Ara fa un mes erem a Caracas.
Juntament amb Bamako (Mali) ha estat la seu del VI Fòrum Social Mundial, la trobada global i anual de resistències i alternatives a una globalització entesa només des dels mercats i els guanys econòmics, que al 2006 s’ha descentralitzat per primer cop. Completarà la triple seu Karachi (Pakistan) si un altre terratrèmol (sísmic, polític o militar) noho impedeix.
Una de les incògnites al portar la VIa edició a Veneçuela era fins a quin punt es tenyia del chavisme que es respira per Caracas. La maduresa del FSM s’ha demostrat perquè és massa divers i complex perquè una sola veu el tapi, tot i l’entusiasme que els seguidors del president Chávez demostren a la primera ocasió que poden. Però avui, el Fòrum ja no és només aquell espai de resistència que neix com a contrapoder a la cimera de Davos, ara s’ha fet gran i és espai de trobada, de lluita però alhora també ha pres una doble consciència, la de procés i la de poder.
I des de Caracas és més fàcil identificar-ho. De taller en taller, de panel a concentració, repassant els títols però sobretot els protagonistes de les activitats que s'hanescampat per Caracas amb participants d’arreu del món, un es pot adonar que els canvis polítics dels darrers anys a Amèrica Llatina que han portat a la victòria de Chávez, de Lula, de Tavaré i fa ben poc d’Evo Morales tenen al darrera però sobretot al costat, els moviments socials, de base, comunitaris, camperols o indígenes.
Homes i dones, moltes dones i joves, que als seus països i sobretot al Fòrum reclamen una aliança duradora entre l’esquerra política i transformadora i el teixit social que l’ha recolzat, per evitar el fracàs que suposaria el desencís de les expectatives frustrades però sobretot perquè la seva esperança de justícia i d’igualtat passa per l’èxit d’aquests projectes polítics.
“Nosaltres no som d’Evo Morales, ell és nostre i ara és el President” així de clar ho deixava un dels representants indígenes ponent en la conferència que el segon dia analitzava la victòria d’Evo Morales a Bolívia.
Morales té a la seva disposició l’experiència de la Revolució bolivariana, li diuen, i haurà de sospesar com ho administra, però podrà comptar també amb el recolzament del govern brasiler, tal i com va fer durant el boicot empresarial a Veneçuela. Una solidaritat que no és aliena a les xarxes i complicitats que aquests anys han anat teixint el Fòrum, que no és aliena a la necessitat de definir estratègies comunes com a regió i en definitiva que no amaga que un altre món és possible i que estan començant a canviar-lo. Procés i poder.
Sens dubte la capacitat de transformació real, d’arribar i afectar la vida de les persones, la lluita contra la misèria en totes les seves formes d’indignitat, contra l’analfabetisme i l’exclusió, l’empoderament de les dones, la creació d’una ciutadania també pels indígenes, l’establiment de models de creixement econòmic i de generació de riquesa sostenibles... seran el termòmetre per avaluar si les expectatives generades fins ara es van assolint. La nova esquerra que ha anat ocupant el poder polític a Amèrica Llatina té la possibilitat de posar les bases per nous models de relacions econòmiques, socials i culturals.
Amb totes les diferències de context que calgui, tot plegat no està tant lluny del repte que alguns, des de l’esquerra transformadora ens plantegem a Catalunya i moltes ciutats del nostre país. Governar a les institucions per millorar la vida de les persones, afrontant els límits del nostre model de creixement avui, per no hipotecar el demà i conscients que cal fer-ho amb la gent, perquè la participació és un instrument per a un millor govern.
A Caracas, un Fòrum més madur i més polític que mai és capaç de reconèixer els seus límits i identificar els seus reptes, però sobretot de prendre consciència de les seves capacitats. El futur és més obert que mai, però també més a prop.
2 comentaris:
EI! QUE JA HO HEM LLEGIT A TREBALL...A VEURE SI RENOVEM EL BLOG! SALUTACIONS!
Hola, et passo un text que he publicat al meu blog, com que hi surts, l'hauras de llegir.
/////////////////////////////
Estatut. Auca. Polítiques. Variacions temàtiques.
El brou de l'Starlux (*) arriba al seu punt final en comissió parlamentària. El text estatutari, lògicament rebaixat (ERC: no feu jocs de mans, val? ja se sap que les coses es negocien en funció de la correlació de forces de cada moment) ens mostra un nivell d'autogovern bastant superior (en termes històrics) que el del període republicà i el de l'estatut vigent. No estaria malament que, a banda de les declaracions identitàries i nacionals, fixessim la vista en tot un capítol de drets que parla de temes a peu de carrer.
Els que hem anat seguint el procés des d'ICV-EUiA, sabem dels esforços de gent com el Boada, en Bosch, en Miralles, l'Herrera i companyia, i el suport des de les espanyes del Gaspar Llamazares. La feina de l'esquerra roigverda, de la nostra coalició, no surt massa als diaris. Per no parlar del paper d'en Saura a la rebotiga, al soterrani de Palau, per reequibrar (no pas ambientalment) les picabaralles i les espantades Carod-Maragall. Per això, un servidor aprofita aquest petit forat a la blogsfera i, sense manies, escampa una propaganda testimonial fora de l'auca.
Dit això, definit el continent, ens toca parlar (i fer!) dels continguts. Començant per una ampliació (difícil, per complexa i necessària) del camp d'atenció teoric i pràctic de les politiques socials i culturals (tot un programa). Retorna, doncs, la idea de Maurice Blanchot (el mestre) sobre el lloc de la política: l'espai de la política està justament on aquesta no hi arriba (La Communauté Inavouable / La comunidad inconfensable).
O sigui que, -davant de les complexitats i de les insuficiències, dels dubtes i de les preguntes que suggereix el "blanc o negre" de tot plegat-, podem fer com la Camats (a la foto), i rascar-nos el cap per fer dels interrogants una eina per la descoberta. Quedi clar, doncs, que l'estatut és un acord entre parts, no pas una declaració d'independència. Si s'ha d'anar més lluny, aleshores, que es faci en una altra lliga. Encara que siguem més pesats i encara que no "vengui", lluitem perquè totes les complexitats apareguin als papers, ventilem l'auca de l'estatut i levitem una mica i de tant en tant (com ens recorda Bernardo Atxaga a La pelota vasca).
Dit a la italiana: il monolito é diverso! (frase d'un cartell electoral del vell PCI)
(*) La referència a l'Starlux és un record a una ocurrència del president local d'ICV, Manel Egea, que en els dies del "Volem d'Estatut!" (anys 77-78), a les manis cridava "Volem l'Starlux!"
Publica un comentari a l'entrada