Tot just ara fa un any que es va aprovar l’ordenança municipal del civisme a l’Ajuntament de Barcelona. Per “celebrar” l’esdeveniment dimecres a l’espai La Torna de Gràcia es va poder veure l’estrena del video que en Jordi Oriola ha fet durant el període de discussió del text i la seva aprovació.
Hi testimonis per tots els gustos. Ciutadans i ciutadanes anònims que donen la benvinguda a més ma dura, membres de les organitzacions que han acabat presentant un recurs a la norma i responsables de l’Ajuntament amb perles com la de Maite Fandos, de CiU, agraint a La Vanguardia la campanya prèvia per conscienciar d’una ciutat bruta i incívica (com a mínim li hem d’agrair la sinceritat!)
En poc més d’una hora en Jordi deixa en evidencia que la recepta de l’Ajuntament en el cas de l’ordenança és la d’amagar allò que es considera que ofèn la vista i la moral de la gent benpensant de la ciutat. I probablement en això radica el principal problema, en pensar que alguns tenen més dret a la ciutat que altres. Més dret a gaudir del carrer, de l’espai, de ser protegits, de ser escoltats, que altres.
No és només un bon documental, àgil i ple de sentit de l’humor (que tant ens convé) sinó també un document per pensar sobre els models de convivència que estem construint.
A les seves cartes, ara en Jordi Oriola afegeix els vídeos... la cosa promet.
9.2.07
29.1.07
El debat municipal
A principis d’aquesta setmana en Lluís Tejedor, l'alcalde del Prat de Llobregat, quan presentava el Manifest d’ICV per a les eleccions municipals feia referència a la globalització. Les contradiccions a nivell global (la fam, la mobilitat de milions de persones, l’extrema pobresa i riquesa, la disponibilitat de recursos escassos...) per exemple, es tradueixen en problemes a nivell local. La complexitat de les nostres societats, és el dia a dia dels ajuntaments.
A ICV fugirem del reduccionisme, perquè els dèficits de convivència tenen causes complexes i per tant solucions complexes, transversals, des de diferents fronts. No hi ha solucions màgiques. Una ordenança no resol els problemes de civisme.
A ICV fugim del paternalisme, perquè els ciutadans i ciutadanes són persones adultes que entenen les dificultats de resoldre les situacions difícils si no se’ls enganya o se’ls diu veritats a mitges. Les solucions són progressives, de canvi de model i per tant no d’un dia per l’altre.
A ICV fugirem de la mera gestió. La política municipal és més que cap altra política, ideologia i confrontació de models. Sobre el creixement, els usos dels espais, del temps, sobre com han de ser les nostres ciutats i barris ara i demà. Perquè en contra del que alguns volen fer creure, la política municipal com a mera gestió i administració d’ajuntaments no resol les contradiccions que les nostres ciutats viuen. Les ciutats són projectes amb valors al darrere.
Estarà a l’alçada el debat de les municipals que alguns han volgut començar abans d’hora?
A ICV fugirem del reduccionisme, perquè els dèficits de convivència tenen causes complexes i per tant solucions complexes, transversals, des de diferents fronts. No hi ha solucions màgiques. Una ordenança no resol els problemes de civisme.
A ICV fugim del paternalisme, perquè els ciutadans i ciutadanes són persones adultes que entenen les dificultats de resoldre les situacions difícils si no se’ls enganya o se’ls diu veritats a mitges. Les solucions són progressives, de canvi de model i per tant no d’un dia per l’altre.
A ICV fugirem de la mera gestió. La política municipal és més que cap altra política, ideologia i confrontació de models. Sobre el creixement, els usos dels espais, del temps, sobre com han de ser les nostres ciutats i barris ara i demà. Perquè en contra del que alguns volen fer creure, la política municipal com a mera gestió i administració d’ajuntaments no resol les contradiccions que les nostres ciutats viuen. Les ciutats són projectes amb valors al darrere.
Estarà a l’alçada el debat de les municipals que alguns han volgut començar abans d’hora?
23.1.07
Canvi climàtic
L’alcalde de Paris, Bertrand Delanöe ha anunciat que destinarà 6 milions d’euros (1.000 milions pessetes) del pressupost municipal en replantar 2000 hectàrees d’arbres en un país del tercer món, seguint una de les recomanacions del protocol de Kyoto que insta a països rics a finançar la reforestació en països en vies de desenvolupament. També pretén augmentar les 1.850 hectàrees de bosc de la capital francesa fins a 8.000 en els propers 7 anys.
Sense dubte és una acció exemplar, però gairebé simbòlica i del tot insuficient per aportar elements reals a la lluita contra el canvi climàtic.
Però el senyor Delanöe, socialista, té sort de ser un alcalde francès i per això pot fer propostes com aquesta sense por de ser l’ase de tots els cops. França és un dels països europeus amb un índex més elevat de preocupació pel medi ambient, i entre aquestes preocupacions les del canvi climàtic. Partits de dretes i esquerres debaten amb rigor i seriositat les propostes i mesures a prendre i les iniciatives polítiques i socials que cal dur a terme per afrontar la reducció de les emissions de CO2 a l’atmosfera i els seus efectes en el medi i el clima.
Si algun alcalde català hagués tingut una proposta similar seria hores d’ara diana de totes les crítiques i objecte de tots els acudits de la setmana. Així s’ha reaccionat a Catalunya davant de qualsevol proposta que des d’ajuntaments o del propi govern s’ha proposat en aquesta direcció. Molts entenen l’ecologisme polític a casa nostra com una excentricitat urbana contrària al progrés i el desenvolupament econòmic.
Potser haurien d’anar de vacances a Paris aquests dies.
Sense dubte és una acció exemplar, però gairebé simbòlica i del tot insuficient per aportar elements reals a la lluita contra el canvi climàtic.
Però el senyor Delanöe, socialista, té sort de ser un alcalde francès i per això pot fer propostes com aquesta sense por de ser l’ase de tots els cops. França és un dels països europeus amb un índex més elevat de preocupació pel medi ambient, i entre aquestes preocupacions les del canvi climàtic. Partits de dretes i esquerres debaten amb rigor i seriositat les propostes i mesures a prendre i les iniciatives polítiques i socials que cal dur a terme per afrontar la reducció de les emissions de CO2 a l’atmosfera i els seus efectes en el medi i el clima.
Si algun alcalde català hagués tingut una proposta similar seria hores d’ara diana de totes les crítiques i objecte de tots els acudits de la setmana. Així s’ha reaccionat a Catalunya davant de qualsevol proposta que des d’ajuntaments o del propi govern s’ha proposat en aquesta direcció. Molts entenen l’ecologisme polític a casa nostra com una excentricitat urbana contrària al progrés i el desenvolupament econòmic.
Potser haurien d’anar de vacances a Paris aquests dies.
18.1.07
Declaració d'Ahotsak del 10 de gener de 2007
Las mujeres de “ahotsak” hemos decidido seguir adelante con el trabajo iniciado y con los compromisos adquiridos.
Las mujeres sabemos mucho de violencia, por la violencia estructural que se ejerce sobre nosotras. Por eso nos ratificamos en la validez del documento del 8 de abril y posteriores.
Mostramos nuestra solidaridad con los familiares de Carlos Palate y Diego Armando Estacio; Víctimas de un atentado cuya valoración es distinta: para algunas es consecuencia de un conflicto, para otras un crimen injustificable.
Pero todas compartimos que construir un proceso de paz y soluciones políticas necesita de una realidad de no violencia, de respeto a todos los derechos. Ese es el único camino.Entendemos que el Diálogo debe ser la base para construir consensos políticos, llegar a acuerdos que verdaderamente supongan un nuevo directorio que garantice el ejercicio de derechos y libertades
Las mujeres sabemos mucho de violencia, por la violencia estructural que se ejerce sobre nosotras. Por eso nos ratificamos en la validez del documento del 8 de abril y posteriores.
Mostramos nuestra solidaridad con los familiares de Carlos Palate y Diego Armando Estacio; Víctimas de un atentado cuya valoración es distinta: para algunas es consecuencia de un conflicto, para otras un crimen injustificable.
