El blog de la Camats

El polític emprenyat

2008-03-12T08:11:00.002Z

La política (o les eleccions) no és justa, ja ho sabem. No és qüestio de dret, ni de mèrits, sinó de vots i lleis electorals. Sinó, probablement en Joan Herrera seria Ministre de Foment i no un diputat del grup mixt.

Ironies a banda, el resultat de les eleccions generals és una gran decepció. Ho és per no haver aconseguit mantenir dos diputats i sobretot per no poder mantenir Grup al Congrés. I això no és un mal resultat perquè n’esperàvem més, no. És un mal resultat perquè per un partit polític que vol canviar les coses, el que hem perdut són eines per fer-ho.

ICV és una formació transformadora, a contracorrent, que parla del que és antipàtic (que cal pagar impostos i no baixar-los, que hem de començar a deixar el cotxe i agafar el tren, que no valen txecs de diners en ma sinó que el que cal són serveis...) i per tant som conscients que no arrossegarem majories a darrere d’aquestes propostes. Encara no com a mínim. Però creiem que una bona part de l’electorat (del que vota) i una part encara més gran dels abstencionistes (dels que no voten o no volen votar) pot estar d’acord i sentir-se representada amb el que proposem i defensem. El projecte d’una esquerra transformadora, ecologista, feminista i catalana pot ser el projecte de molta gent a Catalunya.

I aquestes eleccions són una decepció:

Perquè l’opció que ha arrossegat a més gent a votar a Catalunya és la por. El PSC ha mobilitzat a l’electorat (el que volia anar a votar, els abstencionistes s’han continuat quedant a casa) amb només la idea d’aturar el PP. Se’ls ha de felicitar pels seus resultats òbviament i perquè amb un sol eslògan han aconseguit 25 diputats.

Perquè el proper Congrés tindrà 320 diputats del PP i del PSOE i només una trentena de la resta de partits i per tant seran 4 anys d’un debat polític més pobre, menys representatiu, més polititzat i partiditzat i menys polític, i per tant més lluny de la gent. Perquè la pluralitat de l'Estat queda reduïda a l'anècdota (pluralitat nacional, lingüística, ideològica...)

Perquè el PP, tot i la seva campanya anticatalana, les seves propostes racistes, la seva tendència a l’adoctrinament moral... arrossega gairebé 10 milions de vots i creix en número d’escons.

Perquè més de 850.000 vots (els que té IU) tindran només un representat.

Perquè no es tocarà una llei electoral que ha permès el bipartidisme i si la toquen (ai!) serà per afavorir encara més els dos partits majoritaris en ares de l’estabilitat i per no dependre de “la perifèria”.

Perquè un diputat com en Joan Herrera, que s’ha partit la cara pels usuaris de rodalies des del primer dia (literalment des del 2004) que ha batallat en solitari per “enverdir” una mica la política espanyola (tancament de nuclears, energies renovables, ferrocarril, Kyoto...) que ha lluitat per la memòria dels lluitadors antifranquistes (aconseguint que per primer cop es condemni el Franquisme al Congrés amb la Llei de la memòria...) i que juntament amb la Carme Garcia han treballat per fer moure el PSOE cap a l’esquerra, ara tindrà menys força al Congrés.

N’han parlat molt aquets mesos del català emprenyat. No sé quants n’hi ha o si és un invent de les tertúlies, però tinc clar que si algun polític, avui pot estar emprenyat és en Joan Herrera. Però enlloc d'això el Joan ja pensa en la feina dels propers 4 anys.

La democràcia és això qüestió de vots i lleis electorals i no de mèrits, convé no oblidar-ho.

Gràcies Joan.

I diuen que el seu regne no és d'aquest món

2008-02-01T11:55:00.000Z

Sens dubte la notícia del dia és el posicionament clar de l'Esglesia espanyola davant les eleccions del 9 de març. Per no tocar d'oïdes he anat a buscar el text original que adjunto. Al final, els meus comentaris.

Nota de la Comisión Permanente dela Conferencia Episcopal Española ante las elecciones generales de 2008

