Consultada

Encantada (i envaïda) de rebre via tuiter, facebook i mail les consideracions amables (i no tant) d'independentistes preocupats pel sentit del meu vot el diumenge (en blanc) permeteu que faci unes breus consideracions per anar passant a parlar d'altres temes, espero, en els propers dies: 1. creia que era una consulta lliure i oberta a que tothom votés el que volia, dedueixo que anava equivocada i només es podia votar sí. Potser caldria pensar en que si alguna vegada la consulta va de debò la possibilitat de que surti NO és real. De fet al Canadà ha passat dues vegades. 2. em sorprèn que cap de vosaltres hagi fet referència als 1.200.000 barcelonins que no van dir res. I que estan (en part) al darrere quan dic coses com: cohesió, trencar el país, gent que no se sent cridada... 3. es nota que tots heu pensat molt en el Federalisme. De fet heu detallat les dificultats i problemes que té una opció federal, la més important, certament, la posició del govern espanyol. Aquest i qualsevol, sobre Catalunya i el seu autogovern. Em sorprèn que no veieu les mateixies dificultats (pel cap baix) en un procés d'independència, que entenc que també implica una negociació amb l'Estat. Com han admès a Canadà també, per exemple. 3. us agraeixo els comentaris (de debò) perquè de tot se n'aprèn i fa pensar. Aquests dies, molt, ja us dic.

100 dies i seguim...

El balanç dels primers 100 dies de Mas és certament preocupant, tot i que en alguns aspectes ja ens ho podíem esperar. El que més sorprèn d’aquest primer període però és el nivell d’improvisació del govern “dels millors.” Sabem tot el que el Govern pensa desfer i aturar: equipaments com hospitals i escoles, comissaries o parades de metro. Ha eliminat la setmana blanca, el programa en contra de la violència de gènere o el codi d’ètica del Mossos i el límit de 6 mesos per les llistes d’espera. I sobre els 80k/h ara sí, ara no. Sabem que amb l’atur incessant, amb la sangria de llocs de treball i sent la creació d’ocupació una necessitat, la proposta del Govern és fer un ERE a la sanitat (ja no es renoven contractes als metges i infermeres, ja es tanquen llits i plantes als hospitals) i és pensar com treure’s de sobre 5000 mestres o assumir que la repatriació de Derbi, de Yamaha... és inevitable. Sabem que la retallada en els serveis públics té víctimes però també te ideologia: els concerts a les escoles d’èlit s’amplien (no les ajudes a les escoles concertades que han fet l’esforç d’escolaritzar alumnes amb més necessitats) que la despesa farmacèutica no es pensa tocar o que hi ha prou bossa per eliminar l’impost de successions. Sembla com si CiU hagués descobert la crisi quan va entrar al Palau de la Generalitat. On era durant els plens monogràfics, les cimera de l’Acord estratègic, l’aprovació de mesures d’austeritat per part del govern català abans de les eleccions? Doncs fent demagògia. On era quan el PSOE feia rebaixes fiscals a les rendes més altes o eliminava l’impost de patrimoni? Doncs regalant els seus vots per tirar endavant les rebaixes i aplaudint. I ara es queixen de que la bossa de les finances públiques és petita? Que l’Estat no els paga? I qui ha ajudat a fer petita la bossa? Però a més a més hi ha una part que entristeix profundament. I és que un partit que parla tant de nació hagi convertit la Generalitat en un Govern regional, que discuteix de temes regionals. És capaç aquest Govern i el Parlament d’afrontar un debat sobre l’energia nuclear? “no toca” ens diuen. Sobre les alternatives a la dependència del petroli? “no toca” Sobre el model d’Estat de Benestar que volem o som capaços de construir? “no toca”. Apa doncs, anem parlant de que Madrid ens roba fins a les eleccions generals i allí ja veurem qui guanya i com, i que més podem pescar.... per allò del peix al cove.