Pero todas compartimos que construir un proceso de paz y soluciones políticas necesita de una realidad de no violencia, de respeto a todos los derechos. Ese es el único camino.Entendemos que el Diálogo debe ser la base para construir consensos políticos, llegar a acuerdos que verdaderamente supongan un nuevo directorio que garantice el ejercicio de derechos y libertades
Ahotsak, valentes i perilloses
El darrer número de la Revista de la Fundació Nous Horitzons és un monogràfic sobre el procés a Euskadi. De forma premonitòria potser, el número no té títol concret.
És un número que compta amb una participació diversa i plural. S’hi aporten veus diferents, sensibilitats i perspectives variades però sempre amb un fil comú, la confiança que el diàleg és la única sortida del conflicte.
Hi escriuen membres de l’esquerra basca amb diferents sensibilitats nacionals, a persones que dins i fora d’Euskadi fa temps que pensen i escriuen per trobar alternatives i sortides cap a la Pau i també l’aportació des d’iniciatives que lluiten per la pau en el seu dia a dia com Lokarri o la mateixa Ahotsak.
Els articles estan fets en un moment de treva, però sobretot en un moment d’esperança, d’il·lusió en el que podia passar. En un moment de pensar “ara és la bona”. Des del dia 30 de desembre és com si haguéssim despertat de cop d’aquest moment.
El dimecres 17 de gener Duñike Agirrezabalaga, d’Ezker Batua-Berdeak, Itziar Gómez, d’Aralar, membres de la plataforma Ahotsak i Gemma Calvet, de dones catalanes per Ahotsak, van presentar la revista.
Crec que va ser un encert portar-les en un moment com l’actual.
Des del moviments civils es pot anar treballant no només des del punt de vista de la reconciliació social, tant necessària sinó també per ajudar a construir camins cap a la pau buscada.
En el cas d’Ahotsak a més a més, és absolutament rellevant el fet que siguin dones. Les dones són un actiu per la pau, per aconseguir la pau però també per conservar-la, però cal que els seus acords i fites ocupin un lloc i sobretot que estiguin presents en els moments i espais de decisió formal.
Probablement per això la única iniciativa realment plural i que ha produït passos ferms en el camí cap al diàleg, la pau i la reconciliació social és, com “casualment” Ahotsak.
El 2 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar amb la trobada multitudinària de dones d’Ahotsak a Bilbao i de tornar-les a veure, després de l‘acte de suport que es va organitzar amb dones catalanes. Per això puc dir amb coneixement de causa que són dones compromeses amb la pau, que estimen el seu país i la seva gent, dones arriscades perquè s’hi juguen des de la pròpia integritat física en alguns casos fins a la seva projecció política, són també dones valentes, perquè als seus entorns no sempre entenen el què fan i el perquè ho fan i probablement les podem considerar molt perilloses perquè parlen de pau, diàleg, ponts, espais i mínims comuns, convivència, confiança... i n’hi ha molts que sentir a parlar d’això els fa molta por.
Ens trobem un moment que de forma paradoxal deixa elements molt incerts i altres molt clars.
Incertesa entre l’esquerra abertzale, que per primera vegada mostra signes de dubtes i interrogants interns. A Ahotsak mateix, perquè ara és un moment dur pels que han treballat per fer irreversibles els avenços fins el moment i lluiten per la fi de la violència. Ara es passa la prova més dura.
I sembla que fins i tot el govern espanyol està desorientat.
En canvi altres ho tenen molt clar. El PP ja no mira a Euskadi, ni al procés, ni tan sols a ETA, mira de forma exclusiva a les eleccions generals i el rèdit que en pot treure.
És un número que compta amb una participació diversa i plural. S’hi aporten veus diferents, sensibilitats i perspectives variades però sempre amb un fil comú, la confiança que el diàleg és la única sortida del conflicte.
Hi escriuen membres de l’esquerra basca amb diferents sensibilitats nacionals, a persones que dins i fora d’Euskadi fa temps que pensen i escriuen per trobar alternatives i sortides cap a la Pau i també l’aportació des d’iniciatives que lluiten per la pau en el seu dia a dia com Lokarri o la mateixa Ahotsak.
Els articles estan fets en un moment de treva, però sobretot en un moment d’esperança, d’il·lusió en el que podia passar. En un moment de pensar “ara és la bona”. Des del dia 30 de desembre és com si haguéssim despertat de cop d’aquest moment.
El dimecres 17 de gener Duñike Agirrezabalaga, d’Ezker Batua-Berdeak, Itziar Gómez, d’Aralar, membres de la plataforma Ahotsak i Gemma Calvet, de dones catalanes per Ahotsak, van presentar la revista.
Crec que va ser un encert portar-les en un moment com l’actual.
Des del moviments civils es pot anar treballant no només des del punt de vista de la reconciliació social, tant necessària sinó també per ajudar a construir camins cap a la pau buscada.
En el cas d’Ahotsak a més a més, és absolutament rellevant el fet que siguin dones. Les dones són un actiu per la pau, per aconseguir la pau però també per conservar-la, però cal que els seus acords i fites ocupin un lloc i sobretot que estiguin presents en els moments i espais de decisió formal.
Probablement per això la única iniciativa realment plural i que ha produït passos ferms en el camí cap al diàleg, la pau i la reconciliació social és, com “casualment” Ahotsak.
El 2 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar amb la trobada multitudinària de dones d’Ahotsak a Bilbao i de tornar-les a veure, després de l‘acte de suport que es va organitzar amb dones catalanes. Per això puc dir amb coneixement de causa que són dones compromeses amb la pau, que estimen el seu país i la seva gent, dones arriscades perquè s’hi juguen des de la pròpia integritat física en alguns casos fins a la seva projecció política, són també dones valentes, perquè als seus entorns no sempre entenen el què fan i el perquè ho fan i probablement les podem considerar molt perilloses perquè parlen de pau, diàleg, ponts, espais i mínims comuns, convivència, confiança... i n’hi ha molts que sentir a parlar d’això els fa molta por.
Ens trobem un moment que de forma paradoxal deixa elements molt incerts i altres molt clars.
Incertesa entre l’esquerra abertzale, que per primera vegada mostra signes de dubtes i interrogants interns. A Ahotsak mateix, perquè ara és un moment dur pels que han treballat per fer irreversibles els avenços fins el moment i lluiten per la fi de la violència. Ara es passa la prova més dura.
I sembla que fins i tot el govern espanyol està desorientat.
En canvi altres ho tenen molt clar. El PP ja no mira a Euskadi, ni al procés, ni tan sols a ETA, mira de forma exclusiva a les eleccions generals i el rèdit que en pot treure.
13.1.07
Sense unitat
El dia 29 de desembre al vespre era a la tertúlia de COM Ràdio “La nit”. Era l’últim programa de l’any i en Ramon Miravitllas, el presentador ens demanava fer un repàs al més destacat de l’any que estàvem a punt d’acabar.
Els 6 tertulians, representants de cada un dels partits o coalicions presents al Parlament, varem coincidir en senyalar que el fet més destacat era la possibilitat d’acabar definitivament amb la violència a Euskadi. Formulat en termes diferents per cadascú òbviament, però assenyalant al mateix punt.
I el principal desig pel 2007 era la Pau. Jo ho deia amb aquestes mateixes paraules. Per necessitat mental gairebé, com a conseqüència d’una esperança continguda durant els mesos de la treva i empesa també, no puc negar-ho, per les declaracions del propi president del govern espanyol que aquell mateix dia afirmava que l’any vinent les coses estarien millor.
L’endemà al matí, ETA s’encarregava d’enfonsar aquesta barreja de desig i esperança a la T4 de Barajas.
Quinze dies després, encara sota l’efecte de tornar a parlar de víctimes mortals, de famílies que mai podran oblidar el terrorisme i les seves conseqüències, com tots desitgem, la política no és capaç de posar-se d’acord. Millor dit, la manca de política, la ceguesa que provoca una barreja de partidisme, e lectoralisme i afany de protagonisme impedeixen que tots plegats, des de partits, organitzacions i com a ciutadans i ciutadanes sortim al carrer i diguem prou, diguem pau.