Madrid, 30 de enero de 2008

1. Los españoles hemos sido convocados a las urnas para el próximo 9 de marzo. Como en otras ocasiones semejantes, los Obispos ofrecemos a los católicos y a todos los que deseen escucharnos algunas consideraciones que estimulen el ejercicio responsable del voto. Hablamos como pastores de la Iglesia que tienen la obligación y el derecho de orientar el discernimiento moral que es necesario hacer cuando se toman decisiones que han de contribuir al pleno reconocimiento de los derechos fundamentales de todos y a la promoción del bien común.
2. Con tal finalidad pensamos que es éste un momento apropiado para leer y meditar de nuevo la Instrucción Pastoral aprobada el 23 de noviembre de 2006 por la Asamblea Plenaria de nuestra Conferencia Episcopal bajo el título de “Orientaciones morales ante la situación actual de España”. Recordamos algunas ideas fundamentales de esta Instrucción, que han de ser comprendidas, por tanto, en el conjunto de aquel relevante texto.
3. Respetamos a quienes ven las cosas de otra manera. Sólo pedimos libertad y respeto para proponer libremente nuestra manera de ver las cosas, sin que nadie se sienta amenazado ni nuestra intervención sea interpretada como una ofensa o como un peligro para la libertad de los demás. Deseamos colaborar sinceramente en el enriquecimiento espiritual de nuestra sociedad, en la consolidación de la auténtica tolerancia y de la convivencia en el mutuo respeto, la libertad y la justicia, como fundamento imprescindible de la paz verdadera (n. 81).
4. Si bien es verdad que los católicos pueden apoyar partidos diferentes y militar en ellos, también es cierto que no todos los programas son igualmente compatibles con la fe y las exigencias de la vida cristiana, ni son tampoco igualmente cercanos y proporcionados a los objetivos y valores que los cristianos deben promover en la vida pública (n. 50).
5. Los católicos y los ciudadanos que quieran actuar responsablemente, antes de apoyar con su voto una u otra propuesta, han de valorar las distintas ofertas políticas, teniendo en cuenta el aprecio que cada partido, cada programa y cada dirigente otorga a la dimensión moral de la vida. La calidad y exigencia moral de los ciudadanos en el ejercicio de su voto es el mejor medio para mantener el vigor y la autenticidad de las instituciones democráticas (n. 56). No se debe confundir la condición de aconfesionalidad o laicidad del Estado con la desvinculación moral y la exención de obligaciones morales objetivas. Al decir esto no pretendemos que los gobernantes se sometan a los criterios de la moral católica. Pero sí que se atengan al denominador común de la moral fundada en la recta razón y en la experiencia histórica de cada pueblo (n. 55).
6. “Es preciso afrontar - señala el Papa - con determinación y claridad de propósitos, el peligro de opciones políticas y legislativas que contradicen valores fundamentales y principios antropológicos y éticos arraigados en la naturaleza del ser humano, en particular con respecto a la defensa de la vida humana en todas sus etapas, desde la concepción hasta la muerte natural, y a la promoción de la familia fundada en el matrimonio, evitando introducir en el ordenamiento público otras formas de unión que contribuirían a desestabilizarla, oscureciendo su carácter peculiar y su insustituible función social” (n. 56). La legislación debe proteger al matrimonio, empezando por reconocerlo en su ser propio y específico (n. 41).
7. No es justo tratar de construir artificialmente una sociedad sin referencias religiosas, exclusivamente terrena, sin culto a Dios ni aspiración ninguna a la vida eterna (n. 13). En ese sentido parece que apuntan, entre otras cosas, las dificultades crecientes para incorporar el estudio libre de la religión católica en los currículos de la escuela pública, así como el programa de la nueva asignatura, de carácter obligatorio, denominada “Educación para la ciudadanía” (n.18), que lesiona el derecho de los padres - y de la escuela en colaboración con ellos - a formar a sus hijos de acuerdo con sus convicciones religiosas y morales. Es necesario promover un gran pacto de Estado sobre la base de la libertad de enseñanza y la educación de calidad para todos.
8. El terrorismo es una práctica intrínsecamente perversa, del todo incompatible con una visión moral de la vida justa y razonable. No sólo vulnera gravemente el derecho a la vida y a la libertad, sino que es muestra de la más dura intolerancia y totalitarismo (n. 65). Una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político (n. 68).
9. La Iglesia reconoce, en principio, la legitimidad de las posiciones nacionalistas que, sin recurrir a la violencia, por métodos democráticos, pretendan modificar la configuración política de la unidad de España (n. 73). Al mismo tiempo, enseña que, también en este caso, es necesario tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria y - en palabras de Juan Pablo II a los obispos italianos - “superar decididamente las tendencias corporativas y los peligros del separatismo con una actitud honrada de amor al bien de la propia nación y con comportamientos de solidaridad renovada” por parte de todos. Hay que evitar los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública en favor de pretensiones particularistas o reivindicaciones ideológicas (n. 74).
10. En este momento de la sociedad española, algunas situaciones concretas deben ser tenidas muy particularmente en cuenta. Nos parece que los inmigrantes necesitan especialmente atención y ayuda. Y, junto a los inmigrantes, los que no tienen trabajo, los que están solos, las jóvenes que pueden caer en las redes de la prostitución, las mujeres humilladas y amenazadas por la violencia doméstica, los niños, objeto de explotaciones y de abusos, y quienes no tienen casa ni familia donde acogerse. Hay que trabajar también para superar las injustas distancias y diferencias entre las personas y las comunidades autónomas, tratando de resolver los problemas más acuciantes, como son el trabajo, la vivienda accesible, o el disfrute equitativo de la naturaleza, compartiendo dones tan indispensables para la vida como el agua y cuidando con esmero el patrimonio común de la creación (n. 80). En el orden internacional, es necesario atender a la justa colaboración al desarrollo integral de los pueblos.
Que el Señor ilumine y fortalezca a todos para actuar en conciencia y conforme a las exigencias de la convivencia en justicia y libertad.

Probablement una gran majoria de catòlics catalans estan decebuts amb aquesta Conferència Episcopal, però l'Esglesia catalana no pot dir res. El dia que es queixi també la titllaran de nacionalista com fan amb els bisbes bascos? També serà culpa dels separatistes? Qui està fent més per separar-se ara?

Més que mai hem de reclamar un Estat laïc, en el que ningú (i va per ells) confongui la fe amb l'adoctrinament, la moral amb la convivència o la religió amb la política. Conec molts creïents, gent que busca el bé i la justícia, que treballa i estima els altres i que estan molt, molt lluny del que diu la jerarquia de l'Esglesia catòlica. Això sí que és estar lluny de la gent.

Retorns

2008-01-30T09:15:00.000Z

Un retorn més al blog, després de la darrera llaaaaaaaaaarga pausa. Ara amb un fill més, i per tant amb menys temps per blogs i webs. Continuaré fent l'esforç però. Intermitent probablement i ja aviso que a l'inici segurament molt sesgat cap a temes infantils.

Retorna també La Campanya Electoral. Ens pot semblar que aquesta és la de les Generals i l'anterior la de les Municipals, però són la mateixa. És sempre la Campanya que va començar al 2003, l'endemà que hi hagués un Govern d'esquerres a Catalunya de nou després de 70 anys i que no tenen intenció d'aturar fins que les esquerres (o el que quedi d'elles) sortin del govern. Només cal veure quins arguments fan servir PP i CiU d'ençà d'aleshores. Coincideixen, sigui qui sigui el candidat o candidata, la institució a governar o la proposta.

I retorna el carnestoltes. No us passa que aquests dies hi ha gent pel carrer que no sabeu si van disfressats o no? No és una mala senyal si hem arribat a aquests nivells de barreja, flexibilitat i diversitat. I no passa res, no? Tant de bó algunes ments puguessin assimilar la mateixa diversitat en temes més importants. La família per exemple.

Casa comuna o un gran pacte nacional?

2007-09-16T11:06:00.000+01:00

Sota aquest títol en Jaume Bosch, vicepresident d'ICV acaba de publicar un article al diari Avui. Us el recomano tal qual:

