Contradiccions

Aquests dies és recurrent que de nou ens preguntin a la gent d’ICV si no tenim contradiccions per estar al Govern. Mostrant preocupació els que ho fan des de la bona fe i amb sordina els que desitjarien veure al partit sumit en un mar de dimissions, desercions i lluites internes a l’estil d’altres forces polítiques.

La resposta sembla evident. Clar que tenim contradiccions. I benvingudes siguin! Només qui té principis i governa en té. Però tenir responsabilitats de govern no és l’element determinant que provoca tensió entre partit i govern, sinó la manera en que s’està a les institucions i la força que s’hi té. I en ICV es combinen dos ingredients per fer un cocktail de difícil digestió: les màximes aspiracions de canviar les coses sent la força minoritària d’un govern de tres.

ICV no en té prou amb haver fet una llei d’habitatge que porta per títol “Llei del DRET a l’habitatge” i que és pionera a l’Estat, no perquè permeti el lloguer forçós de pisos buits després d’oferir totes les alternatives als propietaris, que és una anècdota, sinó perquè posa l’accent en les polítiques i les mesures per a l’accés a l’habitatge, per a que les persones amb més dificultats (joves i persones grans, famílies sense recursos...) accedeixin a un habitatge en condicions. Algú pensa que fer una llei així és senzill? Que és senzill intentar canviar dinàmiques i maneres de fer a tots els agents implicats en la construcció i promoció immobiliàries?

El mateix ha passat amb la gestió de l’aigua. Des de que el Salvador Milà va ser nomenat conseller de Medi Ambient i Habitatge que bona part dels esforços van anar adreçats a redreçar la política de l’aigua. A engegar projectes que transformessin els valors d’una nova cultura de l’aigua en accions concretes. La primera i més dràstica va ser la derogació del PHN, òbviament, que el Govern català va defensar. I la segona la redacció de nous projectes que, aquests sí, obtinguessin el finançament europeu necessari. Les actuacions han estat abastament conegudes i difoses en les darreres setmanes: recuperació de pous, construcció de dessalinitzadores, sistemes de reutilització d’aigües, gestió de la demanda... Tot plegat ja dóna els seus fruits amb la reducció de la demanda i amb nous abastaments d’aigua i malgrat tot la sequera ens ha atrapat.

És contradictori en aquesta situació prendre decisions que no ens agraden? Ho seria si no s’hagués fet tot l’anterior. Però la principal responsabilitat del govern és garantir un subministrament d’aigua a tota la ciutadania. Seria un argument terrible contra totes les mesures anteriorment citades i contra la nova cultura de l’aigua si finalment hi hagués restriccions en les llars.

Potser algú altre davant de la mateixa situació estaria temptat a no prendre una decisió impopular, a mirar cap a una altra banda i a esperar que plogui. A mi, no m’agradaria que algú així em governés.

El polític emprenyat

La política (o les eleccions) no és justa, ja ho sabem. No és qüestio de dret, ni de mèrits, sinó de vots i lleis electorals. Sinó, probablement en Joan Herrera seria Ministre de Foment i no un diputat del grup mixt.

Ironies a banda, el resultat de les eleccions generals és una gran decepció. Ho és per no haver aconseguit mantenir dos diputats i sobretot per no poder mantenir Grup al Congrés. I això no és un mal resultat perquè n’esperàvem més, no. És un mal resultat perquè per un partit polític que vol canviar les coses, el que hem perdut són eines per fer-ho.

ICV és una formació transformadora, a contracorrent, que parla del que és antipàtic (que cal pagar impostos i no baixar-los, que hem de començar a deixar el cotxe i agafar el tren, que no valen txecs de diners en ma sinó que el que cal són serveis...) i per tant som conscients que no arrossegarem majories a darrere d’aquestes propostes. Encara no com a mínim. Però creiem que una bona part de l’electorat (del que vota) i una part encara més gran dels abstencionistes (dels que no voten o no volen votar) pot estar d’acord i sentir-se representada amb el que proposem i defensem. El projecte d’una esquerra transformadora, ecologista, feminista i catalana pot ser el projecte de molta gent a Catalunya.

I aquestes eleccions són una decepció:

Perquè l’opció que ha arrossegat a més gent a votar a Catalunya és la por. El PSC ha mobilitzat a l’electorat (el que volia anar a votar, els abstencionistes s’han continuat quedant a casa) amb només la idea d’aturar el PP. Se’ls ha de felicitar pels seus resultats òbviament i perquè amb un sol eslògan han aconseguit 25 diputats.

