- Durant un procés participatiu per decidir sobre aspectes concrets d’una comunitat poden aparèixer conflictes irresolubles,interessos contradictoris entre si... qui decideix aleshores si no hi ha consens?
- Com relacionem les decisions preses en un procés participatiu amb el sistema tradicional de presa de decisions de les democràcies participatives?
- Més important que tenir estratègies per la participació (experiències concretes....) és construir una cultura participativa (actitud de tothom, posar en valor que val la pena l’esforç...)
- Les noves tecnologies i els instruments que ens ofereixen (Webs, correu electrònic, blocs, Facebook...) poden ajudar a augmentar la qualitat de la nostra democràcia però difícilment ens ajudaran a incrementar la quantitat de gent que segueix o coneix l’activitat política.
Totes aquestes preguntes i reflexions estan sorgint del treball que durant tres dies es fa en en el marc d’una trobada del projecte People and Politics.
People and Politics és un projecte en el que participen 6 organitzacions de diversos països europeus (Noruega, Dinamarca, Suècia, Hongria, Romania i Catalunya ) totes elles vinculades a la participació ciutadana. L’objectiu principal és intercanviar experiències i bones pràctiques en participació ciutadana, aprendre tècniques i recursos per dinamitzar grups, comunitats, col·lectius... que permetin millor contacte, comunicació i intercanvi entre els ciutadans i ciutadanes i els seus representants.
A Catalunya és la Fundació Desenvolupament Comunitari la que coordina el grup de treball local que agrupa entitats i institucions i la que ha considerat interessant que entre la delegació catalana hi hagi també una diputada.
Enmig de la trobada és difícil pair totes les idees i dubtes que venen al cap, però sí em queda una idea molt clara: en les nostres societats complexes (per la diversitat de la gent, per la diversitat d’interessos...) es poden prendre decisions sense comptar amb l’opinió de la gent, però és impossible un bon govern (unes bones polítiques, prendre bones decisions en definitiva) si no és comptant amb la gent (que conegui, opini i decideixi, per responsabilitzar-se, també).
4 comentaris:
ui, el final del post no l'he entès hi falta alguna paraula..
gràcies Xavier, arreglat.
Política del consens.
Al principi de la teva entrada preguntes què passa quan no es pot arribar a un consens. I jo que soc assemblearista fins a la punta dels cabells i una assemblea es basa sempre en consensos, m'he fet sovint aquesta pregunta.
La resposta és interessant encara que sigui una opinió personal: sempre és possible un consens, encara que hi ha vegades que a algú no li interessa, és aleshores l'assemblea quan pot concloure que hi ha un sabotejardor de l'assemblea que no cerca el consens i li pot demanar que o bé "reconsideri" la seva opinió o bé marxi. És un moment molt delicat però el que és important és que això sigui sempre puntual. Actualment els polítics tenen molt poc assumit la política del consens, tot i que la majoria de les lleis i dels acords es prenguin per consens; jo entenc que cal que tots s'hi posin i no només un grup i per tant no tinc res a dir-vos.
Altres vegades el consens no és possible per manca de temps per debatre, aleshores el més recomanable és posposar el debat, i si la decisió és urgent caldrà transgredir i votar o cercar postures intermitges que poden no agradar a ningú però que poden ajudar a sortir del pas.
Després de escoltar com va anar, cada cop tinc mes clar que la desafecció als nostres líders catalans la definiria com:
Estem en un moment políticament parlant gris i els nostres líders son grisos.
No serveix de res encara que siguem participatius i arribem a un consens, si després el que té que explicar-ho no en sap prou.
Salut i de mica en mica...
Publica un comentari a l'entrada