Casa comuna, de l’esquerra o del catalanisme, sembla ser la fórmula màgica per ampliar la força electoral dels partits majoritaris quan es troben a l’oposició: però ni el PSC va aconseguir incorporar totes les esquerres fa uns anys ni CiU pot ara representar tot el catalanisme.
Però que no s’encerti en la proposta no vol dir que no hi hagi una raó de fons que justifiqui el debat. El període de discussió de l’Estatut i la demostració en forma de crisi de determinades infraestructures que la inversió pública no ha preparat Catalunya per a les seves noves necessitats, obliguen a una reflexió profunda a totes les forces polítiques. Quin model de societat, de desenvolupament, d’autogovern ,volem?
Cal evitar un debat partidista. Si CiU tan sols pretén demostrar que tot és culpa del govern d’Entesa hi ha molt poc a parlar. Si ERC planteja, un any desprès de que la seva posició fos derrotada en el referèndum sobre l’Estatut, un referèndum d’autodeterminació el 2014, com a proposta equilibradora entre els diferents sectors del partit, també hi ha poc marge per al debat.
Però pot haver-hi molta gent i molts sectors polítics, interessats a discutir el futur del nostre país des d’una perspectiva catalanista.
El catalanisme no és patrimoni d’un partit en exclusiva, ni de dos. Catalunya avançarà en funció que el catalanisme sigui un element definitori de la majoria dels partits polítics. El que cal és una gran Pacte Nacional que inclogui la mateixa majoria política i social que va donar suport al projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. I aquest Pacte Nacional hauria de tenir per primer objectiu aconseguir l’aplicació plena de l’Estatut del 2006. Els sectors independentistes que hi varen votar en contra,haurien d’acatar el resultat del referèndum i defensar el text que Catalunya va aprovar. CiU hauria d’entendre que una cosa seria un Pacte Nacional i l’altre la legítima acció de govern de PSC, ERC i ICV, que disposen de tota la legislatura per aplicar un programa d’esquerres. I el PSC hauria de sostreure’s del condicionant de ser part del PSOE, sumant-se a la resta de forces polítiques catalanes alhora de ser exigents amb el Govern de l’Estat.
Tot això no vol dir deixar de mirar més enllà. ICV va explicar quan defensava el vot afirmatiu a l’Estatut que el nostre horitzó nacional no acabava aquí. L’autodeterminació forma part del nostre programa polític, però voldríem parlar-ne amb rigor. No és millor desprès de tres anys de tensió treure tot el suc al nou Estatut? No caldria analitzar que en pensa tota la societat civil?.Però tota: ja n’hi ha prou de definir com a societat civil els empresaris en exclusiva si parlem d’infraestructures i desqualificar les entitats que promouen la protecció del territori com exemples de la cultura del no.
L’autodeterminació de Catalunya com afectaria a la resta de territoris de parla catalana, més enllà de la visió idíl·lica dels que obtenen el 0’6 per cent dels vots al País Valencià o dels que criden independència a les manifestacions a Perpinyà quan les entitats de la Catalunya Nord volen que cridem “català a l’escola”?. I més encara: Autodeterminació és optar entre Comunitat Autònoma i Independència o és decidir el futur del país posant a debat també altres formules de relació amb l’Estat com un federalisme pluralista o una confederació?. I quina és la millor forma d’avençar cap a la sobirania sense pagar el preu d’una ruptura de la cohesió social o del sentiment de ser un sol poble?. Si el debat s’enfoca a partir de desqualificacions,el resultat serà un element més de desencís. Serem capaços d’enfocar-ho correctament, en la línea que ha demanat Òmnium Cultural, alhora que treballem en l’aplicació de l’Estatut i que alguns apostem per un model de desenvolupament diferent del que ha existit durant molts anys?

Jaume Bosch. Vicepresident d’ICV

Temes d'estiu

2007-08-31T13:12:00.000+01:00

Dos dels temes protagonistes de les notícies aquest estiu han estat l’apagada a Barcelona amb la cerca de les responsabilitats del que ha passat i el col·lapse hipotecari als EEUU amb les repercussions d’abast planetari, o sigui global.

Dos fets aparentment ben diferents però que sense ànim de ser exhaustiva tenen a priori alguns elements comuns.

Ha coincidit en tots dos casos una demanda comuna de transparència. En el primer cas una exigència de conèixer què fan les empreses elèctriques, en què inverteixen els seus beneficis o com fan front a les obligacions de compliment de servei públic, però també exigència de transparència de les operacions d’alt risc financer que tenen repercussions a nivell global i que les institucions internacionals són incapaces de seguir o controlar.

La coincidència s’estén en una segona demanda, la necessitat de més mecanismes de control públic. És a dir a més capacitat de les institucions públiques (ja siguin nacionals o internacionals) per conèixer, controlar, exigir és a dir INTERVENIR en la gestió privada de servies bàsics.

Res a dir. Transparència i participació i control ciutadà, són dues de les receptes d’ICV pel bon govern i la bona gestió des de govern. No ens ha fet mai por reclamar que el poder públic ha de tenir més capacitat de control, superant fórmules caduques plantejades des de l’esquerra en altres èpoques, però garantint que des del govern (local, nacional o mundial) es pot intervenir per garantir els serveis i les prestacions bàsiques a la ciutadania encara que la seva gestió sigui privada.

El que sorprèn d’aquestes exigències és que ara la dreta també s’hi afegeixi. Des del senyor Sirera (PPC) al Sr. Mas (CiU) o el mateix president francès, el Sr. Sarkozy o la presidenta alemanya, Sra. Merkel han sortit aquests dies a reclamar més dret i instruments dels governs per conèixer, controlar i intervenir la gestió privada.

On són la seva indignació dels darrers dies quan es planteja que la llei pugui obligar a les elèctriques a invertir els beneficis en la xarxa (CiU, PP i PSOE voten en contra d’aquesta proposta d’IU-ICV). On és la seva virulència quan ICV reclama exigències a les empreses privades, quan reclamem condicions a les privatitzacions que no permetin monopolis encoberts (impulsades pel govern Aznar amb el suport de CiU, la d’Endesa, Telefònica...). Perquè la seva acusació més permanent cap a les propostes d’ICV és que som intervencionistes? Que no és precisament el que ara reclamen?

Malauradament en casos com aquest dol mirar enrere i veure que un potser tenia raó, i que les coses realment poden fer-se d’una altra manera.

Falsos supòsits

2007-07-02T12:08:00.000+01:00

El debat que aquests dies ens ofereix Convergència i Unió de titular en titlaur parteix d’un parell de supòsits inexactes o com a molt incerts.

On està escrit que CiU serà imprescindible després de les eleccions generals? Ja sabem els resultats d’uns i altres i ara només toca saber a quin dels dos partits majoritaris espanyols CiU beneeix amb el seu recolzament?

Pot passar com a la legislatura 2000-2004 en la que CiU se les prometia felices i finalment la majoria absoluta del PP i l’aritmètica al Parlament català els va obligar a dir amén a Madrid i a governar en minoria a Catalunya, pactant entre altres acords amb el PP, que no es tocaria l’Estatut a Catalunya.

Algú creu que el suport de CiU al govern central és neutral ideològicament? Hagués aprovat el PSOE la llei de matrimonis homosexuals o la llei de dependència amb els vots de Duran (liberals i demòcrata cristians)? Hagués retrocedit en el transvasament de l’Ebre o del Roine? Hagués retirat les tropes d’Irak, Duran de Ministre d’Exteriors? Aquesta legislatura el PSOE ha pactat la política social amb l’esquerra i la fiscal amb la dreta. Qui influeixi determinarà en la propera legislatura avançar o retrocedir des d’un punt de vista nacional, social, mediamabiental i d’esquerres.

Constitució decebedora

2007-06-25T12:37:00.000+01:00

Tot en el procés per elaborar una Constitució Europea sembla decebedor.

En un primer moment, els objectius (racionalitat en els textos i l’organització de les institucions europees, més transparència i democràcia, objectius polítics al nivell dels econòmics, carta de drets fonamentals... ) i el procés (la fórmula de la Convenció enlloc de la clàssica Conferència intergovernamental, el paper del Parlament europeu...) van sembla un avenç, que el resultat final va mostrar insuficient. Decebedor.

Però més decebedor ha estat encara el pacte per sortir de l’aturada que el text va rebre amb el vot negatiu de França i Holanda.