Perquè el proper Congrés tindrà 320 diputats del PP i del PSOE i només una trentena de la resta de partits i per tant seran 4 anys d’un debat polític més pobre, menys representatiu, més polititzat i partiditzat i menys polític, i per tant més lluny de la gent. Perquè la pluralitat de l'Estat queda reduïda a l'anècdota (pluralitat nacional, lingüística, ideològica...)

Perquè el PP, tot i la seva campanya anticatalana, les seves propostes racistes, la seva tendència a l’adoctrinament moral... arrossega gairebé 10 milions de vots i creix en número d’escons.

Perquè més de 850.000 vots (els que té IU) tindran només un representat.

Perquè no es tocarà una llei electoral que ha permès el bipartidisme i si la toquen (ai!) serà per afavorir encara més els dos partits majoritaris en ares de l’estabilitat i per no dependre de “la perifèria”.

Perquè un diputat com en Joan Herrera, que s’ha partit la cara pels usuaris de rodalies des del primer dia (literalment des del 2004) que ha batallat en solitari per “enverdir” una mica la política espanyola (tancament de nuclears, energies renovables, ferrocarril, Kyoto...) que ha lluitat per la memòria dels lluitadors antifranquistes (aconseguint que per primer cop es condemni el Franquisme al Congrés amb la Llei de la memòria...) i que juntament amb la Carme Garcia han treballat per fer moure el PSOE cap a l’esquerra, ara tindrà menys força al Congrés.


N’han parlat molt aquets mesos del català emprenyat. No sé quants n’hi ha o si és un invent de les tertúlies, però tinc clar que si algun polític, avui pot estar emprenyat és en Joan Herrera. Però enlloc d'això el Joan ja pensa en la feina dels propers 4 anys.

La democràcia és això qüestió de vots i lleis electorals i no de mèrits, convé no oblidar-ho.

Gràcies Joan.

I diuen que el seu regne no és d'aquest món

Sens dubte la notícia del dia és el posicionament clar de l'Esglesia espanyola davant les eleccions del 9 de març. Per no tocar d'oïdes he anat a buscar el text original que adjunto. Al final, els meus comentaris.

Nota de la Comisión Permanente dela Conferencia Episcopal Española ante las elecciones generales de 2008

