A Catalunya no existeix un conflicte lingüístic, si per això s’entén la pertorbació de la convivència quotidiana per motius de llengua. Una altra cosa és que a vegades algú pot patir una situació desagradable, perquè de maleducats n’hi ha a tot arreu i en totes les llengües.
D’altra banda, sí que hi ha entorns en els que la llengua és realment un element problemàtic.
El més destacat, pels anys que fa que el patim i el volum que suposa, és el de la presència del català a la Justícia. Encara tinc cartes del Josep Manel Fondevila, en Sefi, de Tremp, explicant-me les noves etapes de la seva vicissitud per reclamar en el seu moment un requeriment de l’Agència Tributària en català.
I és també una situació a abordar l’arribada de tantes persones a casa nostra que desconeixen per complert el català i el castellà. Mentre que a nivell escolar la situació està encarrilada, tot i que continuarà requerint molta atenció i recursos en els propers anys, és més problemàtic pel que fa a persones adultes, fora de l’etapa d’educació obligatòria on l’aprenentatge de les llengües depèn molt més de les seves circumstàncies i entorns laborals. I aquí de nou el català surt amb desavantatge.
Però aquests no són normalment els comentaris que sentim quan es parla del “conflicte lingüístic”, per això em sembla tant greu que des de la política o la representació institucional s’intenti atiar qualsevol mena de malestar o aprofitar qualsevol mena de dubte o incertesa per provocar una situació de conflicte que el dia a dia desmenteix.
Pel que fa al “Real Decreto 1513/2006 pel que s’estableixen els ensenyaments mínims de l’Educació primària”, que aquets dies ha aixecat tanta polseguera, el primer que cal és que el Govern asseguri que no vulnera de cap de les maneres les competències que en matèria educativa té la Generalitat i en cas de vulneració, evitar-ho!
El nou marc jurídic és tant el nou Estatut com la nova LOE, però està clar que cal filar molt prim per no obrir cap precedent que permeti a l’Estat continuar amb una pràctica “laminatòira” de les competències de la Generalitat. I aquest decret no pot ser la primera mostra de la nova etapa que obre el present Estatut.
D’altra banda el ministeri no amaga que al darrera del decret hi ha també la voluntat de millorar els resultats escolars de l’alumnat espanyol que en les diferents avaluacions de l’Informe Pisa presenten mancances comparativament amb els alumnes europeus especialment en llengua i matemàtiques.
Fer més hores pot ajudar, però un increment d’hores en aquestes matèries, no és garantia directa d’una millora dels resultats i el ministeri ho sap, ja que no falten anàlisis a aquestes alçades que demostren clarament que el rendiment acadèmic dels alumnes té més relació amb el seu entorn socioeconòmic o amb la formació i nivell d’estudis de la mare que amb altres elements de caràcter acadèmic o amb la llengua d’origen, com alguns volen fer creure.
D’altra banda, algunes mesures del decret ens semblen més preocupants que l’augment d’hores de llengua, com per exemple el fet que les hores de religió al primer cicle (105) són les mateixes que les hores d’activitat física o d’ensenyaments artístics.
A Catalunya el model d’immersió lingüística existent, ha permès l’aprenentatge i el coneixement, del català i del castellà als alumnes independentment de la seva llengua d’origen i per tant és la garantia per la competència lingüística en les dues llengües (un dret i un deure segons l’Estatut) i un pilar de la cohesió social a la Catalunya dels darrers 20 anys i també del futur.
En cap dels supòsits d’aplicació del nou Real Decreto s’ha de trencar aquest model d’aprenentatge i en darrer terme el que sí fa, és reconèixer el model actual, permetent l’ensenyament en català de les estructures lingüístiques comunes (gramàtica del català i castellà) com s’ha estat fent en els centres catalans. Això sí, estableix que si no es fan en castellà caldrà impartir “de” castellà o “en” castellà aquest temps.
1 comentari:
Darrerament, amb l'arribada d'ICV-EUIA al govern de la Generalitat, les polítiques d'habitatge han començat a fer camí. No és una declaració fàcil. Venim d'una etapa caracteritzada per una migrada intervenció pública en els temes de l'habitatge i de l'urbanisme. Aquesta dedicació dels ecosocialistes començà a fer forat amb la llei d'habitatge (homologable a mesures similars de països europeus més desenvolupats). Segur que no soluciona el tema. D'entrada, però, afronta les bases mínimes i intervé en temes fins ara escamotejats, com ara el mobbing immobiliari (podeu consultar el web del departament de medi ambient i habitatge, allí hi trobareu la llei i les primeres realitzacions).
Una curiosa coincidència fa que els temes de l'habitatge i de la seguretat hagin anat a parar a mans dels consellers de la coalició ICV-EUIA. Ara toca practicar el triple salt mortal, allò que el professor Gerardo Pisarello, defineix com el marc d'intervenció política de les esquerres: a favor de l'estat, en contra de l'estat i més enllà de l'estat. Dit d'una altra manera: el fàcil és estar "a la contra" o "a favor", el complex, el definidor, és el triple repte. L'esquerra ha de viure amb sensibilitat anticapitalista, entendre i no minimitzar les demandes socials en matèria d'habitatge (el dret a l'habitatge digne, les ocupacions propositives, etc.) i, al mateix temps, ha d'assumir el repte de governar (i fer-ho d'acord amb la llei, encara que no agradi), de legislar (en el canvi de les legislacions adverses als interessos populars) i, també, establir un camp de treball i d'intervenció al sí de la societat, "més enllà" de l'estat, al costat de les mil formes de micropolítica que són constitutives d'una altra manera de entendre i expressar el viure col·lectiu, performatiu, i horitzontal.
Dit això, que no és poc, quan cal s'han de rebatre amb arguments determinades declaracions que fan trontollar aquest triple salt mortal. Per exemple: que un portaveu d'una okupació digui que "ICV-EUIA són la punta de llança de l'especulació i de la repressió", no és només un pel demagògic, és, a més, injust i fals. Aquesta coalició no té lligams amb els poders econòmics del pais i, ben al contrari, els té, de fa molts anys, amb els moviments socials de divers signe. No es pot dir amb fàcil verb una barbaritat d'aquest calibre. Entre els homes i dones de la coalició hi ha centenars d'activistes socials, de professionals del sector públic, del moviment associatiu, de la creació cultural i de la lluita per un món més digne. No fotem! I si en Joan Saura és el conseller d'interior (i altres coses) no és per "apallissar" i reprimir com diuen alguns, sinó per fer acomplir la llei al servei de la majoria. Amb la seguretat no es pot fer demagògia. Ni des de posicions estrictament activistes, ni des de posicions "dures" que demanen resoldre els conflictes socials en termes de seguretat al quadrat. Una altra cosa és el debat necessari sobre unes lleis que caldrà reformar o canviar. Per exemple, sobretot, en l'àmbit d'un urbanisme nefast.
Reprenen la frase d'aquell portaveu...Caldria una llança amb dues puntes, socials i polítiques, per fer front als problemes que genera el caos capitalista: de carrer i, (ai!) de govern.
Publica un comentari a l'entrada