Sense unitat

El dia 29 de desembre al vespre era a la tertúlia de COM Ràdio “La nit”. Era l’últim programa de l’any i en Ramon Miravitllas, el presentador ens demanava fer un repàs al més destacat de l’any que estàvem a punt d’acabar.

Els 6 tertulians, representants de cada un dels partits o coalicions presents al Parlament, varem coincidir en senyalar que el fet més destacat era la possibilitat d’acabar definitivament amb la violència a Euskadi. Formulat en termes diferents per cadascú òbviament, però assenyalant al mateix punt.

I el principal desig pel 2007 era la Pau. Jo ho deia amb aquestes mateixes paraules. Per necessitat mental gairebé, com a conseqüència d’una esperança continguda durant els mesos de la treva i empesa també, no puc negar-ho, per les declaracions del propi president del govern espanyol que aquell mateix dia afirmava que l’any vinent les coses estarien millor.

L’endemà al matí, ETA s’encarregava d’enfonsar aquesta barreja de desig i esperança a la T4 de Barajas.

Quinze dies després, encara sota l’efecte de tornar a parlar de víctimes mortals, de famílies que mai podran oblidar el terrorisme i les seves conseqüències, com tots desitgem, la política no és capaç de posar-se d’acord. Millor dit, la manca de política, la ceguesa que provoca una barreja de partidisme, e lectoralisme i afany de protagonisme impedeixen que tots plegats, des de partits, organitzacions i com a ciutadans i ciutadanes sortim al carrer i diguem prou, diguem pau.

El problema és una paraula de més o de menys en la pancarta diuen, i sincerament faria riure la resposta sinó és perquè a les alçades que estem, fa plorar.

Avui molta gent a Madrid i Bilbao sortirà al carrer, altres probablement es quedaran a casa amb recança per no fer-ho, amb el dubte de si és tant terrible demanar que d’una vegada per totes s’acabi ja amb la mort i la por.

I no me’n puc estar de dir també una altra cosa. Aquest dies en els que malauradament es torna a parlar tant del conflicte a Euskadi, del seu origen i recorregut, he sentit en diverses ocasions parlar-ne com la darrera herència del franquisme. Jo no hi estic d’acord. L’existència d’ETA l’any 2006 no és un conflicte del franquisme, és un conflicte de la democràcia, perquè només en un marc democràtic, de respecte per la pluralitat nacional i ideològica de l’Estat i diàleg sense prejudicis ni condicionants partidistes es pot resoldre i és obvi que de moment no ho hem aconseguit.