El darrer número de la Revista de la Fundació Nous Horitzons és un monogràfic sobre el procés a Euskadi. De forma premonitòria potser, el número no té títol concret.
És un número que compta amb una participació diversa i plural. S’hi aporten veus diferents, sensibilitats i perspectives variades però sempre amb un fil comú, la confiança que el diàleg és la única sortida del conflicte.
Hi escriuen membres de l’esquerra basca amb diferents sensibilitats nacionals, a persones que dins i fora d’Euskadi fa temps que pensen i escriuen per trobar alternatives i sortides cap a la Pau i també l’aportació des d’iniciatives que lluiten per la pau en el seu dia a dia com Lokarri o la mateixa Ahotsak.
Els articles estan fets en un moment de treva, però sobretot en un moment d’esperança, d’il·lusió en el que podia passar. En un moment de pensar “ara és la bona”. Des del dia 30 de desembre és com si haguéssim despertat de cop d’aquest moment.
El dimecres 17 de gener Duñike Agirrezabalaga, d’Ezker Batua-Berdeak, Itziar Gómez, d’Aralar, membres de la plataforma Ahotsak i Gemma Calvet, de dones catalanes per Ahotsak, van presentar la revista.
Crec que va ser un encert portar-les en un moment com l’actual.
Des del moviments civils es pot anar treballant no només des del punt de vista de la reconciliació social, tant necessària sinó també per ajudar a construir camins cap a la pau buscada.
En el cas d’Ahotsak a més a més, és absolutament rellevant el fet que siguin dones. Les dones són un actiu per la pau, per aconseguir la pau però també per conservar-la, però cal que els seus acords i fites ocupin un lloc i sobretot que estiguin presents en els moments i espais de decisió formal.
Probablement per això la única iniciativa realment plural i que ha produït passos ferms en el camí cap al diàleg, la pau i la reconciliació social és, com “casualment” Ahotsak.
El 2 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar amb la trobada multitudinària de dones d’Ahotsak a Bilbao i de tornar-les a veure, després de l‘acte de suport que es va organitzar amb dones catalanes. Per això puc dir amb coneixement de causa que són dones compromeses amb la pau, que estimen el seu país i la seva gent, dones arriscades perquè s’hi juguen des de la pròpia integritat física en alguns casos fins a la seva projecció política, són també dones valentes, perquè als seus entorns no sempre entenen el què fan i el perquè ho fan i probablement les podem considerar molt perilloses perquè parlen de pau, diàleg, ponts, espais i mínims comuns, convivència, confiança... i n’hi ha molts que sentir a parlar d’això els fa molta por.
Ens trobem un moment que de forma paradoxal deixa elements molt incerts i altres molt clars.
Incertesa entre l’esquerra abertzale, que per primera vegada mostra signes de dubtes i interrogants interns. A Ahotsak mateix, perquè ara és un moment dur pels que han treballat per fer irreversibles els avenços fins el moment i lluiten per la fi de la violència. Ara es passa la prova més dura.
I sembla que fins i tot el govern espanyol està desorientat.
En canvi altres ho tenen molt clar. El PP ja no mira a Euskadi, ni al procés, ni tan sols a ETA, mira de forma exclusiva a les eleccions generals i el rèdit que en pot treure.
És un número que compta amb una participació diversa i plural. S’hi aporten veus diferents, sensibilitats i perspectives variades però sempre amb un fil comú, la confiança que el diàleg és la única sortida del conflicte.
Hi escriuen membres de l’esquerra basca amb diferents sensibilitats nacionals, a persones que dins i fora d’Euskadi fa temps que pensen i escriuen per trobar alternatives i sortides cap a la Pau i també l’aportació des d’iniciatives que lluiten per la pau en el seu dia a dia com Lokarri o la mateixa Ahotsak.
Els articles estan fets en un moment de treva, però sobretot en un moment d’esperança, d’il·lusió en el que podia passar. En un moment de pensar “ara és la bona”. Des del dia 30 de desembre és com si haguéssim despertat de cop d’aquest moment.
El dimecres 17 de gener Duñike Agirrezabalaga, d’Ezker Batua-Berdeak, Itziar Gómez, d’Aralar, membres de la plataforma Ahotsak i Gemma Calvet, de dones catalanes per Ahotsak, van presentar la revista.
Crec que va ser un encert portar-les en un moment com l’actual.
Des del moviments civils es pot anar treballant no només des del punt de vista de la reconciliació social, tant necessària sinó també per ajudar a construir camins cap a la pau buscada.
En el cas d’Ahotsak a més a més, és absolutament rellevant el fet que siguin dones. Les dones són un actiu per la pau, per aconseguir la pau però també per conservar-la, però cal que els seus acords i fites ocupin un lloc i sobretot que estiguin presents en els moments i espais de decisió formal.
Probablement per això la única iniciativa realment plural i que ha produït passos ferms en el camí cap al diàleg, la pau i la reconciliació social és, com “casualment” Ahotsak.
El 2 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar amb la trobada multitudinària de dones d’Ahotsak a Bilbao i de tornar-les a veure, després de l‘acte de suport que es va organitzar amb dones catalanes. Per això puc dir amb coneixement de causa que són dones compromeses amb la pau, que estimen el seu país i la seva gent, dones arriscades perquè s’hi juguen des de la pròpia integritat física en alguns casos fins a la seva projecció política, són també dones valentes, perquè als seus entorns no sempre entenen el què fan i el perquè ho fan i probablement les podem considerar molt perilloses perquè parlen de pau, diàleg, ponts, espais i mínims comuns, convivència, confiança... i n’hi ha molts que sentir a parlar d’això els fa molta por.
Ens trobem un moment que de forma paradoxal deixa elements molt incerts i altres molt clars.
Incertesa entre l’esquerra abertzale, que per primera vegada mostra signes de dubtes i interrogants interns. A Ahotsak mateix, perquè ara és un moment dur pels que han treballat per fer irreversibles els avenços fins el moment i lluiten per la fi de la violència. Ara es passa la prova més dura.
I sembla que fins i tot el govern espanyol està desorientat.
En canvi altres ho tenen molt clar. El PP ja no mira a Euskadi, ni al procés, ni tan sols a ETA, mira de forma exclusiva a les eleccions generals i el rèdit que en pot treure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada