant a canviar-lo. Procés i poder.
Sens dubte la capacitat de transformació real, d’arribar i afectar la vida de les persones, la lluita contra la misèria en totes les seves formes d’indignitat, contra l’analfabetisme i l’exclusió, l’empoderament de les dones, la creació d’una ciutadania també pels indígenes, l’establiment de models de creixement econòmic i de generació de riquesa sostenibles... seran el termòmetre per avaluar si les expectatives generades fins ara es van assolint. La nova esquerra que ha anat ocupant el poder polític a Amèrica Llatina té la possibilitat de posar les bases per nous models de relacions econòmiques, socials i culturals.
Amb totes les diferències de context que calgui, tot plegat no està tant lluny del repte que alguns, des de l’esquerra transformadora ens plantegem a Catalunya i moltes ciutats del nostre país. Governar a les institucions per millorar la vida de les persones, afrontant els límits del nostre model de creixement avui, per no hipotecar el demà i conscients que cal fer-ho amb la gent, perquè la participació és un instrument per a un millor govern.
A Caracas, un Fòrum més madur i més polític que mai és capaç de reconèixer els seus límits i identificar els seus reptes, però sobretot de prendre consciència de les seves capacitats. El futur és més obert que mai, però també més a prop.
22.2.06
L'Estatut a Caprabo
Avui he anat a Caprabo.
Probablement a un que no has estat mai, al C/ Ciències de l’Hospitalet on l’empresa té un dels centres de recepció i distribució de mercaderies, al costat del que serà la nova seu de la Fira de Barcelona. La delegació de CCOO hi ha organitzat un acte, adreçat als treballadors i treballadores, per a parlar de l’Estatut.
I hem pogut parlar de l’Estatut de debò, del que és fruit d’una negociació que no és en absolut senzilla, però que cada dia està dibuixant un nou terreny de joc en el que la Generalitat té més competències i més deures cap els seus ciutadans i ciutadanes (que és el que significa el capítol de drets i deures!).
La idea principal era donar algunes pinzellades sobre una pregunta clau: Afectarà l’Estatut un cop aprovat la vida dels treballadors i treballadores de Catalunya?
Sí i molt, sobretot perquè el Títol I (Drets i deures i principis rectors) obliga a les administracions catalanes a no ser passives i per tant a actuar davant les persones que no tenen recursos per accedir a un habitatge, article 26 (fer vivenda social o ajudes al lloguer, per exemple) a garantir l’accés de totes les persones a la informació mediambiental que tenen els poders públics, article 27 (amagar abocaments il·legals als nostres rius com el cas d’Erkimia a Flix ja no hauria de ser possible!).
I sobretot afectarà el fet que la Generalitat tindrà més competències i més recursos, per tant més capacitat de governar.
Ens hem centrat en dos exemples.
Traspàs de les competències en trens regionals i rodalies de RENFE. Amb el nou Estatut la Generalitat en serà la responsable de regular entre altres elements, els horaris, freqüències o trajectes. La proximitat en la gestió és en aquest cas un exemple clar d’avantatge per a millorar el servei i fer-nos la vida més fàcil (més facilitat perquè els ajuntaments parlin directament de les necessitats locals sense haver d’anar a Madrid, combinar els trens amb altres transports públics de la Generalitat sense haver de dependre d’una altra administració...)
Traspàs de la inspecció de treball. L’instrument contra el frau en les contractacions, un dels elements de control de la precarietat laboral i sobretot una de les eines per lluitar contra els accidents de treball serà a partir del nou Estatut responsabilitat de la Generalitat. La vintena d’inspectors i inspectores que el Ministeri té a Catalunya poden esdevenir un grup més nombrós, amb més recursos i amb més eficàcia a l’hora de treballar per a que els centres de treball del nostre país siguin llocs més segurs i no hi perdi la vida ningú.
Jo avui he après moltes coses a Caprabo sobre les condicions de treball a un centre de distribució i potser algun dia valdrà la pena parlar-ne més. Espero que la gent que avui ha vingut a l’acte també hagi après alguna cosa, és gent que ha vingut a preguntar i a conèixer. Altres ja no volen escoltar. Han pres la decisió que aquest és i serà un mal acord (clar als catalans com al Barça les coses no ens poden anar mai bé del tot!) i no deixen que ens expliquem.