El problema és una paraula de més o de menys en la pancarta diuen, i sincerament faria riure la resposta sinó és perquè a les alçades que estem, fa plorar.
Avui molta gent a Madrid i Bilbao sortirà al carrer, altres probablement es quedaran a casa amb recança per no fer-ho, amb el dubte de si és tant terrible demanar que d’una vegada per totes s’acabi ja amb la mort i la por.
I no me’n puc estar de dir també una altra cosa. Aquest dies en els que malauradament es torna a parlar tant del conflicte a Euskadi, del seu origen i recorregut, he sentit en diverses ocasions parlar-ne com la darrera herència del franquisme. Jo no hi estic d’acord. L’existència d’ETA l’any 2006 no és un conflicte del franquisme, és un conflicte de la democràcia, perquè només en un marc democràtic, de respecte per la pluralitat nacional i ideològica de l’Estat i diàleg sense prejudicis ni condicionants partidistes es pot resoldre i és obvi que de moment no ho hem aconseguit.
Els 6 tertulians, representants de cada un dels partits o coalicions presents al Parlament, varem coincidir en senyalar que el fet més destacat era la possibilitat d’acabar definitivament amb la violència a Euskadi. Formulat en termes diferents per cadascú òbviament, però assenyalant al mateix punt.
I el principal desig pel 2007 era la Pau. Jo ho deia amb aquestes mateixes paraules. Per necessitat mental gairebé, com a conseqüència d’una esperança continguda durant els mesos de la treva i empesa també, no puc negar-ho, per les declaracions del propi president del govern espanyol que aquell mateix dia afirmava que l’any vinent les coses estarien millor.
L’endemà al matí, ETA s’encarregava d’enfonsar aquesta barreja de desig i esperança a la T4 de Barajas.
Quinze dies després, encara sota l’efecte de tornar a parlar de víctimes mortals, de famílies que mai podran oblidar el terrorisme i les seves conseqüències, com tots desitgem, la política no és capaç de posar-se d’acord. Millor dit, la manca de política, la ceguesa que provoca una barreja de partidisme, e lectoralisme i afany de protagonisme impedeixen que tots plegats, des de partits, organitzacions i com a ciutadans i ciutadanes sortim al carrer i diguem prou, diguem pau.
El problema és una paraula de més o de menys en la pancarta diuen, i sincerament faria riure la resposta sinó és perquè a les alçades que estem, fa plorar.
Avui molta gent a Madrid i Bilbao sortirà al carrer, altres probablement es quedaran a casa amb recança per no fer-ho, amb el dubte de si és tant terrible demanar que d’una vegada per totes s’acabi ja amb la mort i la por.
I no me’n puc estar de dir també una altra cosa. Aquest dies en els que malauradament es torna a parlar tant del conflicte a Euskadi, del seu origen i recorregut, he sentit en diverses ocasions parlar-ne com la darrera herència del franquisme. Jo no hi estic d’acord. L’existència d’ETA l’any 2006 no és un conflicte del franquisme, és un conflicte de la democràcia, perquè només en un marc democràtic, de respecte per la pluralitat nacional i ideològica de l’Estat i diàleg sense prejudicis ni condicionants partidistes es pot resoldre i és obvi que de moment no ho hem aconseguit.
20.12.06
Qui s’inventa el conflicte de la llengua?
A Catalunya no existeix un conflicte lingüístic, si per això s’entén la pertorbació de la convivència quotidiana per motius de llengua. Una altra cosa és que a vegades algú pot patir una situació desagradable, perquè de maleducats n’hi ha a tot arreu i en totes les llengües.
D’altra banda, sí que hi ha entorns en els que la llengua és realment un element problemàtic.
El més destacat, pels anys que fa que el patim i el volum que suposa, és el de la presència del català a la Justícia. Encara tinc cartes del Josep Manel Fondevila, en Sefi, de Tremp, explicant-me les noves etapes de la seva vicissitud per reclamar en el seu moment un requeriment de l’Agència Tributària en català.
I és també una situació a abordar l’arribada de tantes persones a casa nostra que desconeixen per complert el català i el castellà. Mentre que a nivell escolar la situació està encarrilada, tot i que continuarà requerint molta atenció i recursos en els propers anys, és més problemàtic pel que fa a persones adultes, fora de l’etapa d’educació obligatòria on l’aprenentatge de les llengües depèn molt més de les seves circumstàncies i entorns laborals. I aquí de nou el català surt amb desavantatge.
Però aquests no són normalment els comentaris que sentim quan es parla del “conflicte lingüístic”, per això em sembla tant greu que des de la política o la representació institucional s’intenti atiar qualsevol mena de malestar o aprofitar qualsevol mena de dubte o incertesa per provocar una situació de conflicte que el dia a dia desmenteix.
Pel que fa al “Real Decreto 1513/2006 pel que s’estableixen els ensenyaments mínims de l’Educació primària”, que aquets dies ha aixecat tanta polseguera, el primer que cal és que el Govern asseguri que no vulnera de cap de les maneres les competències que en matèria educativa té la Generalitat i en cas de vulneració, evitar-ho!
El nou marc jurídic és tant el nou Estatut com la nova LOE, però està clar que cal filar molt prim per no obrir cap precedent que permeti a l’Estat continuar amb una pràctica “laminatòira” de les competències de la Generalitat. I aquest decret no pot ser la primera mostra de la nova etapa que obre el present Estatut.
D’altra banda el ministeri no amaga que al darrera del decret hi ha també la voluntat de millorar els resultats escolars de l’alumnat espanyol que en les diferents avaluacions de l’Informe Pisa presenten mancances comparativament amb els alumnes europeus especialment en llengua i matemàtiques.
Fer més hores pot ajudar, però un increment d’hores en aquestes matèries, no és garantia directa d’una millora dels resultats i el ministeri ho sap, ja que no falten anàlisis a aquestes alçades que demostren clarament que el rendiment acadèmic dels alumnes té més relació amb el seu entorn socioeconòmic o amb la formació i nivell d’estudis de la mare que amb altres elements de caràcter acadèmic o amb la llengua d’origen, com alguns volen fer creure.
D’altra banda, algunes mesures del decret ens semblen més preocupants que l’augment d’hores de llengua, com per exemple el fet que les hores de religió al primer cicle (105) són les mateixes que les hores d’activitat física o d’ensenyaments artístics.
A Catalunya el model d’immersió lingüística existent, ha permès l’aprenentatge i el coneixement, del català i del castellà als alumnes independentment de la seva llengua d’origen i per tant és la garantia per la competència lingüística en les dues llengües (un dret i un deure segons l’Estatut) i un pilar de la cohesió social a la Catalunya dels darrers 20 anys i també del futur.
En cap dels supòsits d’aplicació del nou Real Decreto s’ha de trencar aquest model d’aprenentatge i en darrer terme el que sí fa, és reconèixer el model actual, permetent l’ensenyament en català de les estructures lingüístiques comunes (gramàtica del català i castellà) com s’ha estat fent en els centres catalans. Això sí, estableix que si no es fan en castellà caldrà impartir “de” castellà o “en” castellà aquest temps.
D’altra banda, sí que hi ha entorns en els que la llengua és realment un element problemàtic.
El més destacat, pels anys que fa que el patim i el volum que suposa, és el de la presència del català a la Justícia. Encara tinc cartes del Josep Manel Fondevila, en Sefi, de Tremp, explicant-me les noves etapes de la seva vicissitud per reclamar en el seu moment un requeriment de l’Agència Tributària en català.
I és també una situació a abordar l’arribada de tantes persones a casa nostra que desconeixen per complert el català i el castellà. Mentre que a nivell escolar la situació està encarrilada, tot i que continuarà requerint molta atenció i recursos en els propers anys, és més problemàtic pel que fa a persones adultes, fora de l’etapa d’educació obligatòria on l’aprenentatge de les llengües depèn molt més de les seves circumstàncies i entorns laborals. I aquí de nou el català surt amb desavantatge.
