UN FÒRUM QUE MIRA LA POLÍTICA

Ara fa un mes erem a Caracas.

Juntament amb Bamako (Mali) ha estat la seu del VI Fòrum Social Mundial, la trobada global i anual de resistències i alternatives a una globalització entesa només des dels mercats i els guanys econòmics, que al 2006 s’ha descentralitzat per primer cop. Completarà la triple seu Karachi (Pakistan) si un altre terratrèmol (sísmic, polític o militar) noho impedeix.

Una de les incògnites al portar la VIa edició a Veneçuela era fins a quin punt es tenyia del chavisme que es respira per Caracas. La maduresa del FSM s’ha demostrat perquè és massa divers i complex perquè una sola veu el tapi, tot i l’entusiasme que els seguidors del president Chávez demostren a la primera ocasió que poden. Però avui, el Fòrum ja no és només aquell espai de resistència que neix com a contrapoder a la cimera de Davos, ara s’ha fet gran i és espai de trobada, de lluita però alhora també ha pres una doble consciència, la de procés i la de poder.

I des de Caracas és més fàcil identificar-ho. De taller en taller, de panel a concentració, repassant els títols però sobretot els protagonistes de les activitats que s'hanescampat per Caracas amb participants d’arreu del món, un es pot adonar que els canvis polítics dels darrers anys a Amèrica Llatina que han portat a la victòria de Chávez, de Lula, de Tavaré i fa ben poc d’Evo Morales tenen al darrera però sobretot al costat, els moviments socials, de base, comunitaris, camperols o indígenes.

Homes i dones, moltes dones i joves, que als seus països i sobretot al Fòrum reclamen una aliança duradora entre l’esquerra política i transformadora i el teixit social que l’ha recolzat, per evitar el fracàs que suposaria el desencís de les expectatives frustrades però sobretot perquè la seva esperança de justícia i d’igualtat passa per l’èxit d’aquests projectes polítics.

“Nosaltres no som d’Evo Morales, ell és nostre i ara és el President” així de clar ho deixava un dels representants indígenes ponent en la conferència que el segon dia analitzava la victòria d’Evo Morales a Bolívia.

Morales té a la seva disposició l’experiència de la Revolució bolivariana, li diuen, i haurà de sospesar com ho administra, però podrà comptar també amb el recolzament del govern brasiler, tal i com va fer durant el boicot empresarial a Veneçuela. Una solidaritat que no és aliena a les xarxes i complicitats que aquests anys han anat teixint el Fòrum, que no és aliena a la necessitat de definir estratègies comunes com a regió i en definitiva que no amaga que un altre món és possible i que estan començant a canviar-lo. Procés i poder.

Sens dubte la capacitat de transformació real, d’arribar i afectar la vida de les persones, la lluita contra la misèria en totes les seves formes d’indignitat, contra l’analfabetisme i l’exclusió, l’empoderament de les dones, la creació d’una ciutadania també pels indígenes, l’establiment de models de creixement econòmic i de generació de riquesa sostenibles... seran el termòmetre per avaluar si les expectatives generades fins ara es van assolint. La nova esquerra que ha anat ocupant el poder polític a Amèrica Llatina té la possibilitat de posar les bases per nous models de relacions econòmiques, socials i culturals.

Amb totes les diferències de context que calgui, tot plegat no està tant lluny del repte que alguns, des de l’esquerra transformadora ens plantegem a Catalunya i moltes ciutats del nostre país. Governar a les institucions per millorar la vida de les persones, afrontant els límits del nostre model de creixement avui, per no hipotecar el demà i conscients que cal fer-ho amb la gent, perquè la participació és un instrument per a un millor govern.

A Caracas, un Fòrum més madur i més polític que mai és capaç de reconèixer els seus límits i identificar els seus reptes, però sobretot de prendre consciència de les seves capacitats. El futur és més obert que mai, però també més a prop.