Madrid, 30 de enero de 2008

1. Los españoles hemos sido convocados a las urnas para el próximo 9 de marzo. Como en otras ocasiones semejantes, los Obispos ofrecemos a los católicos y a todos los que deseen escucharnos algunas consideraciones que estimulen el ejercicio responsable del voto. Hablamos como pastores de la Iglesia que tienen la obligación y el derecho de orientar el discernimiento moral que es necesario hacer cuando se toman decisiones que han de contribuir al pleno reconocimiento de los derechos fundamentales de todos y a la promoción del bien común.
2. Con tal finalidad pensamos que es éste un momento apropiado para leer y meditar de nuevo la Instrucción Pastoral aprobada el 23 de noviembre de 2006 por la Asamblea Plenaria de nuestra Conferencia Episcopal bajo el título de “Orientaciones morales ante la situación actual de España”. Recordamos algunas ideas fundamentales de esta Instrucción, que han de ser comprendidas, por tanto, en el conjunto de aquel relevante texto.
3. Respetamos a quienes ven las cosas de otra manera. Sólo pedimos libertad y respeto para proponer libremente nuestra manera de ver las cosas, sin que nadie se sienta amenazado ni nuestra intervención sea interpretada como una ofensa o como un peligro para la libertad de los demás. Deseamos colaborar sinceramente en el enriquecimiento espiritual de nuestra sociedad, en la consolidación de la auténtica tolerancia y de la convivencia en el mutuo respeto, la libertad y la justicia, como fundamento imprescindible de la paz verdadera (n. 81).
4. Si bien es verdad que los católicos pueden apoyar partidos diferentes y militar en ellos, también es cierto que no todos los programas son igualmente compatibles con la fe y las exigencias de la vida cristiana, ni son tampoco igualmente cercanos y proporcionados a los objetivos y valores que los cristianos deben promover en la vida pública (n. 50).
5. Los católicos y los ciudadanos que quieran actuar responsablemente, antes de apoyar con su voto una u otra propuesta, han de valorar las distintas ofertas políticas, teniendo en cuenta el aprecio que cada partido, cada programa y cada dirigente otorga a la dimensión moral de la vida. La calidad y exigencia moral de los ciudadanos en el ejercicio de su voto es el mejor medio para mantener el vigor y la autenticidad de las instituciones democráticas (n. 56). No se debe confundir la condición de aconfesionalidad o laicidad del Estado con la desvinculación moral y la exención de obligaciones morales objetivas. Al decir esto no pretendemos que los gobernantes se sometan a los criterios de la moral católica. Pero sí que se atengan al denominador común de la moral fundada en la recta razón y en la experiencia histórica de cada pueblo (n. 55).
6. “Es preciso afrontar - señala el Papa - con determinación y claridad de propósitos, el peligro de opciones políticas y legislativas que contradicen valores fundamentales y principios antropológicos y éticos arraigados en la naturaleza del ser humano, en particular con respecto a la defensa de la vida humana en todas sus etapas, desde la concepción hasta la muerte natural, y a la promoción de la familia fundada en el matrimonio, evitando introducir en el ordenamiento público otras formas de unión que contribuirían a desestabilizarla, oscureciendo su carácter peculiar y su insustituible función social” (n. 56). La legislación debe proteger al matrimonio, empezando por reconocerlo en su ser propio y específico (n. 41).
7. No es justo tratar de construir artificialmente una sociedad sin referencias religiosas, exclusivamente terrena, sin culto a Dios ni aspiración ninguna a la vida eterna (n. 13). En ese sentido parece que apuntan, entre otras cosas, las dificultades crecientes para incorporar el estudio libre de la religión católica en los currículos de la escuela pública, así como el programa de la nueva asignatura, de carácter obligatorio, denominada “Educación para la ciudadanía” (n.18), que lesiona el derecho de los padres - y de la escuela en colaboración con ellos - a formar a sus hijos de acuerdo con sus convicciones religiosas y morales. Es necesario promover un gran pacto de Estado sobre la base de la libertad de enseñanza y la educación de calidad para todos.
8. El terrorismo es una práctica intrínsecamente perversa, del todo incompatible con una visión moral de la vida justa y razonable. No sólo vulnera gravemente el derecho a la vida y a la libertad, sino que es muestra de la más dura intolerancia y totalitarismo (n. 65). Una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político (n. 68).
9. La Iglesia reconoce, en principio, la legitimidad de las posiciones nacionalistas que, sin recurrir a la violencia, por métodos democráticos, pretendan modificar la configuración política de la unidad de España (n. 73). Al mismo tiempo, enseña que, también en este caso, es necesario tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria y - en palabras de Juan Pablo II a los obispos italianos - “superar decididamente las tendencias corporativas y los peligros del separatismo con una actitud honrada de amor al bien de la propia nación y con comportamientos de solidaridad renovada” por parte de todos. Hay que evitar los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública en favor de pretensiones particularistas o reivindicaciones ideológicas (n. 74).
10. En este momento de la sociedad española, algunas situaciones concretas deben ser tenidas muy particularmente en cuenta. Nos parece que los inmigrantes necesitan especialmente atención y ayuda. Y, junto a los inmigrantes, los que no tienen trabajo, los que están solos, las jóvenes que pueden caer en las redes de la prostitución, las mujeres humilladas y amenazadas por la violencia doméstica, los niños, objeto de explotaciones y de abusos, y quienes no tienen casa ni familia donde acogerse. Hay que trabajar también para superar las injustas distancias y diferencias entre las personas y las comunidades autónomas, tratando de resolver los problemas más acuciantes, como son el trabajo, la vivienda accesible, o el disfrute equitativo de la naturaleza, compartiendo dones tan indispensables para la vida como el agua y cuidando con esmero el patrimonio común de la creación (n. 80). En el orden internacional, es necesario atender a la justa colaboración al desarrollo integral de los pueblos.
Que el Señor ilumine y fortalezca a todos para actuar en conciencia y conforme a las exigencias de la convivencia en justicia y libertad.

Probablement una gran majoria de catòlics catalans estan decebuts amb aquesta Conferència Episcopal, però l'Esglesia catalana no pot dir res. El dia que es queixi també la titllaran de nacionalista com fan amb els bisbes bascos? També serà culpa dels separatistes? Qui està fent més per separar-se ara?

Més que mai hem de reclamar un Estat laïc, en el que ningú (i va per ells) confongui la fe amb l'adoctrinament, la moral amb la convivència o la religió amb la política. Conec molts creïents, gent que busca el bé i la justícia, que treballa i estima els altres i que estan molt, molt lluny del que diu la jerarquia de l'Esglesia catòlica. Això sí que és estar lluny de la gent.