Però aquests no són normalment els comentaris que sentim quan es parla del “conflicte lingüístic”, per això em sembla tant greu que des de la política o la representació institucional s’intenti atiar qualsevol mena de malestar o aprofitar qualsevol mena de dubte o incertesa per provocar una situació de conflicte que el dia a dia desmenteix.
Pel que fa al “Real Decreto 1513/2006 pel que s’estableixen els ensenyaments mínims de l’Educació primària”, que aquets dies ha aixecat tanta polseguera, el primer que cal és que el Govern asseguri que no vulnera de cap de les maneres les competències que en matèria educativa té la Generalitat i en cas de vulneració, evitar-ho!
El nou marc jurídic és tant el nou Estatut com la nova LOE, però està clar que cal filar molt prim per no obrir cap precedent que permeti a l’Estat continuar amb una pràctica “laminatòira” de les competències de la Generalitat. I aquest decret no pot ser la primera mostra de la nova etapa que obre el present Estatut.
D’altra banda el ministeri no amaga que al darrera del decret hi ha també la voluntat de millorar els resultats escolars de l’alumnat espanyol que en les diferents avaluacions de l’Informe Pisa presenten mancances comparativament amb els alumnes europeus especialment en llengua i matemàtiques.
Fer més hores pot ajudar, però un increment d’hores en aquestes matèries, no és garantia directa d’una millora dels resultats i el ministeri ho sap, ja que no falten anàlisis a aquestes alçades que demostren clarament que el rendiment acadèmic dels alumnes té més relació amb el seu entorn socioeconòmic o amb la formació i nivell d’estudis de la mare que amb altres elements de caràcter acadèmic o amb la llengua d’origen, com alguns volen fer creure.
D’altra banda, algunes mesures del decret ens semblen més preocupants que l’augment d’hores de llengua, com per exemple el fet que les hores de religió al primer cicle (105) són les mateixes que les hores d’activitat física o d’ensenyaments artístics.
A Catalunya el model d’immersió lingüística existent, ha permès l’aprenentatge i el coneixement, del català i del castellà als alumnes independentment de la seva llengua d’origen i per tant és la garantia per la competència lingüística en les dues llengües (un dret i un deure segons l’Estatut) i un pilar de la cohesió social a la Catalunya dels darrers 20 anys i també del futur.
En cap dels supòsits d’aplicació del nou Real Decreto s’ha de trencar aquest model d’aprenentatge i en darrer terme el que sí fa, és reconèixer el model actual, permetent l’ensenyament en català de les estructures lingüístiques comunes (gramàtica del català i castellà) com s’ha estat fent en els centres catalans. Això sí, estableix que si no es fan en castellà caldrà impartir “de” castellà o “en” castellà aquest temps.
19.11.06
20-N.Memòria
El 20 de novembre de 1975 va morir Franco. Avui fa 31 anys.
Som a trenta anys de distància de la dictadura franquista que va allunyar el nostre país de la democràcia, la llibertat i de la Història que la resta del món anava escrivint.
L’Estat de Dret ha estat recuperat i amb ell també les llibertats i les institucions democràtiques però encara molts aspectes d’aquell període no estant degudament tancats.
Alguns són aspectes gairebé simbòlics perquè els seus efectes ja no poden afectar a les persones que en varen ser víctimes, però són d’una enorme transcendència social i política. Probablement l’exemple més evident és la necessitat d’anul·lar els judicis sumaríssims de la dictadura franquista, pel que suposa per a les víctimes i les seves famílies. Durant els darrers dos anys n’hem viscut un altre exemple, amb la dificultat de fer entendre que el papers espoliats a ciutadans i institucions catalanes per part de les tropes franquistes com material per a la persecució i emmagatzemats a Salamanca eren un botí de guerra i per tant teníem tot el dret a reclamar la seva recuperació. O de la mateixa manera, cal recolzar a les persones que encara avui intenten conèixer els llocs on els seus avis o els seus pares van ser executats o enterrats de forma anònima en foses comunes.
En tots aquests casos l’apel·lació a la dignitat hauria de ser suficient per a tombar qualsevol resistència a anar més enllà. Per sembla que no n’hi ha prou.
Per tot això aquest any 2006 es celebra l'Any de la Memòria, (31 anys després de la mort d’en Franco!) en homenatge i reconeixement de tots els homes i dones que van ser víctimes de la guerra civil i posteriorment de la repressió de la dictadura franquista, així com de qui, amb el seu esforç a favor dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, van fer possible l’arribada de la democràcia. Els poders públics es comprometen a promoure i donar suport a la celebració d'actes commemoratius que estimulin la reflexió sobre aquells fets i el record i reconeixement de la tasca d'aquelles persones.
Si m’ho permeteu un bon homenatge aquets dies és visitar l’exposició que actualment es pot veure al Palau de la Virreina amb les fotografies recuperades d’Agustí Centelles.
Són els rodets que el propi fotògraf va treure de Catalunya en els darrers dies de la Guerra Civil, carregats en una maleta, i que es va encarregar d’amagar i guardar a França i que fins l’any 1976 no van tornar a Catalunya de mans del propi fotògraf.
Centelles retrata com ningú l’esperança d’una Barcelona victoriosa i republicana, la cruesa de la guerra i la desolació i la tristesa de la derrota i l’exili.
Som a trenta anys de distància de la dictadura franquista que va allunyar el nostre país de la democràcia, la llibertat i de la Història que la resta del món anava escrivint.
L’Estat de Dret ha estat recuperat i amb ell també les llibertats i les institucions democràtiques però encara molts aspectes d’aquell període no estant degudament tancats.
Alguns són aspectes gairebé simbòlics perquè els seus efectes ja no poden afectar a les persones que en varen ser víctimes, però són d’una enorme transcendència social i política. Probablement l’exemple més evident és la necessitat d’anul·lar els judicis sumaríssims de la dictadura franquista, pel que suposa per a les víctimes i les seves famílies. Durant els darrers dos anys n’hem viscut un altre exemple, amb la dificultat de fer entendre que el papers espoliats a ciutadans i institucions catalanes per part de les tropes franquistes com material per a la persecució i emmagatzemats a Salamanca eren un botí de guerra i per tant teníem tot el dret a reclamar la seva recuperació. O de la mateixa manera, cal recolzar a les persones que encara avui intenten conèixer els llocs on els seus avis o els seus pares van ser executats o enterrats de forma anònima en foses comunes.
En tots aquests casos l’apel·lació a la dignitat hauria de ser suficient per a tombar qualsevol resistència a anar més enllà. Per sembla que no n’hi ha prou.
Per tot això aquest any 2006 es celebra l'Any de la Memòria, (31 anys després de la mort d’en Franco!) en homenatge i reconeixement de tots els homes i dones que van ser víctimes de la guerra civil i posteriorment de la repressió de la dictadura franquista, així com de qui, amb el seu esforç a favor dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, van fer possible l’arribada de la democràcia. Els poders públics es comprometen a promoure i donar suport a la celebració d'actes commemoratius que estimulin la reflexió sobre aquells fets i el record i reconeixement de la tasca d'aquelles persones.
Si m’ho permeteu un bon homenatge aquets dies és visitar l’exposició que actualment es pot veure al Palau de la Virreina amb les fotografies recuperades d’Agustí Centelles.
Són els rodets que el propi fotògraf va treure de Catalunya en els darrers dies de la Guerra Civil, carregats en una maleta, i que es va encarregar d’amagar i guardar a França i que fins l’any 1976 no van tornar a Catalunya de mans del propi fotògraf.
Centelles retrata com ningú l’esperança d’una Barcelona victoriosa i republicana, la cruesa de la guerra i la desolació i la tristesa de la derrota i l’exili.
2.11.06
GRÀCIES
ICV-EUiA ha obtingut 12 diputats i diputades, un 9’5% dels vots, representació a tot el país, també a Lleida, i 40.000 vots més que al 2003 en unes eleccions on TOTS els partits han perdut votants.
