Basàyev i Arafat

El dilluns d’aquesta setmana obríem els diaris amb l’anunci de la mort de Shamíl Basàyev en una explosió. El líder guerriller txetxè era la personificació de l’enemic de l’Estat rus i per tant la seva desaparició suposa un cop d’efecte important pel govern de Putin, més quan Rússia acull aquests dies la cimera del G-8 i els EEUU encara estan a la recerca de Bin Laden.

Malgrat que els personatges i les circumstàncies són completament diferents, llegint la notícia no he pogut evitar evocar la mort d’Arafat.

Els governs israelians dels darrers anys no havien deixat de senyalar al líder palestí com el principal obstacle per a iniciar qualsevol negociació i arribar a cap mena d’acord. (Recorda actituds més properes això de no voler arribar a la pau perquè no acceptes el missatger oi?).

Arafat és mort, l’Autoritat Nacional Palestina ha estat capaç d’organitzar unes eleccions presidencials i unes de legislatives amb escrupolositat democràtica malgrat les circumstàncies amb les que es viu en els territoris i malgrat l’entorn polític de la zona, on cap altre país excepte el propi Israel pot exhibir un procés democràtic similar (només cal aturar-se un moment a Síria, Tunísia o el propi Líban). Però l'actitud del govern israelià, dramàticament coneguda no varia.

Arafat i Basàyev ja no hi són, però els homes i les dones que viuen a Gaza, Grozni o el Líban continuen patint totes les violències, la de les bombes que cauen dirigides i intencionades, però també la més implacable i estratègica, la violència que impossibilita fer una vida normal (perquè et deixen sense aigua i llum, evidentment no pots anar a l’escola, ni al metge però també perquè pots morir comprant pa, o pots ser detingut i segrestat en qualsevol moment,...). La violència de l'arbitri i la impunitat.

Probablement aquests homes i dones avui, sense necessitar gaires més evidències dedueixen que la seva vida no val res per la resta del món, que impassible ja no es mostra només indulgent cap el seu patiment, sinó còmplice de la seva situació. Si la violència engendra violència, perquè no estem fent res?