27.12.11

Un any i endarrere

Fa un any li dèiem a Artur Mas, després de conèixer les seves primeres decisions, que semblava més un govern del desfer que del fer. En aquests dotze mesos en el Parlament hem vist aprovar 11 lleis: 6 per lectura única, és a dir un tràmit únic i que han servit per “desaprovar” coses aprovades l’any anterior, com l’entrada en vigor de les Vegueries o un part del Consell de governs locals. Les altres 4 per tràmit d’urgència, incloses les 3 òmnibus o lleis de l’abús, que han suposat al Govern bàsicament una feina de bisturí per anar triant de cada llei aprovada en els darrers anys allò que més molestava als “amics” del Govern (des d’obrir l’accés al medi natural a les motos, a desmantellar l’ICS per privatitzar-lo). Significatiu és que pràcticament la única llei que no es toca sigui la Llei d’Educació de Catalunya (ja se la van fer a mida). I finalment, la única Llei per via ordinària, els pressupostos del 2011, aprovats al juliol.
Però a fe de Déu, que deia la meva àvia, que quan s’ha posat a desfer, ho ha fet del tot: han eradicat la 6a hora de l’escola pública i tot el que pogués resultar del Pacte Nacional per l’Educació: especialment les obligacions i suport per a que totes les escoles sufragades amb diners públics atenguin la diversitat (sigui immigració o sigui diferència), han acabat amb espais de co-decisió o participació ciutadana, per exemple a Cultura; amb la retirada del finançament de la Generalitat afecten el model de llars d’infants i escoles de música,
I és que amb l’excusa de la crisi i la manca d’ingressos de la Generalitat, el Govern de Mas ha trobat l’argument ideal per fer allò que ara Rajoy farà en castellà: desmantellar l’Estat del Benestar i vendre’s les parts amb les que es pot fer negoci al millor postor.
Han començat amb el més fàcil: vendre’s immobles, però el seu model de serveis públics, a falta que ens ho expliqui clarament (i mira que li hem demanat) és desmantellar la sanitat pública i convidar-nos a subscriure una mútua, afeblir l’oferta d’educació pública (sigui el 0-3, l’escola o desinvertint en universitats) o convertir l’atenció a les persones vulnerables (sigui la pobresa o sigui la gent gran) en assistència i caritat enlloc de ser un dret.
Davant la situació econòmica que és greu, certament, la seva és una opció. Retallo i confio en el mercat, que de la crisi ja ens hi trauran.
Per tant és fals, FALS, que no es pugui fer res més. La prova més evident està en els ingressos. Fa un any els que gosàvem proposar que calia pujar impostos o augmentar ingressos de la Generalitat érem titllats gairebé d’antipatriotes! Mas va entrar a Palau ELIMINANT l’Impost de successions. Un any després, puja les taxes universitàries, el preu del transport públic, afegeix un impost a la benzina, posa una taxa turística i s’inventa un impost de la malaltia (haver de pagar per recepta fa pagar més qui està més malalt). Amb certa autoritat li podem dir que fa tard (un any) i a sobre s’equivoca de direcció. No ens calen més impostos indirectes i gravar als usuaris dels serveis públics, ens cal més fiscalitat a la riquesa (on ha quedat el seu anunci del debat de política general) als que contaminen (perquè no un impost com a Castella- La Manxa a la producció nuclear) o a les grans fortunes (ara és el moment de recuperar l’impost de successions) o sobretot d’intensificar la LLUITA CONTRA EL FRAU.
La seva ja no és només una manera injusta d’encarar la crisi, un any després també podem confirmar que és un ineficaç. Els bons patriòtics de Mas-Colell o el deute públic de la Generalitat han tingut igual o pitjor sortida que els bons i el deute que havia de col•locar el Conseller Castells, tot i que el dèficit aleshores era superior.

Aquest any sí que ens ha deixat dues evidències clares.
La primera que aquest NO ÉS EL GOVERN DELS MILLORS. Sinó dels que improvisen i espanten, dels que sobre la marxa pretenen convertir la indignació en por. Com han fet amb la gent que té dret a cobrar una RMI i ja no la cobra, com els treballadors públics que han acabat capitalitzant amb el seu sou a la Generalitat, com els desallotjats de Plaça Catalunya a qui anaven a “netejar”...
I la segona, que aquest Govern té una capacitat il•limitada de crispar i generar conflicte. A Catalunya hi ha més de sis mobilitzacions diàries: d’usuaris de serveis públics, de pares i mares reclamant una escola, de treballadors i professionals dels serveis públics tallant el carrer...
Potser per tot plegat és la primera vegada que el Govern suspèn davant de la ciutadania, perquè ara estem pitjor que fa un any i aquest govern no ens ha fet perdre un any, ens ha fet anar endarrere.

1 comentari:

JAC ha dit...

Dolors, curtet però molt encertat i ajustat a la realitat. Bona entrada d'any i #nocallem mai.
Una forta abraçada.
Julio Álvarez