Com dèiem en campanya heu fet possible créixer, sumar i governar.
Gràcies per fer-ho possible, no us decebrem.
Com dèiem en campanya heu fet possible créixer, sumar i governar.
Gràcies per fer-ho possible, no us decebrem.
26.10.06
25 d'octubre. Una altra manera de fer política
Aquests dies, fent actes per les agrupacions d’ICV i amb gent del món de l’educació, la cultura i d’altres te n’adones de la matèria prima amb la que comptem a les nostres llistes i en general militant.
Són activistes al territori, persones implicades en les transformacions dels barris, actives a les AMPAS a les escoles, al sindicat, a les ONG, als moviments, als grups de solidaritat... Arreu som els ecologistes, els feministes, els pacifistes...
Som gent compromesa amb el nostre entorn, amb el bé comú, amb el benestar dels altres. Per això fem política.
I per això entenem la política d’una manera diferent. Nosaltres:
Creiem que cal defensar els drets i la dignitat de les persones, de totes, fins i tot d’aquelles que mai ens podran votar.
Sabem que cal escoltar, que només a partir de construir canals per a la participació activa de la gent garantirem que s’impliquin en el que els afecta. Per això nosaltres creiem en la participació mentre altres la menyspreen.
Sabem que el bon govern no és neutre, que no n’hi ha prou amb gestionar bé, cal saber perquè i cap a on, i per tant fer-ho des dels valors. Com l’equitat, l’ecologia o l’ètica.
I sabem que no podem canviar el món només des de la política i les institucions per això ens calen aliances amb el món social.
Per tot això no ens costa ser clars, no ens tremolen les cames. Nosaltres volem un govern d’esquerres. Ens cal un govern d’esquerres, per transformar les desigualtats en justícia social, i l’especulació del territori en un territori per tothom.
Per això, on altres ofereixen ambigüitat nosaltres som fiables. Se’ns pot tenir confiança.
I on altres hi posen, el govern dels poderosos, el poder dels de sempre, nosaltres hi posem la ciutadania.
On altres hi posen prepotència, nosaltres capacitat d’aprendre de la societat, d’escoltar, de rectificar i admetre els errors si cal.
Algú ens diu aquests dies que l’egoisme és antic, que el que és modern és pensar en els altres. Ja sigui la gent d’aquí, dels altres pobles del món o de les generacions que han de venir. Aquesta preocupació és la nostra manera d’entendre la política.
Per això avui, a Catalunya la nostra formació és la més moderna.
Són activistes al territori, persones implicades en les transformacions dels barris, actives a les AMPAS a les escoles, al sindicat, a les ONG, als moviments, als grups de solidaritat... Arreu som els ecologistes, els feministes, els pacifistes...
Som gent compromesa amb el nostre entorn, amb el bé comú, amb el benestar dels altres. Per això fem política.
I per això entenem la política d’una manera diferent. Nosaltres:
Creiem que cal defensar els drets i la dignitat de les persones, de totes, fins i tot d’aquelles que mai ens podran votar.
Sabem que cal escoltar, que només a partir de construir canals per a la participació activa de la gent garantirem que s’impliquin en el que els afecta. Per això nosaltres creiem en la participació mentre altres la menyspreen.
Sabem que el bon govern no és neutre, que no n’hi ha prou amb gestionar bé, cal saber perquè i cap a on, i per tant fer-ho des dels valors. Com l’equitat, l’ecologia o l’ètica.
I sabem que no podem canviar el món només des de la política i les institucions per això ens calen aliances amb el món social.
Per tot això no ens costa ser clars, no ens tremolen les cames. Nosaltres volem un govern d’esquerres. Ens cal un govern d’esquerres, per transformar les desigualtats en justícia social, i l’especulació del territori en un territori per tothom.
Per això, on altres ofereixen ambigüitat nosaltres som fiables. Se’ns pot tenir confiança.
I on altres hi posen, el govern dels poderosos, el poder dels de sempre, nosaltres hi posem la ciutadania.
On altres hi posen prepotència, nosaltres capacitat d’aprendre de la societat, d’escoltar, de rectificar i admetre els errors si cal.
Algú ens diu aquests dies que l’egoisme és antic, que el que és modern és pensar en els altres. Ja sigui la gent d’aquí, dels altres pobles del món o de les generacions que han de venir. Aquesta preocupació és la nostra manera d’entendre la política.
Per això avui, a Catalunya la nostra formació és la més moderna.
22.10.06
22 d'octubre. Debats i interès
Després de veure el debat dels 5 candidats a la presidència de la Generalitat a TV3 el divendres al vespre, la primera reflexió que se m’acut és perquè no n’hi ha més?
Quan els temps es distribueixen de forma equitativa i no en funció de més o menys representació es guanya en riquesa del debat i es demostra que el més petit pot ser el que té més a dir.
Un 23% d’audiència sembla garantir l’èxit del programa i alhora desmenteix allò tan freqüent que a la gent no l’interessa la política. Potser no els interessa sentir paraules buides o una baralla sense idees, però està clar que quan confronten maneres d’entendre i de resoldre allò que més ens afecta (la vivenda, el treball, la mobilitat...) tots estem disposats a escoltar una estona.
La segona reflexió és més concreta. Perquè no hi ha un cara a cara entre Artur Mas i Joan Saura. Per qualsevol que el divendres hagués estat una estona escoltant el debat sembla el cara a cara més interessant. Valors, idees i propostes ben diferents, esperit i energia per defensar-ho i apostes per un Govern o un altre. Passi el que passi el dia 1 de novembre CiU i ICV-EUiA no estarem al mateix costat. Ningú més ho pot dir.
Malauradament passarà per davant el que és “electoralment correcte” i un debat així no serà possible. Però de ben segur motivaria més gent que les píndoles d’informació electoral que ens permet els mitjans.
Quan els temps es distribueixen de forma equitativa i no en funció de més o menys representació es guanya en riquesa del debat i es demostra que el més petit pot ser el que té més a dir.
Un 23% d’audiència sembla garantir l’èxit del programa i alhora desmenteix allò tan freqüent que a la gent no l’interessa la política. Potser no els interessa sentir paraules buides o una baralla sense idees, però està clar que quan confronten maneres d’entendre i de resoldre allò que més ens afecta (la vivenda, el treball, la mobilitat...) tots estem disposats a escoltar una estona.
La segona reflexió és més concreta. Perquè no hi ha un cara a cara entre Artur Mas i Joan Saura. Per qualsevol que el divendres hagués estat una estona escoltant el debat sembla el cara a cara més interessant. Valors, idees i propostes ben diferents, esperit i energia per defensar-ho i apostes per un Govern o un altre. Passi el que passi el dia 1 de novembre CiU i ICV-EUiA no estarem al mateix costat. Ningú més ho pot dir.
Malauradament passarà per davant el que és “electoralment correcte” i un debat així no serà possible. Però de ben segur motivaria més gent que les píndoles d’informació electoral que ens permet els mitjans.
17 d'octubre. Eslògans intercanviables
Cada vegada més les campanyes electorals esdevenen també un enfrontament entre frases enginyoses i empreses de marketing. Les propostes programàtiques, és a dir, el QUÈ passen a un segon terme davant del COM. En aquesta Campanya del 2006 hem arribat a exemples que probablement s’han guanyat el seu lloc als manuals de publicitat i propaganda política.
Un bon exemple són els propis eslògans de Campanya. Tots els partits excepte ICV-EUiA ens plantegen eslògans perfectament intercanviables entre si.
Tothom, d’un color o un altre, podem afirmar que estimem Catalunya (CiU) o treballarem pels catalans (PSC), qui més qui menys és com és (ERC) i és obvi que per governar ens cal sentit comú (PPC), però només ICV-EUiA pot dir que vol un Govern d’Esquerres.
Sembla que les tàctiques electorals no permeten ser més clars i han optat per les ambigüitats o les obvietats. Evidentment que optar per una majoria concreta i per unes determinades aliances és expulsar del teu possible vot a gent d’altres opcions, però en un moment en que la ciutadania ens acusa a la classe política, sovint amb raó, de no ser clars, d’enganyar, de no dir les coses amb contundència, sembla evident que la nostra és una aposta més honesta.