L’únic element positiu d’aquest cap de setmana, ha estat el recuperar de nou el pols i el debat sobre el text, tant o més aturat pels processos electorals a Alemanya i França que per la dinàmica europea en si. Els acords concrets als que s’ha arribat són un pas enrera. Compromisos que no responen en absolut als No en els referèndums, sinó a les pors i recels dels de sempre, amb l’afegitó de Polònia.

Tot plegat, acords més tímids i a acomplir més tard.

L’Europa dels 25 ja ha demostrat que genera expectatives molt diferents a tots els socis. Ara potser que ens deixessin fer als que creiem en una forma possible de construir Europa, i els altres, ja aniran venint!

TN a TV3

2007-06-22T12:02:00.000+01:00

Cada vegada més, és habitual que els informatius de TV3, pateixin modificacions horàries, canvis en l’hora de l’emissió o reducció de la durada, sempre per causa de la realització de proves esportives que tenen una llarga durada.

Passa especialment els caps de setmana al migdia per l’emissió de la Fórmula-1 i als vespres entre setmana per l’emissió de partits de futbol. Cada setmana podem trobar un exemple.

Però probablement el més flagrant és el cas del dia 27 de maig. El dia de les eleccions municipals el TN migdia es va emetre passades les 16h de la tarda, quan havia acabat la cursa de la Fórmula-1.

Tant abans com després de les eleccions, recordo haver parlat del perill de l’abstenció. En actes de la nostra campanya però també en debats. La realitat ha estat encara pitjor del que temíem i és evidentment greu. Les raons són moltes, però segur que no ajuda en absolut que el mateix dia de les eleccions la informació del TN vagi amb més d’una hora de retarda i la gent no sàpiga on trobar les notícies.

Molta gent, m’ha comentat la decepció i fins i tot la indignació per aquest fet. No és en absolut la funció d’una televisió pública, de la televisió nacional de Catalunya, tenir aquest tipus de prioritat i donar aquest tipus de servei en general i el dia de les eleccions en concret.

Segur que TV3 valora el nombrós públic de les curses a l’hora de mirar si ha de canviar de cadena, i passar la Fórmula 1 al Canal 33, però insisteixo que malgrat les audiències, cal que TV3 continuï sent un referent a nivell d’informació i aquestes pràctiques segur que no ajuden.

Crispació

2007-03-19T12:42:00.000Z

Molt es parla aquest dies de la crispació. Al meu entendre no és un problema de l’enduriment del debat polític al Congrés, ni tant sols de l’agressivitat amb la que es defensen uns i altres arguments. No és la primera vegada que es parla en aquests termes de la política estatal. Només cal recordar el “Vayase señor González” i tot el que va envoltar l’ascens del Sr. Aznar fins el govern per tenir clar que no és ara que la demagògia, el catastrofisme o l’agressivitat són recursos habituals en el debat polític.

El més sorprenent ara és la nul·la absència d’alternatives. El PP ha estat capaç de muntar tota la seva oposició al PSOE des de l’inici de la redacció de l’Estatut i fins les properes eleccions generals (siguin a la tardor, siguin abans d’un any) basat exclusivament en la unitat d’Espanya. Per ser més precisos, el PP ha aconseguit que quedi instal·lada la idea que o bé es defensa Espanya (amb totes les majúscules i senyals d’admiració que toca) o bé es defensa els territoris “històricament hostils”, reductes de tota mena de conspiracions (o sigui Catalunya i Euskadi). Per la dreta espanyola el discurs és sense matisos. Amb mi o contra mi, cap possibilitat de recuperar les voluntats que van fer possible acords, també respecte les nacionalitats, en moments teòricament més difícils.

L’oposició és d’alta intensitat en aquest tema, el Tema i en la resta es fan rebaixes (l’abstenció en la Llei d’igualtat tot i ser contrària al que sempre defensa el PP o el vot a favor de la Llei de la Dependència, que eixampla l’Estat del Benestar que des de la dreta s’entesten en reduir).

Alguns ens queixem i amb raó que el marc de la Constitució espanyola està ja superat. Són molts els aspectes que caldria pactar de nou, per modernitzar un text que ja va fer prou amb ser aprovat el 1978. El meu temor és pensar si avui el PP, vist el que veiem, seria capaç d’aprovar un text similar o també l’enviaria al Tribunal Constitucional per anar en contra de “los Principios Fundalmentales del Movimineto”.

Música en viu

2007-03-15T09:57:00.000Z

Les sales de música, els locals, tanquen. Els locals o sales de concert que encara avui s’atreveixen a programar música en viu són espais culturals, agents i a vegades fins i tot agitadors culturals gairebé de trinxera que resisteixen amb les seves programacions per fer un forat en el panorama musical catala`per sentir música en viu.

La música en directe, en sales de petit format és la porta d’entrada a l’actuació de molts músics i creadors novells i permet el contacte en viu amb l’artista, una experiència cada vegada més remota i que molta gent jove no coneix més enllà del gran concert-espectacle.

I per tant ajuden a formar i educar un públic musical que després serà també consumidor d’altres ofertes i productes musicals i culturals en general, i perquè no, creadors algun dia.

Aquestes sales de concert, tenen avui un encaix complex amb les nostres ciutats. Algunes han tancat, altres estan a punt (a Tarragona, a Berga, a Barcelona...) i és una aposta per la cultura i per la músic mirar que no passi. Ja entenc que hem de viure en ciutats sense soroll però les volem amb música!

Cal un esforç d’adaptació per garantir la conciliació d’aquests drets, un esforç de les sales però també dels poders públics. Els ajuts econòmics poden ser un avenç, un suport necessari, com les que ja existeixen per teatres o sales polivalents, que permetin a aquestes sales adaptar-se a les normatives locals i complir amb les exigències que estipulen (insonorització, normes de seguretat..)

Però amb la rehabilitació física dels espais no n’hi ha prou. Cal també garantir altres suports i mesures que transcendeixen l’adequació de les parets dels locals.

Mesures a nivell laboral, per la contractació d’artistes amb totes les garanties, de suport a les programacions estables i a la creació de circuits que permetin crear un la circulació i promoció d’artistes.

A les sales petites els passa el mateix que al Circ Cric aquests dies. Veuen com el Circ du Soleil té totes les facilitats per instal·lar-se arreu, i ja està bé, però al petit circ no el deixen establir-se enlloc.

El PP al carrer

2007-03-13T11:22:00.000Z

Les manifestacions de divendres i dissabte em preocupen. M’és igual quanta gent hi havia, eren molts. I em preocupa sobretot que qui convoca és el principal partit de l’oposició, amb el suport a les darreres eleccions, de més de 9 milions de vots i aspiracions a tornar a governar.

Que quedi clar, jo no qüestiono el dret a manifestar-se pel que vulguin, o a discrepar de totes i cada una de les decisions del govern, entre altres coses avui poden sortir al carrer perquè molts demòcrates, entre ells molta gent d’esquerres a la que critiquen o a la que neguen la memòria i el reconeixement, van lluitar i van donar la vida per la llibertat d’expressió i per combatre la dictadura.