Retorns

Un retorn més al blog, després de la darrera llaaaaaaaaaarga pausa. Ara amb un fill més, i per tant amb menys temps per blogs i webs. Continuaré fent l'esforç però. Intermitent probablement i ja aviso que a l'inici segurament molt sesgat cap a temes infantils.

Retorna també La Campanya Electoral. Ens pot semblar que aquesta és la de les Generals i l'anterior la de les Municipals, però són la mateixa. És sempre la Campanya que va començar al 2003, l'endemà que hi hagués un Govern d'esquerres a Catalunya de nou després de 70 anys i que no tenen intenció d'aturar fins que les esquerres (o el que quedi d'elles) sortin del govern. Només cal veure quins arguments fan servir PP i CiU d'ençà d'aleshores. Coincideixen, sigui qui sigui el candidat o candidata, la institució a governar o la proposta.

I retorna el carnestoltes. No us passa que aquests dies hi ha gent pel carrer que no sabeu si van disfressats o no? No és una mala senyal si hem arribat a aquests nivells de barreja, flexibilitat i diversitat. I no passa res, no? Tant de bó algunes ments puguessin assimilar la mateixa diversitat en temes més importants. La família per exemple.

Casa comuna o un gran pacte nacional?

Sota aquest títol en Jaume Bosch, vicepresident d'ICV acaba de publicar un article al diari Avui. Us el recomano tal qual:

Casa comuna, de l’esquerra o del catalanisme, sembla ser la fórmula màgica per ampliar la força electoral dels partits majoritaris quan es troben a l’oposició: però ni el PSC va aconseguir incorporar totes les esquerres fa uns anys ni CiU pot ara representar tot el catalanisme.
Però que no s’encerti en la proposta no vol dir que no hi hagi una raó de fons que justifiqui el debat. El període de discussió de l’Estatut i la demostració en forma de crisi de determinades infraestructures que la inversió pública no ha preparat Catalunya per a les seves noves necessitats, obliguen a una reflexió profunda a totes les forces polítiques. Quin model de societat, de desenvolupament, d’autogovern ,volem?
Cal evitar un debat partidista. Si CiU tan sols pretén demostrar que tot és culpa del govern d’Entesa hi ha molt poc a parlar. Si ERC planteja, un any desprès de que la seva posició fos derrotada en el referèndum sobre l’Estatut, un referèndum d’autodeterminació el 2014, com a proposta equilibradora entre els diferents sectors del partit, també hi ha poc marge per al debat.
Però pot haver-hi molta gent i molts sectors polítics, interessats a discutir el futur del nostre país des d’una perspectiva catalanista.
El catalanisme no és patrimoni d’un partit en exclusiva, ni de dos. Catalunya avançarà en funció que el catalanisme sigui un element definitori de la majoria dels partits polítics. El que cal és una gran Pacte Nacional que inclogui la mateixa majoria política i social que va donar suport al projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. I aquest Pacte Nacional hauria de tenir per primer objectiu aconseguir l’aplicació plena de l’Estatut del 2006. Els sectors independentistes que hi varen votar en contra,haurien d’acatar el resultat del referèndum i defensar el text que Catalunya va aprovar. CiU hauria d’entendre que una cosa seria un Pacte Nacional i l’altre la legítima acció de govern de PSC, ERC i ICV, que disposen de tota la legislatura per aplicar un programa d’esquerres. I el PSC hauria de sostreure’s del condicionant de ser part del PSOE, sumant-se a la resta de forces polítiques catalanes alhora de ser exigents amb el Govern de l’Estat.
Tot això no vol dir deixar de mirar més enllà. ICV va explicar quan defensava el vot afirmatiu a l’Estatut que el nostre horitzó nacional no acabava aquí. L’autodeterminació forma part del nostre programa polític, però voldríem parlar-ne amb rigor. No és millor desprès de tres anys de tensió treure tot el suc al nou Estatut? No caldria analitzar que en pensa tota la societat civil?.Però tota: ja n’hi ha prou de definir com a societat civil els empresaris en exclusiva si parlem d’infraestructures i desqualificar les entitats que promouen la protecció del territori com exemples de la cultura del no.
L’autodeterminació de Catalunya com afectaria a la resta de territoris de parla catalana, més enllà de la visió idíl·lica dels que obtenen el 0’6 per cent dels vots al País Valencià o dels que criden independència a les manifestacions a Perpinyà quan les entitats de la Catalunya Nord volen que cridem “català a l’escola”?. I més encara: Autodeterminació és optar entre Comunitat Autònoma i Independència o és decidir el futur del país posant a debat també altres formules de relació amb l’Estat com un federalisme pluralista o una confederació?. I quina és la millor forma d’avençar cap a la sobirania sense pagar el preu d’una ruptura de la cohesió social o del sentiment de ser un sol poble?. Si el debat s’enfoca a partir de desqualificacions,el resultat serà un element més de desencís. Serem capaços d’enfocar-ho correctament, en la línea que ha demanat Òmnium Cultural, alhora que treballem en l’aplicació de l’Estatut i que alguns apostem per un model de desenvolupament diferent del que ha existit durant molts anys?