Sempre hi ha, clar, aquells que prefereixen titllar la valentia política de determinisme, de limitació, de submissió, fins i tot! Que ho tinguin clar. ICV-EUiA té l’opció d’un govern d’esquerres però també en té una altra. Estar fora del Govern, amb un grup a l’oposició, denunciant que es malmeti el que hem aconseguit en 1000 dies, això si, ben embolicat amb una bandera.
Un bon exemple són els propis eslògans de Campanya. Tots els partits excepte ICV-EUiA ens plantegen eslògans perfectament intercanviables entre si.
Tothom, d’un color o un altre, podem afirmar que estimem Catalunya (CiU) o treballarem pels catalans (PSC), qui més qui menys és com és (ERC) i és obvi que per governar ens cal sentit comú (PPC), però només ICV-EUiA pot dir que vol un Govern d’Esquerres.
Sembla que les tàctiques electorals no permeten ser més clars i han optat per les ambigüitats o les obvietats. Evidentment que optar per una majoria concreta i per unes determinades aliances és expulsar del teu possible vot a gent d’altres opcions, però en un moment en que la ciutadania ens acusa a la classe política, sovint amb raó, de no ser clars, d’enganyar, de no dir les coses amb contundència, sembla evident que la nostra és una aposta més honesta.
Sempre hi ha, clar, aquells que prefereixen titllar la valentia política de determinisme, de limitació, de submissió, fins i tot! Que ho tinguin clar. ICV-EUiA té l’opció d’un govern d’esquerres però també en té una altra. Estar fora del Govern, amb un grup a l’oposició, denunciant que es malmeti el que hem aconseguit en 1000 dies, això si, ben embolicat amb una bandera.
4.10.06
3 d’octubre. Reus, Renovació
L’Ernest Paris és el nou alcaldable d’ICV a Reus. Substitueix en Daniel Pi, que més enllà de ser el candidat de Tarragona a les eleccions al Parlament del proper dia 1, ja havia anunciat que no renovaria mandat.
En roda de premsa, l’Ernest de 34 anys, es felicitava del procés que havia engegat ara fa uns mesos l’organització de Reus i oferia la ma a l’Albert Calduch, l’altre candidat que no va sortir escollit en el procés de primàries.
És freqüent parlar de renovació i cares noves. No és tant freqüent que això es doni. I també és recurrent parlar de democràcia interna i transparència però tot es procura tenir decidit d’antuvi, per això el cas de Reus és un exemple.
Com deia el propi Ernest, en tota l’operació qui hi surt guanya’n és la pròpia ICV que ara és més forta, surt reforçada i guanya valor afegit després de les eleccions primàries, tant de cara endins com de cara enfora.
De totes formes el més difícil de les “renovacions” és sempre combinar la novetat i l’experiència, treure profit de les noves idees sense perdre el que ja s’ha acumulat. Amb gent com en Daniel, la Teresa, l’Ernest o l’Albert, ho tenim assegurat.
Enhorabona a la gent de Reus i bona feina, Ernest.
En roda de premsa, l’Ernest de 34 anys, es felicitava del procés que havia engegat ara fa uns mesos l’organització de Reus i oferia la ma a l’Albert Calduch, l’altre candidat que no va sortir escollit en el procés de primàries.
És freqüent parlar de renovació i cares noves. No és tant freqüent que això es doni. I també és recurrent parlar de democràcia interna i transparència però tot es procura tenir decidit d’antuvi, per això el cas de Reus és un exemple.
Com deia el propi Ernest, en tota l’operació qui hi surt guanya’n és la pròpia ICV que ara és més forta, surt reforçada i guanya valor afegit després de les eleccions primàries, tant de cara endins com de cara enfora.
De totes formes el més difícil de les “renovacions” és sempre combinar la novetat i l’experiència, treure profit de les noves idees sense perdre el que ja s’ha acumulat. Amb gent com en Daniel, la Teresa, l’Ernest o l’Albert, ho tenim assegurat.
Enhorabona a la gent de Reus i bona feina, Ernest.
20.9.06
A quin poble defensa Múgica?
El recurs d'inconstitucionalitat presentat pel Defensor del Pueblo espanyol és un fet després de les reiterades amenaces durant i després del procés d’elaboració de l’Estatut.
Més enllà de la decisió final del Tribunal Constitucional, Múgica es suma als qui utilitzen les institucions per imposar les seves opinions (en aquest cas) el seu model d’Estat per sobre de tothom. La setmana passada era Gallardón amb el veto a Rubianes al Teatro Español.
Caldria preguntar-li a Múgica on era el seu sentit del deure quan tanta gent li va demanar que calia recórrer la Llei d’Estrangeria del PP. O perquè no actuava d’ofici aquest estiu per defensar els drets dels usuaris de l’Aeroport del Prat?
Enlloc d’això és la seva obsessió per tot el que suposa una millora de l’autogovern d’Euskadi o de Catalunya el que l’esperona a actuar. És obvi que l’Estatut li cou, no només perquè deixa clar que és feina del Síndic de Greuges l’atenció ciutadana sobre el que són competències exclusives de l’Administració catalana, sinó perquè a més a més l’Estatut li cou on més mal li fa, la llengua, la nació i la seva visió d’Espanya.
Val la pena recordar que només PNB i IU-ICV vàrem votar contra la renovació del seu mandat quan se’l va tornar a proposar com a Defensor del poble. Intel·ligent o inútil?
Més enllà de la decisió final del Tribunal Constitucional, Múgica es suma als qui utilitzen les institucions per imposar les seves opinions (en aquest cas) el seu model d’Estat per sobre de tothom. La setmana passada era Gallardón amb el veto a Rubianes al Teatro Español.
Caldria preguntar-li a Múgica on era el seu sentit del deure quan tanta gent li va demanar que calia recórrer la Llei d’Estrangeria del PP. O perquè no actuava d’ofici aquest estiu per defensar els drets dels usuaris de l’Aeroport del Prat?
Enlloc d’això és la seva obsessió per tot el que suposa una millora de l’autogovern d’Euskadi o de Catalunya el que l’esperona a actuar. És obvi que l’Estatut li cou, no només perquè deixa clar que és feina del Síndic de Greuges l’atenció ciutadana sobre el que són competències exclusives de l’Administració catalana, sinó perquè a més a més l’Estatut li cou on més mal li fa, la llengua, la nació i la seva visió d’Espanya.
Val la pena recordar que només PNB i IU-ICV vàrem votar contra la renovació del seu mandat quan se’l va tornar a proposar com a Defensor del poble. Intel·ligent o inútil?
La Festa ha tornat
Dissabte al Parc de la Ciutadella, després de 8 anys de no celebrar-la va tornar La Festa de Treball.
La Festa, va ser durant els anys 70 i 80 un referent per l’esquerra del país, un espai que transcendia les sigles del PSUC i on hi tenia cabuda gent de totes les esquerres, un espai de llibertat col·lectiva, ideològica i musical.
Treball es publica ininterrompudament en català des de l’any 1936, essent la única revista que va sortir en català durant tota l’etapa de la dictadura franquista i feixista (ho afegeixo per si algú té temptacions d’oblidar que la dictadura espanyola va ser feixista).
Però lluny de ser una Festa nostàlgica, la trobada del dia 16 va ser una evidència del moment de creixement que viu ICV. El dissabte érem milers que junts vàrem expressar la confiança en ICV com a antídot contra el desànim de la gent progressista i catalanista a Catalunya.
Per això ICV és l’esquerra que creix. La ÚNICA esquerra que creix de cara a les properes eleccions.
L’esquerra catalana ha estat sempre plural ideològicament i només sent capaç de travar aliances sòlides des d’aquesta pluralitat serà capaç de fer veritables polítiques de transformació.
La sobèrbia i l’ambigüitat des de l’esquerra tenen un preu: la derrota.