Però que siguin clars, dissabte no sortien al carrer per reclamar justícia sinó venjança i un Estat de dret no basa el seu sistema judicial en l’ull per ull i dent per dent, no basa la seva política anti-terrorista en el dolor de les víctimes i les seves famílies, per elles tot el respecte i comprensió.

El PP va disfressar la seva oposició sense treva al PSOE de manifestació “bonita”, en paraules de Mariano Rajoy. Va atiar els sentiments i les emocions contra una decisió polèmica i mal explicada contra el govern, la unitat davant el terrorisme, la política anti-terrorista de l’Estat i sobretot contra el ZP, que ja és la diana de les seves manifestacions fins el dia de les eleccions generals.

Avui, a partir de la compareixença de Pérez Rubalcaba al Congrés, el govern espanyol té l’oportunitat de demostrar que són capaços de demostrar el lideratge polític que fins ara els ha faltat i la pedagogia per explicar una decisió que té el suport de tots els partits del congrés excepte el PP. El PSOE no pot perdre cap altra oportunitat per recuperar la iniciativa.

Un any de "civisme"

2007-02-09T00:20:00.000Z

Tot just ara fa un any que es va aprovar l’ordenança municipal del civisme a l’Ajuntament de Barcelona. Per “celebrar” l’esdeveniment dimecres a l’espai La Torna de Gràcia es va poder veure l’estrena del video que en Jordi Oriola ha fet durant el període de discussió del text i la seva aprovació.

Hi testimonis per tots els gustos. Ciutadans i ciutadanes anònims que donen la benvinguda a més ma dura, membres de les organitzacions que han acabat presentant un recurs a la norma i responsables de l’Ajuntament amb perles com la de Maite Fandos, de CiU, agraint a La Vanguardia la campanya prèvia per conscienciar d’una ciutat bruta i incívica (com a mínim li hem d’agrair la sinceritat!)

En poc més d’una hora en Jordi deixa en evidencia que la recepta de l’Ajuntament en el cas de l’ordenança és la d’amagar allò que es considera que ofèn la vista i la moral de la gent benpensant de la ciutat. I probablement en això radica el principal problema, en pensar que alguns tenen més dret a la ciutat que altres. Més dret a gaudir del carrer, de l’espai, de ser protegits, de ser escoltats, que altres.

No és només un bon documental, àgil i ple de sentit de l’humor (que tant ens convé) sinó també un document per pensar sobre els models de convivència que estem construint.

A les seves cartes, ara en Jordi Oriola afegeix els vídeos... la cosa promet.

El debat municipal

2007-01-29T07:27:00.000Z

A principis d’aquesta setmana en Lluís Tejedor, l'alcalde del Prat de Llobregat, quan presentava el Manifest d’ICV per a les eleccions municipals feia referència a la globalització. Les contradiccions a nivell global (la fam, la mobilitat de milions de persones, l’extrema pobresa i riquesa, la disponibilitat de recursos escassos...) per exemple, es tradueixen en problemes a nivell local. La complexitat de les nostres societats, és el dia a dia dels ajuntaments.

A ICV fugirem del reduccionisme, perquè els dèficits de convivència tenen causes complexes i per tant solucions complexes, transversals, des de diferents fronts. No hi ha solucions màgiques. Una ordenança no resol els problemes de civisme.

A ICV fugim del paternalisme, perquè els ciutadans i ciutadanes són persones adultes que entenen les dificultats de resoldre les situacions difícils si no se’ls enganya o se’ls diu veritats a mitges. Les solucions són progressives, de canvi de model i per tant no d’un dia per l’altre.

A ICV fugirem de la mera gestió. La política municipal és més que cap altra política, ideologia i confrontació de models. Sobre el creixement, els usos dels espais, del temps, sobre com han de ser les nostres ciutats i barris ara i demà. Perquè en contra del que alguns volen fer creure, la política municipal com a mera gestió i administració d’ajuntaments no resol les contradiccions que les nostres ciutats viuen. Les ciutats són projectes amb valors al darrere.

Estarà a l’alçada el debat de les municipals que alguns han volgut començar abans d’hora?

Canvi climàtic

2007-01-23T08:06:00.000Z

L’alcalde de Paris, Bertrand Delanöe ha anunciat que destinarà 6 milions d’euros (1.000 milions pessetes) del pressupost municipal en replantar 2000 hectàrees d’arbres en un país del tercer món, seguint una de les recomanacions del protocol de Kyoto que insta a països rics a finançar la reforestació en països en vies de desenvolupament. També pretén augmentar les 1.850 hectàrees de bosc de la capital francesa fins a 8.000 en els propers 7 anys.

Sense dubte és una acció exemplar, però gairebé simbòlica i del tot insuficient per aportar elements reals a la lluita contra el canvi climàtic.

Però el senyor Delanöe, socialista, té sort de ser un alcalde francès i per això pot fer propostes com aquesta sense por de ser l’ase de tots els cops. França és un dels països europeus amb un índex més elevat de preocupació pel medi ambient, i entre aquestes preocupacions les del canvi climàtic. Partits de dretes i esquerres debaten amb rigor i seriositat les propostes i mesures a prendre i les iniciatives polítiques i socials que cal dur a terme per afrontar la reducció de les emissions de CO2 a l’atmosfera i els seus efectes en el medi i el clima.

Si algun alcalde català hagués tingut una proposta similar seria hores d’ara diana de totes les crítiques i objecte de tots els acudits de la setmana. Així s’ha reaccionat a Catalunya davant de qualsevol proposta que des d’ajuntaments o del propi govern s’ha proposat en aquesta direcció. Molts entenen l’ecologisme polític a casa nostra com una excentricitat urbana contrària al progrés i el desenvolupament econòmic.

Potser haurien d’anar de vacances a Paris aquests dies.

Declaració d'Ahotsak del 10 de gener de 2007

2007-01-18T15:52:00.000Z

Las mujeres de “ahotsak” hemos decidido seguir adelante con el trabajo iniciado y con los compromisos adquiridos.

Las mujeres sabemos mucho de violencia, por la violencia estructural que se ejerce sobre nosotras. Por eso nos ratificamos en la validez del documento del 8 de abril y posteriores.
Mostramos nuestra solidaridad con los familiares de Carlos Palate y Diego Armando Estacio; Víctimas de un atentado cuya valoración es distinta: para algunas es consecuencia de un conflicto, para otras un crimen injustificable.

Pero todas compartimos que construir un proceso de paz y soluciones políticas necesita de una realidad de no violencia, de respeto a todos los derechos. Ese es el único camino.Entendemos que el Diálogo debe ser la base para construir consensos políticos, llegar a acuerdos que verdaderamente supongan un nuevo directorio que garantice el ejercicio de derechos y libertades

Ahotsak, valentes i perilloses

2007-01-18T11:44:00.000Z

El darrer número de la Revista de la Fundació Nous Horitzons és un monogràfic sobre el procés a Euskadi. De forma premonitòria potser, el número no té títol concret.