Jaume Bosch. Vicepresident d’ICV

Temes d'estiu

Dos dels temes protagonistes de les notícies aquest estiu han estat l’apagada a Barcelona amb la cerca de les responsabilitats del que ha passat i el col·lapse hipotecari als EEUU amb les repercussions d’abast planetari, o sigui global.

Dos fets aparentment ben diferents però que sense ànim de ser exhaustiva tenen a priori alguns elements comuns.

Ha coincidit en tots dos casos una demanda comuna de transparència. En el primer cas una exigència de conèixer què fan les empreses elèctriques, en què inverteixen els seus beneficis o com fan front a les obligacions de compliment de servei públic, però també exigència de transparència de les operacions d’alt risc financer que tenen repercussions a nivell global i que les institucions internacionals són incapaces de seguir o controlar.

La coincidència s’estén en una segona demanda, la necessitat de més mecanismes de control públic. És a dir a més capacitat de les institucions públiques (ja siguin nacionals o internacionals) per conèixer, controlar, exigir és a dir INTERVENIR en la gestió privada de servies bàsics.

Res a dir. Transparència i participació i control ciutadà, són dues de les receptes d’ICV pel bon govern i la bona gestió des de govern. No ens ha fet mai por reclamar que el poder públic ha de tenir més capacitat de control, superant fórmules caduques plantejades des de l’esquerra en altres èpoques, però garantint que des del govern (local, nacional o mundial) es pot intervenir per garantir els serveis i les prestacions bàsiques a la ciutadania encara que la seva gestió sigui privada.

El que sorprèn d’aquestes exigències és que ara la dreta també s’hi afegeixi. Des del senyor Sirera (PPC) al Sr. Mas (CiU) o el mateix president francès, el Sr. Sarkozy o la presidenta alemanya, Sra. Merkel han sortit aquests dies a reclamar més dret i instruments dels governs per conèixer, controlar i intervenir la gestió privada.

On són la seva indignació dels darrers dies quan es planteja que la llei pugui obligar a les elèctriques a invertir els beneficis en la xarxa (CiU, PP i PSOE voten en contra d’aquesta proposta d’IU-ICV). On és la seva virulència quan ICV reclama exigències a les empreses privades, quan reclamem condicions a les privatitzacions que no permetin monopolis encoberts (impulsades pel govern Aznar amb el suport de CiU, la d’Endesa, Telefònica...). Perquè la seva acusació més permanent cap a les propostes d’ICV és que som intervencionistes? Que no és precisament el que ara reclamen?

Malauradament en casos com aquest dol mirar enrere i veure que un potser tenia raó, i que les coses realment poden fer-se d’una altra manera.

Falsos supòsits

El debat que aquests dies ens ofereix Convergència i Unió de titular en titlaur parteix d’un parell de supòsits inexactes o com a molt incerts.

On està escrit que CiU serà imprescindible després de les eleccions generals? Ja sabem els resultats d’uns i altres i ara només toca saber a quin dels dos partits majoritaris espanyols CiU beneeix amb el seu recolzament?

Pot passar com a la legislatura 2000-2004 en la que CiU se les prometia felices i finalment la majoria absoluta del PP i l’aritmètica al Parlament català els va obligar a dir amén a Madrid i a governar en minoria a Catalunya, pactant entre altres acords amb el PP, que no es tocaria l’Estatut a Catalunya.

Algú creu que el suport de CiU al govern central és neutral ideològicament? Hagués aprovat el PSOE la llei de matrimonis homosexuals o la llei de dependència amb els vots de Duran (liberals i demòcrata cristians)? Hagués retrocedit en el transvasament de l’Ebre o del Roine? Hagués retirat les tropes d’Irak, Duran de Ministre d’Exteriors? Aquesta legislatura el PSOE ha pactat la política social amb l’esquerra i la fiscal amb la dreta. Qui influeixi determinarà en la propera legislatura avançar o retrocedir des d’un punt de vista nacional, social, mediamabiental i d’esquerres.