La Festa, va ser durant els anys 70 i 80 un referent per l’esquerra del país, un espai que transcendia les sigles del PSUC i on hi tenia cabuda gent de totes les esquerres, un espai de llibertat col·lectiva, ideològica i musical.
Treball es publica ininterrompudament en català des de l’any 1936, essent la única revista que va sortir en català durant tota l’etapa de la dictadura franquista i feixista (ho afegeixo per si algú té temptacions d’oblidar que la dictadura espanyola va ser feixista).
Però lluny de ser una Festa nostàlgica, la trobada del dia 16 va ser una evidència del moment de creixement que viu ICV. El dissabte érem milers que junts vàrem expressar la confiança en ICV com a antídot contra el desànim de la gent progressista i catalanista a Catalunya.
Per això ICV és l’esquerra que creix. La ÚNICA esquerra que creix de cara a les properes eleccions.
L’esquerra catalana ha estat sempre plural ideològicament i només sent capaç de travar aliances sòlides des d’aquesta pluralitat serà capaç de fer veritables polítiques de transformació.
La sobèrbia i l’ambigüitat des de l’esquerra tenen un preu: la derrota.
Oblits de cara a la galeria
Montilla ja parla d’immigració. El candidat socialista ja no diu que cal esperar a parlar-ne després de l’1 de novembre, finalment es destapa.
I per variar es fixa més en el discurs de PP i CiU que en la realitat del país i del govern. Montilla ha afirmat que la prestació de serveis socials que demanen les persones immigrades “en alguns casos comporten o poden comportar pèrdues de serveis per als ciutadans de Catalunya”.
Oblida el senyor Montilla que el problema de la insuficiència de serveis socials radica en la manca de recursos, en un pressupost en despesa social molt allunyat de la mitjana europea i que és ara que estem en un moment de creixement econòmic on s’ha d’invertir. Radica en un Estat del Benestar tant magre que alguns ja fa temps que parlen de Família de Benestar, ja que és la família qui acaba compensant les mancances en tot tipus de suport, serveis i ajudes.
El problema és la manca de serveis socials, no la immigració. Els immigrants són beneficiaris dels serveis socials com també són contribuents i ara per ara responsables del creixement del PIB, per tant de la riquesa del país.
El debat pendent és sobre l’impacte de l’immigració en l’economia, en el mercat laboral, en els seus drets i deures i no generar confrontació social i incitar a la xenofòbia.
I per variar es fixa més en el discurs de PP i CiU que en la realitat del país i del govern. Montilla ha afirmat que la prestació de serveis socials que demanen les persones immigrades “en alguns casos comporten o poden comportar pèrdues de serveis per als ciutadans de Catalunya”.
Oblida el senyor Montilla que el problema de la insuficiència de serveis socials radica en la manca de recursos, en un pressupost en despesa social molt allunyat de la mitjana europea i que és ara que estem en un moment de creixement econòmic on s’ha d’invertir. Radica en un Estat del Benestar tant magre que alguns ja fa temps que parlen de Família de Benestar, ja que és la família qui acaba compensant les mancances en tot tipus de suport, serveis i ajudes.
El problema és la manca de serveis socials, no la immigració. Els immigrants són beneficiaris dels serveis socials com també són contribuents i ara per ara responsables del creixement del PIB, per tant de la riquesa del país.
El debat pendent és sobre l’impacte de l’immigració en l’economia, en el mercat laboral, en els seus drets i deures i no generar confrontació social i incitar a la xenofòbia.
Blog
Cada vegada que llegeixo el primer dels missatges del blog penso en l’encert d’advertir que no seria regular.
De nou, torno a provar-ho i us agraeixo la paciència i al constància als que seguin clicant.
Fins aviat
De nou, torno a provar-ho i us agraeixo la paciència i al constància als que seguin clicant.
Fins aviat
17.7.06
Ja tenim candidat
Avui hem conegut els resultats de les primàries internes d’ICV per escollir el candidat a les eleccions al parlament. Òbviament en Joan Saura serà el cap de llista.
Tant important com la seva candidatura ha estat el procés per escollir-lo. En un moment en que altres han d’apuntalar el seu cap perquè no se’ls enfonsi o que s’assumeix l’elecció de candidatures en processos completament tancats a les direccions, Joan Saura ha encarat unes primàries, que ha guanyat amb el 98% dels vots entre les 3.520 persones adherides o amics, que han votat.
Una participació del 61% amb un candidat únic, després d’una temporada de mobilització permanent de les organitzacions és el millor reflex que ICV afronta amb molta energia les properes eleccions, molt conscient de la força i la credibilitat que hem anat acumulant durant aquesta legislatura i etapa de govern. I per tant molt conscients també del paper que haurem de jugar.
Mentrestant Artur Mas es dedica a creure que viurà unes eleccions a l’americana, reclamant debats a dos, quan el nostre sistema de partits és clarament (i afortunadament) més plural que el bipartidisme o transportant-se a escenaris presidencialistes, anunciant allò que governarà el més votat.
El govern de la Generalitat el presidirà qui tingui capacitat de construir una majoria estable al parlament i hores d’ara el Sr. Mas encara no ens ha dit amb qui pensa aconseguir-la donat que clarament no tindrà majoria suficient tot sol. Curiosament tampoc el Sr. Montilla deixa clar si s’oposarà a un govern sociovergent o si forma part de les seves previsions. Ni ERC és capaç d’apostar clarament per un govern d’esquerres tot i que no s’estalvia reclamar l’herència (seleccionada) del govern tripartit.
Curiosament només Piqué i Saura són clars. El primer per deixar clara la ma estesa a CiU i la seva decisió per aturar qualsevol govern que no sigui de dretes. I Saura per tot el contrari, assegurant que el vot a ICV és ara per ara la única vacuna per aturar la involució d’un govern de dretes a la Generalitat.
A ICV ja tenim candidat.
Tant important com la seva candidatura ha estat el procés per escollir-lo. En un moment en que altres han d’apuntalar el seu cap perquè no se’ls enfonsi o que s’assumeix l’elecció de candidatures en processos completament tancats a les direccions, Joan Saura ha encarat unes primàries, que ha guanyat amb el 98% dels vots entre les 3.520 persones adherides o amics, que han votat.
Una participació del 61% amb un candidat únic, després d’una temporada de mobilització permanent de les organitzacions és el millor reflex que ICV afronta amb molta energia les properes eleccions, molt conscient de la força i la credibilitat que hem anat acumulant durant aquesta legislatura i etapa de govern. I per tant molt conscients també del paper que haurem de jugar.
Mentrestant Artur Mas es dedica a creure que viurà unes eleccions a l’americana, reclamant debats a dos, quan el nostre sistema de partits és clarament (i afortunadament) més plural que el bipartidisme o transportant-se a escenaris presidencialistes, anunciant allò que governarà el més votat.
El govern de la Generalitat el presidirà qui tingui capacitat de construir una majoria estable al parlament i hores d’ara el Sr. Mas encara no ens ha dit amb qui pensa aconseguir-la donat que clarament no tindrà majoria suficient tot sol. Curiosament tampoc el Sr. Montilla deixa clar si s’oposarà a un govern sociovergent o si forma part de les seves previsions. Ni ERC és capaç d’apostar clarament per un govern d’esquerres tot i que no s’estalvia reclamar l’herència (seleccionada) del govern tripartit.
Curiosament només Piqué i Saura són clars. El primer per deixar clara la ma estesa a CiU i la seva decisió per aturar qualsevol govern que no sigui de dretes. I Saura per tot el contrari, assegurant que el vot a ICV és ara per ara la única vacuna per aturar la involució d’un govern de dretes a la Generalitat.
A ICV ja tenim candidat.
16.7.06
Basàyev i Arafat
El dilluns d’aquesta setmana obríem els diaris amb l’anunci de la mort de Shamíl Basàyev en una explosió. El líder guerriller txetxè era la personificació de l’enemic de l’Estat rus i per tant la seva desaparició suposa un cop d’efecte important pel govern de Putin, més quan Rússia acull aquests dies la cimera del G-8 i els EEUU encara estan a la recerca de Bin Laden.