És un número que compta amb una participació diversa i plural. S’hi aporten veus diferents, sensibilitats i perspectives variades però sempre amb un fil comú, la confiança que el diàleg és la única sortida del conflicte.

Hi escriuen membres de l’esquerra basca amb diferents sensibilitats nacionals, a persones que dins i fora d’Euskadi fa temps que pensen i escriuen per trobar alternatives i sortides cap a la Pau i també l’aportació des d’iniciatives que lluiten per la pau en el seu dia a dia com Lokarri o la mateixa Ahotsak.

Els articles estan fets en un moment de treva, però sobretot en un moment d’esperança, d’il·lusió en el que podia passar. En un moment de pensar “ara és la bona”. Des del dia 30 de desembre és com si haguéssim despertat de cop d’aquest moment.

El dimecres 17 de gener Duñike Agirrezabalaga, d’Ezker Batua-Berdeak, Itziar Gómez, d’Aralar, membres de la plataforma Ahotsak i Gemma Calvet, de dones catalanes per Ahotsak, van presentar la revista.

Crec que va ser un encert portar-les en un moment com l’actual.

Des del moviments civils es pot anar treballant no només des del punt de vista de la reconciliació social, tant necessària sinó també per ajudar a construir camins cap a la pau buscada.

En el cas d’Ahotsak a més a més, és absolutament rellevant el fet que siguin dones. Les dones són un actiu per la pau, per aconseguir la pau però també per conservar-la, però cal que els seus acords i fites ocupin un lloc i sobretot que estiguin presents en els moments i espais de decisió formal.

Probablement per això la única iniciativa realment plural i que ha produït passos ferms en el camí cap al diàleg, la pau i la reconciliació social és, com “casualment” Ahotsak.

El 2 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar amb la trobada multitudinària de dones d’Ahotsak a Bilbao i de tornar-les a veure, després de l‘acte de suport que es va organitzar amb dones catalanes. Per això puc dir amb coneixement de causa que són dones compromeses amb la pau, que estimen el seu país i la seva gent, dones arriscades perquè s’hi juguen des de la pròpia integritat física en alguns casos fins a la seva projecció política, són també dones valentes, perquè als seus entorns no sempre entenen el què fan i el perquè ho fan i probablement les podem considerar molt perilloses perquè parlen de pau, diàleg, ponts, espais i mínims comuns, convivència, confiança... i n’hi ha molts que sentir a parlar d’això els fa molta por.

Ens trobem un moment que de forma paradoxal deixa elements molt incerts i altres molt clars.

Incertesa entre l’esquerra abertzale, que per primera vegada mostra signes de dubtes i interrogants interns. A Ahotsak mateix, perquè ara és un moment dur pels que han treballat per fer irreversibles els avenços fins el moment i lluiten per la fi de la violència. Ara es passa la prova més dura.

I sembla que fins i tot el govern espanyol està desorientat.

En canvi altres ho tenen molt clar. El PP ja no mira a Euskadi, ni al procés, ni tan sols a ETA, mira de forma exclusiva a les eleccions generals i el rèdit que en pot treure.

Sense unitat

2007-01-13T09:05:00.000Z

El dia 29 de desembre al vespre era a la tertúlia de COM Ràdio “La nit”. Era l’últim programa de l’any i en Ramon Miravitllas, el presentador ens demanava fer un repàs al més destacat de l’any que estàvem a punt d’acabar.

Els 6 tertulians, representants de cada un dels partits o coalicions presents al Parlament, varem coincidir en senyalar que el fet més destacat era la possibilitat d’acabar definitivament amb la violència a Euskadi. Formulat en termes diferents per cadascú òbviament, però assenyalant al mateix punt.

I el principal desig pel 2007 era la Pau. Jo ho deia amb aquestes mateixes paraules. Per necessitat mental gairebé, com a conseqüència d’una esperança continguda durant els mesos de la treva i empesa també, no puc negar-ho, per les declaracions del propi president del govern espanyol que aquell mateix dia afirmava que l’any vinent les coses estarien millor.

L’endemà al matí, ETA s’encarregava d’enfonsar aquesta barreja de desig i esperança a la T4 de Barajas.

Quinze dies després, encara sota l’efecte de tornar a parlar de víctimes mortals, de famílies que mai podran oblidar el terrorisme i les seves conseqüències, com tots desitgem, la política no és capaç de posar-se d’acord. Millor dit, la manca de política, la ceguesa que provoca una barreja de partidisme, e lectoralisme i afany de protagonisme impedeixen que tots plegats, des de partits, organitzacions i com a ciutadans i ciutadanes sortim al carrer i diguem prou, diguem pau.

El problema és una paraula de més o de menys en la pancarta diuen, i sincerament faria riure la resposta sinó és perquè a les alçades que estem, fa plorar.

Avui molta gent a Madrid i Bilbao sortirà al carrer, altres probablement es quedaran a casa amb recança per no fer-ho, amb el dubte de si és tant terrible demanar que d’una vegada per totes s’acabi ja amb la mort i la por.

I no me’n puc estar de dir també una altra cosa. Aquest dies en els que malauradament es torna a parlar tant del conflicte a Euskadi, del seu origen i recorregut, he sentit en diverses ocasions parlar-ne com la darrera herència del franquisme. Jo no hi estic d’acord. L’existència d’ETA l’any 2006 no és un conflicte del franquisme, és un conflicte de la democràcia, perquè només en un marc democràtic, de respecte per la pluralitat nacional i ideològica de l’Estat i diàleg sense prejudicis ni condicionants partidistes es pot resoldre i és obvi que de moment no ho hem aconseguit.

Qui s’inventa el conflicte de la llengua?

2006-12-20T14:20:00.000Z

A Catalunya no existeix un conflicte lingüístic, si per això s’entén la pertorbació de la convivència quotidiana per motius de llengua. Una altra cosa és que a vegades algú pot patir una situació desagradable, perquè de maleducats n’hi ha a tot arreu i en totes les llengües.

D’altra banda, sí que hi ha entorns en els que la llengua és realment un element problemàtic.

El més destacat, pels anys que fa que el patim i el volum que suposa, és el de la presència del català a la Justícia. Encara tinc cartes del Josep Manel Fondevila, en Sefi, de Tremp, explicant-me les noves etapes de la seva vicissitud per reclamar en el seu moment un requeriment de l’Agència Tributària en català.

I és també una situació a abordar l’arribada de tantes persones a casa nostra que desconeixen per complert el català i el castellà. Mentre que a nivell escolar la situació està encarrilada, tot i que continuarà requerint molta atenció i recursos en els propers anys, és més problemàtic pel que fa a persones adultes, fora de l’etapa d’educació obligatòria on l’aprenentatge de les llengües depèn molt més de les seves circumstàncies i entorns laborals. I aquí de nou el català surt amb desavantatge.

