Molt es parla aquest dies de la crispació. Al meu entendre no és un problema de l’enduriment del debat polític al Congrés, ni tant sols de l’agressivitat amb la que es defensen uns i altres arguments. No és la primera vegada que es parla en aquests termes de la política estatal. Només cal recordar el “Vayase señor González” i tot el que va envoltar l’ascens del Sr. Aznar fins el govern per tenir clar que no és ara que la demagògia, el catastrofisme o l’agressivitat són recursos habituals en el debat polític.
El més sorprenent ara és la nul·la absència d’alternatives. El PP ha estat capaç de muntar tota la seva oposició al PSOE des de l’inici de la redacció de l’Estatut i fins les properes eleccions generals (siguin a la tardor, siguin abans d’un any) basat exclusivament en la unitat d’Espanya. Per ser més precisos, el PP ha aconseguit que quedi instal·lada la idea que o bé es defensa Espanya (amb totes les majúscules i senyals d’admiració que toca) o bé es defensa els territoris “històricament hostils”, reductes de tota mena de conspiracions (o sigui Catalunya i Euskadi). Per la dreta espanyola el discurs és sense matisos. Amb mi o contra mi, cap possibilitat de recuperar les voluntats que van fer possible acords, també respecte les nacionalitats, en moments teòricament més difícils.
L’oposició és d’alta intensitat en aquest tema, el Tema i en la resta es fan rebaixes (l’abstenció en la Llei d’igualtat tot i ser contrària al que sempre defensa el PP o el vot a favor de la Llei de la Dependència, que eixampla l’Estat del Benestar que des de la dreta s’entesten en reduir).
Alguns ens queixem i amb raó que el marc de la Constitució espanyola està ja superat. Són molts els aspectes que caldria pactar de nou, per modernitzar un text que ja va fer prou amb ser aprovat el 1978. El meu temor és pensar si avui el PP, vist el que veiem, seria capaç d’aprovar un text similar o també l’enviaria al Tribunal Constitucional per anar en contra de “los Principios Fundalmentales del Movimineto”.
19.3.07
15.3.07
Música en viu
Les sales de música, els locals, tanquen. Els locals o sales de concert que encara avui s’atreveixen a programar música en viu són espais culturals, agents i a vegades fins i tot agitadors culturals gairebé de trinxera que resisteixen amb les seves programacions per fer un forat en el panorama musical catala`per sentir música en viu.
La música en directe, en sales de petit format és la porta d’entrada a l’actuació de molts músics i creadors novells i permet el contacte en viu amb l’artista, una experiència cada vegada més remota i que molta gent jove no coneix més enllà del gran concert-espectacle.
I per tant ajuden a formar i educar un públic musical que després serà també consumidor d’altres ofertes i productes musicals i culturals en general, i perquè no, creadors algun dia.
Aquestes sales de concert, tenen avui un encaix complex amb les nostres ciutats. Algunes han tancat, altres estan a punt (a Tarragona, a Berga, a Barcelona...) i és una aposta per la cultura i per la músic mirar que no passi. Ja entenc que hem de viure en ciutats sense soroll però les volem amb música!
Cal un esforç d’adaptació per garantir la conciliació d’aquests drets, un esforç de les sales però també dels poders públics. Els ajuts econòmics poden ser un avenç, un suport necessari, com les que ja existeixen per teatres o sales polivalents, que permetin a aquestes sales adaptar-se a les normatives locals i complir amb les exigències que estipulen (insonorització, normes de seguretat..)
Però amb la rehabilitació física dels espais no n’hi ha prou. Cal també garantir altres suports i mesures que transcendeixen l’adequació de les parets dels locals.
Mesures a nivell laboral, per la contractació d’artistes amb totes les garanties, de suport a les programacions estables i a la creació de circuits que permetin crear un la circulació i promoció d’artistes.
A les sales petites els passa el mateix que al Circ Cric aquests dies. Veuen com el Circ du Soleil té totes les facilitats per instal·lar-se arreu, i ja està bé, però al petit circ no el deixen establir-se enlloc.
La música en directe, en sales de petit format és la porta d’entrada a l’actuació de molts músics i creadors novells i permet el contacte en viu amb l’artista, una experiència cada vegada més remota i que molta gent jove no coneix més enllà del gran concert-espectacle.
I per tant ajuden a formar i educar un públic musical que després serà també consumidor d’altres ofertes i productes musicals i culturals en general, i perquè no, creadors algun dia.