Malgrat que els personatges i les circumstàncies són completament diferents, llegint la notícia no he pogut evitar evocar la mort d’Arafat.
Els governs israelians dels darrers anys no havien deixat de senyalar al líder palestí com el principal obstacle per a iniciar qualsevol negociació i arribar a cap mena d’acord. (Recorda actituds més properes això de no voler arribar a la pau perquè no acceptes el missatger oi?).
Arafat és mort, l’Autoritat Nacional Palestina ha estat capaç d’organitzar unes eleccions presidencials i unes de legislatives amb escrupolositat democràtica malgrat les circumstàncies amb les que es viu en els territoris i malgrat l’entorn polític de la zona, on cap altre país excepte el propi Israel pot exhibir un procés democràtic similar (només cal aturar-se un moment a Síria, Tunísia o el propi Líban). Però l'actitud del govern israelià, dramàticament coneguda no varia.
Arafat i Basàyev ja no hi són, però els homes i les dones que viuen a Gaza, Grozni o el Líban continuen patint totes les violències, la de les bombes que cauen dirigides i intencionades, però també la més implacable i estratègica, la violència que impossibilita fer una vida normal (perquè et deixen sense aigua i llum, evidentment no pots anar a l’escola, ni al metge però també perquè pots morir comprant pa, o pots ser detingut i segrestat en qualsevol moment,...). La violència de l'arbitri i la impunitat.
Probablement aquests homes i dones avui, sense necessitar gaires més evidències dedueixen que la seva vida no val res per la resta del món, que impassible ja no es mostra només indulgent cap el seu patiment, sinó còmplice de la seva situació. Si la violència engendra violència, perquè no estem fent res?
Malgrat que els personatges i les circumstàncies són completament diferents, llegint la notícia no he pogut evitar evocar la mort d’Arafat.
Els governs israelians dels darrers anys no havien deixat de senyalar al líder palestí com el principal obstacle per a iniciar qualsevol negociació i arribar a cap mena d’acord. (Recorda actituds més properes això de no voler arribar a la pau perquè no acceptes el missatger oi?).
Arafat és mort, l’Autoritat Nacional Palestina ha estat capaç d’organitzar unes eleccions presidencials i unes de legislatives amb escrupolositat democràtica malgrat les circumstàncies amb les que es viu en els territoris i malgrat l’entorn polític de la zona, on cap altre país excepte el propi Israel pot exhibir un procés democràtic similar (només cal aturar-se un moment a Síria, Tunísia o el propi Líban). Però l'actitud del govern israelià, dramàticament coneguda no varia.
Arafat i Basàyev ja no hi són, però els homes i les dones que viuen a Gaza, Grozni o el Líban continuen patint totes les violències, la de les bombes que cauen dirigides i intencionades, però també la més implacable i estratègica, la violència que impossibilita fer una vida normal (perquè et deixen sense aigua i llum, evidentment no pots anar a l’escola, ni al metge però també perquè pots morir comprant pa, o pots ser detingut i segrestat en qualsevol moment,...). La violència de l'arbitri i la impunitat.
Probablement aquests homes i dones avui, sense necessitar gaires més evidències dedueixen que la seva vida no val res per la resta del món, que impassible ja no es mostra només indulgent cap el seu patiment, sinó còmplice de la seva situació. Si la violència engendra violència, perquè no estem fent res?
6.6.06
Aquest no és l’Estatut d’Ibarra i Bono
Un dels temes recorrents en aquesta campanya del Referèndum per l’Estatut és recordar la negociació del text en el Congrés i fer-ho com si només des de la banda catalana s’haguessin fet cessions en el procés.
Només el Parlament català tenia un text, això és cert, però les “línies roges” del PSOE havien estat anunciades i anàvem avisats! El text finalment resultant està molt més aprop de l’aprovat el 30 de setembre que de les fronteres que teòricament no traspassaríem.
Com exemple només cal anar a les hemeroteques i recordar el mes de juny de l’any passat, quan el PSC va presentar una proposta al Parlament per compactar el Títol de competències. Aleshores el PSOE va ser molt clar: el sistema utilitzat pel blindatge de competències a l’Estatut no era acceptable (la descripció detallada de cada apartat i la definició per part de l’Estatut del que és exclusiu, compartit o executiu, bàsicament). El nou Estatut que votarem el dia 18 de juny manté el mateix sistema i en la negociació s’han modificat només competències concretes (algunes pactades a fora del text i recentment, com la gestió de ports i aeroports d’interès general) però no el sistema en si.
També destacats dirigents del PSOE asseguraven que el terme Nació només era aplicable a Espanya (ara es reconeix Catalunya com a Nació al Preàmbul) i que era del tot inacceptable la menció als símbols nacionals propis de Catalunya o als drets històrics. El nou Estatut estableix en l’article 5 que l’autogovern de Catalunya es fonamenta també en els seus drets històrics i l’article 8.1 reconeix com a símbols nacionals de Catalunya la bandera, la festa i l’himne.
Hem negociat l’Estatut, evidentment, aquestes eren les regles del joc, fer veure que es jugava una altra partida només pot generar confusió primer i frustració després. És aquesta l’estratègia d’ERC pel 19 de juny? El nou Estatut representa un avenç fonamental en reconeixement nacional, capacitat d’autogovern, estableix un nou sistema de finançament i juntament amb el procés engegat a Euskadi marca l’inici d’una nova etapa a nivell de la configuració de l’Estat espanyol.
El PP ho té clar i no li tremola el pols ni la consciència quan de forma no ja frívola sinó insultant s’atreveix a barrejar ETA amb l’Estatut o ara la Sra. Aguirre a comparar la situació del PP a Catalunya amb la persecució dels jueus a l’Alemanya nazi. Encara és hora que els feixistes espanyols demanin perdó a casa nostra per les barbaritats comeses.
Només un sí rotund els farà callar el dia 18.
Només el Parlament català tenia un text, això és cert, però les “línies roges” del PSOE havien estat anunciades i anàvem avisats! El text finalment resultant està molt més aprop de l’aprovat el 30 de setembre que de les fronteres que teòricament no traspassaríem.
Com exemple només cal anar a les hemeroteques i recordar el mes de juny de l’any passat, quan el PSC va presentar una proposta al Parlament per compactar el Títol de competències. Aleshores el PSOE va ser molt clar: el sistema utilitzat pel blindatge de competències a l’Estatut no era acceptable (la descripció detallada de cada apartat i la definició per part de l’Estatut del que és exclusiu, compartit o executiu, bàsicament). El nou Estatut que votarem el dia 18 de juny manté el mateix sistema i en la negociació s’han modificat només competències concretes (algunes pactades a fora del text i recentment, com la gestió de ports i aeroports d’interès general) però no el sistema en si.
També destacats dirigents del PSOE asseguraven que el terme Nació només era aplicable a Espanya (ara es reconeix Catalunya com a Nació al Preàmbul) i que era del tot inacceptable la menció als símbols nacionals propis de Catalunya o als drets històrics. El nou Estatut estableix en l’article 5 que l’autogovern de Catalunya es fonamenta també en els seus drets històrics i l’article 8.1 reconeix com a símbols nacionals de Catalunya la bandera, la festa i l’himne.
Hem negociat l’Estatut, evidentment, aquestes eren les regles del joc, fer veure que es jugava una altra partida només pot generar confusió primer i frustració després. És aquesta l’estratègia d’ERC pel 19 de juny? El nou Estatut representa un avenç fonamental en reconeixement nacional, capacitat d’autogovern, estableix un nou sistema de finançament i juntament amb el procés engegat a Euskadi marca l’inici d’una nova etapa a nivell de la configuració de l’Estat espanyol.
El PP ho té clar i no li tremola el pols ni la consciència quan de forma no ja frívola sinó insultant s’atreveix a barrejar ETA amb l’Estatut o ara la Sra. Aguirre a comparar la situació del PP a Catalunya amb la persecució dels jueus a l’Alemanya nazi. Encara és hora que els feixistes espanyols demanin perdó a casa nostra per les barbaritats comeses.
Només un sí rotund els farà callar el dia 18.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)