Però aquests no són normalment els comentaris que sentim quan es parla del “conflicte lingüístic”, per això em sembla tant greu que des de la política o la representació institucional s’intenti atiar qualsevol mena de malestar o aprofitar qualsevol mena de dubte o incertesa per provocar una situació de conflicte que el dia a dia desmenteix.

Pel que fa al “Real Decreto 1513/2006 pel que s’estableixen els ensenyaments mínims de l’Educació primària”, que aquets dies ha aixecat tanta polseguera, el primer que cal és que el Govern asseguri que no vulnera de cap de les maneres les competències que en matèria educativa té la Generalitat i en cas de vulneració, evitar-ho!

El nou marc jurídic és tant el nou Estatut com la nova LOE, però està clar que cal filar molt prim per no obrir cap precedent que permeti a l’Estat continuar amb una pràctica “laminatòira” de les competències de la Generalitat. I aquest decret no pot ser la primera mostra de la nova etapa que obre el present Estatut.

D’altra banda el ministeri no amaga que al darrera del decret hi ha també la voluntat de millorar els resultats escolars de l’alumnat espanyol que en les diferents avaluacions de l’Informe Pisa presenten mancances comparativament amb els alumnes europeus especialment en llengua i matemàtiques.

Fer més hores pot ajudar, però un increment d’hores en aquestes matèries, no és garantia directa d’una millora dels resultats i el ministeri ho sap, ja que no falten anàlisis a aquestes alçades que demostren clarament que el rendiment acadèmic dels alumnes té més relació amb el seu entorn socioeconòmic o amb la formació i nivell d’estudis de la mare que amb altres elements de caràcter acadèmic o amb la llengua d’origen, com alguns volen fer creure.

D’altra banda, algunes mesures del decret ens semblen més preocupants que l’augment d’hores de llengua, com per exemple el fet que les hores de religió al primer cicle (105) són les mateixes que les hores d’activitat física o d’ensenyaments artístics.

A Catalunya el model d’immersió lingüística existent, ha permès l’aprenentatge i el coneixement, del català i del castellà als alumnes independentment de la seva llengua d’origen i per tant és la garantia per la competència lingüística en les dues llengües (un dret i un deure segons l’Estatut) i un pilar de la cohesió social a la Catalunya dels darrers 20 anys i també del futur.

En cap dels supòsits d’aplicació del nou Real Decreto s’ha de trencar aquest model d’aprenentatge i en darrer terme el que sí fa, és reconèixer el model actual, permetent l’ensenyament en català de les estructures lingüístiques comunes (gramàtica del català i castellà) com s’ha estat fent en els centres catalans. Això sí, estableix que si no es fan en castellà caldrà impartir “de” castellà o “en” castellà aquest temps.

20-N.Memòria

2006-11-19T22:51:00.000Z

El 20 de novembre de 1975 va morir Franco. Avui fa 31 anys.

Som a trenta anys de distància de la dictadura franquista que va allunyar el nostre país de la democràcia, la llibertat i de la Història que la resta del món anava escrivint.

L’Estat de Dret ha estat recuperat i amb ell també les llibertats i les institucions democràtiques però encara molts aspectes d’aquell període no estant degudament tancats.

Alguns són aspectes gairebé simbòlics perquè els seus efectes ja no poden afectar a les persones que en varen ser víctimes, però són d’una enorme transcendència social i política. Probablement l’exemple més evident és la necessitat d’anul·lar els judicis sumaríssims de la dictadura franquista, pel que suposa per a les víctimes i les seves famílies. Durant els darrers dos anys n’hem viscut un altre exemple, amb la dificultat de fer entendre que el papers espoliats a ciutadans i institucions catalanes per part de les tropes franquistes com material per a la persecució i emmagatzemats a Salamanca eren un botí de guerra i per tant teníem tot el dret a reclamar la seva recuperació. O de la mateixa manera, cal recolzar a les persones que encara avui intenten conèixer els llocs on els seus avis o els seus pares van ser executats o enterrats de forma anònima en foses comunes.

En tots aquests casos l’apel·lació a la dignitat hauria de ser suficient per a tombar qualsevol resistència a anar més enllà. Per sembla que no n’hi ha prou.

Per tot això aquest any 2006 es celebra l'Any de la Memòria, (31 anys després de la mort d’en Franco!) en homenatge i reconeixement de tots els homes i dones que van ser víctimes de la guerra civil i posteriorment de la repressió de la dictadura franquista, així com de qui, amb el seu esforç a favor dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, van fer possible l’arribada de la democràcia. Els poders públics es comprometen a promoure i donar suport a la celebració d'actes commemoratius que estimulin la reflexió sobre aquells fets i el record i reconeixement de la tasca d'aquelles persones.

Si m’ho permeteu un bon homenatge aquets dies és visitar l’exposició que actualment es pot veure al Palau de la Virreina amb les fotografies recuperades d’Agustí Centelles.

Són els rodets que el propi fotògraf va treure de Catalunya en els darrers dies de la Guerra Civil, carregats en una maleta, i que es va encarregar d’amagar i guardar a França i que fins l’any 1976 no van tornar a Catalunya de mans del propi fotògraf.

Centelles retrata com ningú l’esperança d’una Barcelona victoriosa i republicana, la cruesa de la guerra i la desolació i la tristesa de la derrota i l’exili.

GRÀCIES

2006-11-02T09:28:00.000Z

ICV-EUiA ha obtingut 12 diputats i diputades, un 9’5% dels vots, representació a tot el país, també a Lleida, i 40.000 vots més que al 2003 en unes eleccions on TOTS els partits han perdut votants.

Com dèiem en campanya heu fet possible créixer, sumar i governar.

Gràcies per fer-ho possible, no us decebrem.

25 d'octubre. Una altra manera de fer política

2006-10-26T13:21:00.000+01:00

Aquests dies, fent actes per les agrupacions d’ICV i amb gent del món de l’educació, la cultura i d’altres te n’adones de la matèria prima amb la que comptem a les nostres llistes i en general militant.

Són activistes al territori, persones implicades en les transformacions dels barris, actives a les AMPAS a les escoles, al sindicat, a les ONG, als moviments, als grups de solidaritat... Arreu som els ecologistes, els feministes, els pacifistes...

Som gent compromesa amb el nostre entorn, amb el bé comú, amb el benestar dels altres. Per això fem política.

I per això entenem la política d’una manera diferent. Nosaltres:

Creiem que cal defensar els drets i la dignitat de les persones, de totes, fins i tot d’aquelles que mai ens podran votar.

Sabem que cal escoltar, que només a partir de construir canals per a la participació activa de la gent garantirem que s’impliquin en el que els afecta. Per això nosaltres creiem en la participació mentre altres la menyspreen.

Sabem que el bon govern no és neutre, que no n’hi ha prou amb gestionar bé, cal saber perquè i cap a on, i per tant fer-ho des dels valors. Com l’equitat, l’ecologia o l’ètica.