Aquestes sales de concert, tenen avui un encaix complex amb les nostres ciutats. Algunes han tancat, altres estan a punt (a Tarragona, a Berga, a Barcelona...) i és una aposta per la cultura i per la músic mirar que no passi. Ja entenc que hem de viure en ciutats sense soroll però les volem amb música!
Cal un esforç d’adaptació per garantir la conciliació d’aquests drets, un esforç de les sales però també dels poders públics. Els ajuts econòmics poden ser un avenç, un suport necessari, com les que ja existeixen per teatres o sales polivalents, que permetin a aquestes sales adaptar-se a les normatives locals i complir amb les exigències que estipulen (insonorització, normes de seguretat..)
Però amb la rehabilitació física dels espais no n’hi ha prou. Cal també garantir altres suports i mesures que transcendeixen l’adequació de les parets dels locals.
Mesures a nivell laboral, per la contractació d’artistes amb totes les garanties, de suport a les programacions estables i a la creació de circuits que permetin crear un la circulació i promoció d’artistes.
A les sales petites els passa el mateix que al Circ Cric aquests dies. Veuen com el Circ du Soleil té totes les facilitats per instal·lar-se arreu, i ja està bé, però al petit circ no el deixen establir-se enlloc.
13.3.07
El PP al carrer
Les manifestacions de divendres i dissabte em preocupen. M’és igual quanta gent hi havia, eren molts. I em preocupa sobretot que qui convoca és el principal partit de l’oposició, amb el suport a les darreres eleccions, de més de 9 milions de vots i aspiracions a tornar a governar.
Que quedi clar, jo no qüestiono el dret a manifestar-se pel que vulguin, o a discrepar de totes i cada una de les decisions del govern, entre altres coses avui poden sortir al carrer perquè molts demòcrates, entre ells molta gent d’esquerres a la que critiquen o a la que neguen la memòria i el reconeixement, van lluitar i van donar la vida per la llibertat d’expressió i per combatre la dictadura.
Però que siguin clars, dissabte no sortien al carrer per reclamar justícia sinó venjança i un Estat de dret no basa el seu sistema judicial en l’ull per ull i dent per dent, no basa la seva política anti-terrorista en el dolor de les víctimes i les seves famílies, per elles tot el respecte i comprensió.
El PP va disfressar la seva oposició sense treva al PSOE de manifestació “bonita”, en paraules de Mariano Rajoy. Va atiar els sentiments i les emocions contra una decisió polèmica i mal explicada contra el govern, la unitat davant el terrorisme, la política anti-terrorista de l’Estat i sobretot contra el ZP, que ja és la diana de les seves manifestacions fins el dia de les eleccions generals.
Avui, a partir de la compareixença de Pérez Rubalcaba al Congrés, el govern espanyol té l’oportunitat de demostrar que són capaços de demostrar el lideratge polític que fins ara els ha faltat i la pedagogia per explicar una decisió que té el suport de tots els partits del congrés excepte el PP. El PSOE no pot perdre cap altra oportunitat per recuperar la iniciativa.
Que quedi clar, jo no qüestiono el dret a manifestar-se pel que vulguin, o a discrepar de totes i cada una de les decisions del govern, entre altres coses avui poden sortir al carrer perquè molts demòcrates, entre ells molta gent d’esquerres a la que critiquen o a la que neguen la memòria i el reconeixement, van lluitar i van donar la vida per la llibertat d’expressió i per combatre la dictadura.
Però que siguin clars, dissabte no sortien al carrer per reclamar justícia sinó venjança i un Estat de dret no basa el seu sistema judicial en l’ull per ull i dent per dent, no basa la seva política anti-terrorista en el dolor de les víctimes i les seves famílies, per elles tot el respecte i comprensió.
El PP va disfressar la seva oposició sense treva al PSOE de manifestació “bonita”, en paraules de Mariano Rajoy. Va atiar els sentiments i les emocions contra una decisió polèmica i mal explicada contra el govern, la unitat davant el terrorisme, la política anti-terrorista de l’Estat i sobretot contra el ZP, que ja és la diana de les seves manifestacions fins el dia de les eleccions generals.
Avui, a partir de la compareixença de Pérez Rubalcaba al Congrés, el govern espanyol té l’oportunitat de demostrar que són capaços de demostrar el lideratge polític que fins ara els ha faltat i la pedagogia per explicar una decisió que té el suport de tots els partits del congrés excepte el PP. El PSOE no pot perdre cap altra oportunitat per recuperar la iniciativa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)