Probablement a un que no has estat mai, al C/ Ciències de l’Hospitalet on l’empresa té un dels centres de recepció i distribució de mercaderies, al costat del que serà la nova seu de la Fira de Barcelona. La delegació de CCOO hi ha organitzat un acte, adreçat als treballadors i treballadores, per a parlar de l’Estatut.
I hem pogut parlar de l’Estatut de debò, del que és fruit d’una negociació que no és en absolut senzilla, però que cada dia està dibuixant un nou terreny de joc en el que la Generalitat té més competències i més deures cap els seus ciutadans i ciutadanes (que és el que significa el capítol de drets i deures!).
La idea principal era donar algunes pinzellades sobre una pregunta clau: Afectarà l’Estatut un cop aprovat la vida dels treballadors i treballadores de Catalunya?
Sí i molt, sobretot perquè el Títol I (Drets i deures i principis rectors) obliga a les administracions catalanes a no ser passives i per tant a actuar davant les persones que no tenen recursos per accedir a un habitatge, article 26 (fer vivenda social o ajudes al lloguer, per exemple) a garantir l’accés de totes les persones a la informació mediambiental que tenen els poders públics, article 27 (amagar abocaments il·legals als nostres rius com el cas d’Erkimia a Flix ja no hauria de ser possible!).
I sobretot afectarà el fet que la Generalitat tindrà més competències i més recursos, per tant més capacitat de governar.
Ens hem centrat en dos exemples.
Traspàs de les competències en trens regionals i rodalies de RENFE. Amb el nou Estatut la Generalitat en serà la responsable de regular entre altres elements, els horaris, freqüències o trajectes. La proximitat en la gestió és en aquest cas un exemple clar d’avantatge per a millorar el servei i fer-nos la vida més fàcil (més facilitat perquè els ajuntaments parlin directament de les necessitats locals sense haver d’anar a Madrid, combinar els trens amb altres transports públics de la Generalitat sense haver de dependre d’una altra administració...)
Traspàs de la inspecció de treball. L’instrument contra el frau en les contractacions, un dels elements de control de la precarietat laboral i sobretot una de les eines per lluitar contra els accidents de treball serà a partir del nou Estatut responsabilitat de la Generalitat. La vintena d’inspectors i inspectores que el Ministeri té a Catalunya poden esdevenir un grup més nombrós, amb més recursos i amb més eficàcia a l’hora de treballar per a que els centres de treball del nostre país siguin llocs més segurs i no hi perdi la vida ningú.
Jo avui he après moltes coses a Caprabo sobre les condicions de treball a un centre de distribució i potser algun dia valdrà la pena parlar-ne més. Espero que la gent que avui ha vingut a l’acte també hagi après alguna cosa, és gent que ha vingut a preguntar i a conèixer. Altres ja no volen escoltar. Han pres la decisió que aquest és i serà un mal acord (clar als catalans com al Barça les coses no ens poden anar mai bé del tot!) i no deixen que ens expliquem.
17.2.06
Benvinguda
Ja fa temps que pensava en que volia crear el meu propi blog i si alguna cosa em feia enrere no era pas la dificultat de crear-lo (és més senzill del que penses, si no el tens, anima't) sinó agafar el compromís de tenir-lo actualitzat.
Ara l'agafo, però amb el ben entès que no garanteixo una regularitat metòdica, sinó flexible!
És contradictori que una portaveu tingui un blog? No i no.
Aquesta finestra (finestreta de moment) m'ha de permetre comentar la meves opinions més enllà del que a base de comunicats o preguntes de periodistes vaig fent, sense la distància que suposa sovint, el que dius, el que s'entén, el que es publica i el que es llegeix (i que consti que tothom fa el que pot!).
Però sobretot el que ha de permtre és que tu hi diguis la teva. Poques vegades tinc opció de saber què en penses del que dic, o quan em llegeixes. Si creus que val la pena que ho sàpiga, ara és la teva.
Benvinguda, benvingut, al Blog de la Camats
Subscriure's a:
Missatges (Atom)