I sabem que no podem canviar el món només des de la política i les institucions per això ens calen aliances amb el món social.

Per tot això no ens costa ser clars, no ens tremolen les cames. Nosaltres volem un govern d’esquerres. Ens cal un govern d’esquerres, per transformar les desigualtats en justícia social, i l’especulació del territori en un territori per tothom.

Per això, on altres ofereixen ambigüitat nosaltres som fiables. Se’ns pot tenir confiança.

I on altres hi posen, el govern dels poderosos, el poder dels de sempre, nosaltres hi posem la ciutadania.

On altres hi posen prepotència, nosaltres capacitat d’aprendre de la societat, d’escoltar, de rectificar i admetre els errors si cal.

Algú ens diu aquests dies que l’egoisme és antic, que el que és modern és pensar en els altres. Ja sigui la gent d’aquí, dels altres pobles del món o de les generacions que han de venir. Aquesta preocupació és la nostra manera d’entendre la política.

Per això avui, a Catalunya la nostra formació és la més moderna.

22 d'octubre. Debats i interès

2006-10-22T23:26:00.000+01:00

Després de veure el debat dels 5 candidats a la presidència de la Generalitat a TV3 el divendres al vespre, la primera reflexió que se m’acut és perquè no n’hi ha més?

Quan els temps es distribueixen de forma equitativa i no en funció de més o menys representació es guanya en riquesa del debat i es demostra que el més petit pot ser el que té més a dir.

Un 23% d’audiència sembla garantir l’èxit del programa i alhora desmenteix allò tan freqüent que a la gent no l’interessa la política. Potser no els interessa sentir paraules buides o una baralla sense idees, però està clar que quan confronten maneres d’entendre i de resoldre allò que més ens afecta (la vivenda, el treball, la mobilitat...) tots estem disposats a escoltar una estona.

La segona reflexió és més concreta. Perquè no hi ha un cara a cara entre Artur Mas i Joan Saura. Per qualsevol que el divendres hagués estat una estona escoltant el debat sembla el cara a cara més interessant. Valors, idees i propostes ben diferents, esperit i energia per defensar-ho i apostes per un Govern o un altre. Passi el que passi el dia 1 de novembre CiU i ICV-EUiA no estarem al mateix costat. Ningú més ho pot dir.

Malauradament passarà per davant el que és “electoralment correcte” i un debat així no serà possible. Però de ben segur motivaria més gent que les píndoles d’informació electoral que ens permet els mitjans.

17 d'octubre. Eslògans intercanviables

2006-10-22T23:12:00.000+01:00

Cada vegada més les campanyes electorals esdevenen també un enfrontament entre frases enginyoses i empreses de marketing. Les propostes programàtiques, és a dir, el QUÈ passen a un segon terme davant del COM. En aquesta Campanya del 2006 hem arribat a exemples que probablement s’han guanyat el seu lloc als manuals de publicitat i propaganda política.

Un bon exemple són els propis eslògans de Campanya. Tots els partits excepte ICV-EUiA ens plantegen eslògans perfectament intercanviables entre si.

Tothom, d’un color o un altre, podem afirmar que estimem Catalunya (CiU) o treballarem pels catalans (PSC), qui més qui menys és com és (ERC) i és obvi que per governar ens cal sentit comú (PPC), però només ICV-EUiA pot dir que vol un Govern d’Esquerres.

Sembla que les tàctiques electorals no permeten ser més clars i han optat per les ambigüitats o les obvietats. Evidentment que optar per una majoria concreta i per unes determinades aliances és expulsar del teu possible vot a gent d’altres opcions, però en un moment en que la ciutadania ens acusa a la classe política, sovint amb raó, de no ser clars, d’enganyar, de no dir les coses amb contundència, sembla evident que la nostra és una aposta més honesta.

Sempre hi ha, clar, aquells que prefereixen titllar la valentia política de determinisme, de limitació, de submissió, fins i tot! Que ho tinguin clar. ICV-EUiA té l’opció d’un govern d’esquerres però també en té una altra. Estar fora del Govern, amb un grup a l’oposició, denunciant que es malmeti el que hem aconseguit en 1000 dies, això si, ben embolicat amb una bandera.

3 d’octubre. Reus, Renovació

2006-10-04T13:07:00.000+01:00

L’Ernest Paris és el nou alcaldable d’ICV a Reus. Substitueix en Daniel Pi, que més enllà de ser el candidat de Tarragona a les eleccions al Parlament del proper dia 1, ja havia anunciat que no renovaria mandat.

En roda de premsa, l’Ernest de 34 anys, es felicitava del procés que havia engegat ara fa uns mesos l’organització de Reus i oferia la ma a l’Albert Calduch, l’altre candidat que no va sortir escollit en el procés de primàries.

És freqüent parlar de renovació i cares noves. No és tant freqüent que això es doni. I també és recurrent parlar de democràcia interna i transparència però tot es procura tenir decidit d’antuvi, per això el cas de Reus és un exemple.

Com deia el propi Ernest, en tota l’operació qui hi surt guanya’n és la pròpia ICV que ara és més forta, surt reforçada i guanya valor afegit després de les eleccions primàries, tant de cara endins com de cara enfora.

De totes formes el més difícil de les “renovacions” és sempre combinar la novetat i l’experiència, treure profit de les noves idees sense perdre el que ja s’ha acumulat. Amb gent com en Daniel, la Teresa, l’Ernest o l’Albert, ho tenim assegurat.

Enhorabona a la gent de Reus i bona feina, Ernest.

A quin poble defensa Múgica?

2006-09-20T18:05:00.000+01:00

El recurs d'inconstitucionalitat presentat pel Defensor del Pueblo espanyol és un fet després de les reiterades amenaces durant i després del procés d’elaboració de l’Estatut.
Més enllà de la decisió final del Tribunal Constitucional, Múgica es suma als qui utilitzen les institucions per imposar les seves opinions (en aquest cas) el seu model d’Estat per sobre de tothom. La setmana passada era Gallardón amb el veto a Rubianes al Teatro Español.
Caldria preguntar-li a Múgica on era el seu sentit del deure quan tanta gent li va demanar que calia recórrer la Llei d’Estrangeria del PP. O perquè no actuava d’ofici aquest estiu per defensar els drets dels usuaris de l’Aeroport del Prat?
Enlloc d’això és la seva obsessió per tot el que suposa una millora de l’autogovern d’Euskadi o de Catalunya el que l’esperona a actuar. És obvi que l’Estatut li cou, no només perquè deixa clar que és feina del Síndic de Greuges l’atenció ciutadana sobre el que són competències exclusives de l’Administració catalana, sinó perquè a més a més l’Estatut li cou on més mal li fa, la llengua, la nació i la seva visió d’Espanya.
Val la pena recordar que només PNB i IU-ICV vàrem votar contra la renovació del seu mandat quan se’l va tornar a proposar com a Defensor del poble. Intel·ligent o inútil?